entrada 829 (any 3)

Vam aparcar prop del local, estava a punt de sortir del cotxe quan el que anava amb mi em va agafar pel braç “Espera un moment…” i va caure la de Deu, ell va somriure “Aquesta merda de món és tan predible que fins i tot pots encertar quan plourà…” dins del cotxe sonava…

I know places we can go babe.
I know places we can go babe.
Where the highs wont bring you down babe.
No, The highs won’t hurt you there babe.

Don't ask me when, but ask me why.
Don’t ask me how, but ask me where.
There is a road. There is a way.
There is a place. There is a place.

Vam estar parlant de vells conegut i va sortir el bo del Josep, el vam conèixer fa uns anys, el tipus era un policia i bon tipus (estranya combinació), el fet era que el tipus s’havia vist en un cas on un pertorbat havia fugit d’un centre psiquiàtric i havia mort a una nena, ell l’havia trobat en un carreró i després de donar-li l’”alto” l’altre havia fet el gest de treure una pistola, en Josep va disparar i el va matar, després es va demostrar que l’arma del tipus era de fogueig i tot i que ningú li va discutir el que havia fet el tipus es va menjar l’olla sobre la correcció dels seus actes, va anar passant per diferents mans fins que va caure a les del mossèn de la comissaria, aquest un dia se’l va trobar “casualment” i el va convidar a passar per la sagristia, un cop allí li va oferir una cadira i van parlar del tema, ell li va dir que sabia que l’altre era un pertorbat i el que havia fet, però que no acceptava la idea d’haver matat un home, el mossèn li va dir que Deu segurament el perdonaria de fet ell el podia absoldre “Tan fàcil?, jo mato a algú, i vostè m’absol? Així de senzill?”, el mossèn va somriure “És un xic més complicat… de fet jo t’ofereixo l’absolució però només tu la pots acceptar, de fet nosaltres som els culpables d’allò de bo o dolent que fem, tota bondat o maldat no ens ve, som nosaltres qui l’acceptem, Deu ens va fer lliures i nosaltres escollim, jo t’ofereixo la seva comprensió i ets tu qui ho has d’acceptar o no…” “El problema és que no sé si vaig fer bé… no sé si mereixia morir, en el fons no soc massa diferent que ell… i ell ni tan sols tenia totes les facultats…” el mossèn va somriure “Mira, t’explicaré quelcom que no s’acostuma a dir, fa segles en les croades es matava a molta gent, i molts no hi tenien res a veure, aleshores alguns dels cavallers van qüestionar-se las croades en si, i l’Església que no podia perdre ni volia allò que cercava es va treure un principi, el principi de que tot acte és bo si cerca la bondat, i tot acte és dolent si cerca la maldat, de fet que un assassí no mati a algú tot i voler-ho fer perquè és arrestat no el deixa a ulls de deu millor que si ho hagués fet, i si una persona fa un acte guiat per la bondat, tot i que aquest quedi revestit de fets que se’ns escapin a la nostra comprensió no deixa de ser bo…” en Josep se’l va mirar de fit a fit “Això deixa que podem fer allò que creiem sempre que es faci en nom de Deu i de la bondat…” el mossèn va somriure “I que menys en el cas de Deu…”, pocs mesos després en Josep es va suïcidar i el mossèn em va explicar que segurament el seu darrer judici no seria massa fàcil… “Podem enganyar al personal amb paraules a la terra, però un cop arribem al cel.. allí només parlen els actes i qui et mira et veu sense necessita que li expliquis res, perquè és un mateix qui es jutja i ningú com un mateix es coneix…”; vam sortir del cotxe, ja ho tenen aquestes pluges de primavera que sembla que s’ho emportin tot per no endur-se res, un cop dins del local i veient el que hi havia el meu conegut va somriure “Sempre em pregunto quanta pluja hauria de caure per treure de la terra segons que...” vaig somriure, aixecant la primera copa i brindant amb el mossèn qui ja cercava alguna ovella escarriada per dur-la pel bon camí això si, després d’esquilar-la, perquè com ell diu “Sense penitència no hi ha salvació…”