entrada 1061 (any 8)

Misogin... aquest va ser el darrer adjectiu que em vaig guanyar, possiblement si algun adjectiu em voleu donar, hauria de ser el de humanofob... crec que en aquest espai es reparteix tanta estopa entre el públic masculí, com entre el públic femení... se’m criticava que les dones tenen pocs papers principals i sempre resten com a elements que cal ajudar, poc actius i decisors, ummmm, tampoc crec que els homes decideixin massa en aquest blog. Amb tot, sento dir-vos que tal i com funciona aquesta zoocietat on esteu fotuts ha estat definit per vosaltres humans, i no toca fer pagar els plats trencats a un pobre vampir que hi està de pas, i a qui ningú li ha demanat el seu parer... fa temps em van forçar a donar classes per tal de complir amb un petit incident que una convenció social ineludible va provocar, aquest fet va esdevenir un càstig anyal al demanar-me un i un altre cop que seguís amb les classes, així que cada any dedico algunes hores a analitzar els que van pujant, veient les seves capacitat i carències, i us puc ben assegurar que aneu arreglats si espereu que la panda de monstregremlins que venen us agafaran les cireres, com a molt us remenaran els ous... doncs res, el darrer cop vaig començar amb una frase “No heu de fer cas de cap de les idees que us diguin els altres...”, aquí tots van aplaudir i van dir que si, sense veure que si no fan cas a les idees de la resta, estaran fent cas a la meva idea que diu precisament això... no hi van caure, i no els hi critico, no es pot esperar segons que de segons qui; tampoc se’ls hi pot fer evident que la gran majoria no assolirà els seus somnis (de fet cap ho farà), que no estan aquí per ser feliços, com a molt per creure-s’ho, estan aquí per ser productius i fer més rics a alguns, hi són per prostituir-se, per vendre el seu temps al millor postor, o a l’únic postor i per complir amb allò que se’ls hi demana, una esclavitud força civilitzada, però que no deixa de ser això, esclavitud. Per que es volen cadenes quan es tenen iphones!, em deia un conegut no fa massa i no li trec la raó... en la darrera sessió de formació va sortir a més el tema dels estereotips, i de com no es pot forçar a ser el que no es pot ser, i davant aquest fet el que observo és que es vol fer creure que ser com la majoria és lo xaxipirulin de la muerte, no entenen que no tothom pot ser maco, i que precisament per això es valora la bellesa, així doncs es decideix prohibir-la per tal que els lletjos siguin desitjables, i això passa amb el sobrepesats, els tontets i qualsevol altra limitat... possiblement una idea civilitzada qtkgas, però que no deixa de ser una estupidesa molt humana, vaja humana de cullons, tan humana que suposo que la majoria us deure córrer només de pensar-ho... crear una societat vulgar on tothom estigui a gust, deixarà de ser una societat vulgar, serà una societat normal... i aleshores la normalitat serà vulgar, acceptada i vanagloriada, però vulgar. Lo dit, qui us entengui que us compri o directament que us faci galetes per a quisso (i ja es desitjar molt de mal als pobres quisso)

entrada 1060-2 (any 8)

La vaig veure al fons de la barra, la música no era bona, el local directament una merda, i el personal allí present la vulgaritat feta persona, és a dir que  qualsevol Déu amb ganes de gresca o titlles d’una Sodoma o Gomorra ni tan sols la sal se’n podria aprofitar, amb tot ell donava sentit a una nit com aquella, i per un vampir ja és, m’hi vaig acostar, un somriure i ella va assenyalar la copa “Si em faràs perdre el temps, que menys que em paguis la copa” va dir amb  un somriure, vaig demanar dues copes, un és un cavaller nascut en un temps on ningú deixaria que una noia es pagués les copes, misogínia?, possiblement, però les coses són com són i no com molts esperen que siguin, l’evolució us ha fet creure que sou més lliures, però en el fons segui sent els mateixos. La tipa va somriure “No esperava que ho fessis, t’he de dir que soc força borde”, “No esperava menys....” “I no follo amb el primer pringat que se’m presenta” “Ni jo amb la primera puta que em demana una copa” “M’agrada que ho tinguem clar...”, la música va anar sonant, al final el local no estava tan malament, i es podria salvar fins i tot algun dels presents sent benèvol, la conversa va anar per forces temes i em va sobtar que coneixes la diferència entre l’astronomia i l’astrofísica, al final em va sorprendre amb la seva visió personal dels forats de cuc amb un “Mira a vegades recordo estar en un local, i me n’adono que estic en qualsevol infern en forma de llit d’un desconegut que espera follar-me, crec  que a vegades passem per forats de cuc sense adonar-nos-en”, vaig somriure “I tu? què m’expliques, em semblaves un dels que hi ha per aquí que només cerquen alguna a qui fer pagar-li els anys perduts i demostrar-se que encara poden trempar...” “jo?, soc un pobre home amb alguns anys a sobre, un tipus del tot inofensiu...” ella va somriure tocant-me “Crec que tens poc d’innocent, i mentir se’t dóna molt malament”. I aleshores el màgic forat de cuc, les claus d’ella que no obrien la porta mentre li menjava el coll ella somrient mentre es separava “Espera, espera, que obri la porta.... no em fotis més calenta que et follaré aquí i seré l’escàndol de la propera reunió de veïns...”, la porta ens va deixar entrar sense dir la paraula màgica de abracapolvo, em va agafar de la mà i em va portar al llit, i com a adolescents fent una cursa per veure qui acabava abans amb pilotes, ella va guanyar tirant-me sobre el llit, a veure aquesta cornucòpia quins presents porta... “I no cal que avisis que ja sé que tampoc ho faràs”, em va costar estar-me però em vaig deixar anar, la vaig veure sobre meu “Fes- me un petó tinc un regal per a tu...” vaig somriure... la nit no havia estat perduda. Una nit llarga, em vaig aixecar abans que es despertés, des de la porta la vaig escoltar “Veus, un altre cabron que marxa...” “Tens cafè, suc i torrades sobre la taula”, “Ets un fotut somni... ho saps no?” vaig somriure tancant la porta, suposo que per molts no deixo de ser més que una somni, un mal son més exactament...

entrada 1060 (any 8)

El vaig contemplar, era el més proper del que es pot dir un “amic” i ara el veia allí, bé, el que hi havia era el seu cap, i un grup de marrecs fent-li ganyotes, punxant-lo amb un bastó o directament escopint-li, de tan en tan passava un adult per darrera qui amb un crit els feia espantar i marxar corrents, vaig contemplar de nou el rostre, era un monstre, però qui no ho és... ell tenia el problema de que la monstruositat seva era aparent, no amagada, oculta i canviant com la dels humans, molt possiblement ell no havia matat ni la meitat d’humans que animals mata qualsevol humà abans d’arribar a la seva edat adulta, pocs monstre gaudeixen matant, i entre aquests els pitjors són els humans. Vzaig dirigir-me a la taverna, un cop a dins no em va ser difícil identificar la taula on tres tipus estaven rodejats de gent del poble, bosses amb monedes sobre la taula i beguda, així com alguna que altra dona lleugera de roba, vaig somriure, vi, diners i vici, que més cal per definir la humanitat?, em vaig acostar i un dels tipus va aixecar el cap deixant anar un gruny “Heu estat vosaltres els del monstre?” un dels presenta va somriure, “Ja ho hem explicat forces vegades, i ja cansa però...”, una nova bossa de monedes va caure a la taula i el tipus va obrir els ulls com a plats “Vec, que està interessat en la història... veníem de pas quan hem escoltat els crits d’una pobra noia, al acostar-nos l’hem vist com l’estava forçant, i tot i el perill que representava l’hem atacat, i només amb l’ajut de Déu l’hem pogut enviar a l’infern d’on no hagués tingut de sortir mai...”, vaig somriure “És una pedra de Petra?” “Vec que té bona vista... no tindrà cap bossa més per seguir amb la història...”, havia pagat per aquella i mil històries més, la cobdícia defineix els humans... els altres dos van aixecar la mirada olorant la sang i la possibilitat de guanyar encara més diners “Segur que és una pedra de Petra?” el tipus em va mirar sorprès “Tenia entès que aquest tipus de pedra s’il·luminaven i escalfaven davant els monstres...” el tipus em va mirar nerviosament “I tu ets?” “Un amic...” “Doncs no et coneixem” “No he dit pas que sigui un amic vostre”, vaig somriure alliberant-me de la disfressa sent jo mateix “Nosaltres som tre...” estúpid humà, com gosava insultar-me amb aquest advertiment... tres putus humans, mentiders i covards... vaig agafar la cadira girant sobre mi mateix la vai llençar al de la meva dreta la cadira va explotar en el seu cap deixant un bonic quadre en la paret, aprofitant la inèrcia llençar la taula contra el de la meva esquerra qui sorprès va caure a terra, la taula va quedar sobre ell, vaig saltar sobre ella esclafant-lo, aprofitant l’impuls vaig caure sobre el tercer, no va dir res va veure la seva nou d’Adan en les meves mans i va notar com s’ofegava amb la seva pròpia sang “Ara em tocaria alimentar-me, però em feu fàstic, tu i tota la resta...” vaig aixecar la mà aleshores la resta de la gent ho va veure, no havien o senzillament no havien pogut veure res del que havia passat, les portes es van obrir i van entrar germans meus, sang, tanta com en vulguin i amb un mínim esforç... sempre hi ha gent disposava a un buffet lliure i sense pagar. Vaig sortir al carrer i la vaig veure una nena amb signes d’haver estat plorant, prop del cap del monstre, un dels meus germans s’hi va llençar, la seva mare s’hi va interposar i aleshores ho vaig veure clar; vaig parar al meu germà, una mirada i tot i el cabreig d’haver-li tret dues víctimes va girar cua, la mare feia d’escut, la vaig apartar, i allí la tenia al costat del que quedava del meu amic, ella una nena en estat quasi de shock al costat d’un monstre o potser no... vaig posar la mà en el seu caparró i tot va quedar clar, ella era amiga del monstre, el monstre la va intentar defensar quan aquells tres l’havien intentat violar, però el van matar perquè ell no la va voler espantar demostrant tot el seu poder, un cop mort la van violar, i li van dir que si volia viure havia de dir que havia estat el monstre qui ho havia fet... “Em matarà?, m’ho mereixo pel que he fet i he dit...” em va dir entre singlots, allò em va fer treure un somriure “No, no et mataré, hauràs d’aprendre a viure amb el que vares fer.... i recorda que sempre es pot decidir... ara hauríeu de marxar tu i la teva mare” em vaig acostar a la mare agafant-li la mà i dibuixant un signe en el seu palmell “Ningú us farà mal aquesta nit, però no hauríeu de temptar a la sort...” “I la resta?” vaig somriure... “Ja no hi ha resta...”

entrada 1059 (any 8)

Ahir vaig quedar per fer un cafè amb aquell conegut de qui ja us he estat parlant i que es dedica a la política, o més ben dit, a executar les instruccions escaient per tal que els que manen de veritat ho segueixin fent, i a més fent creure a la resta que qui manen són ells, el que em va sobtar va ser veure’l assegut amb una tipa d’una candidatura d’aquestes “emergents” d’aquests que us han de salvar de no sé sap que, ni com... ell em va saludar amb un somriure, ella ni em va mirar (deu ser que al guanyar una perd la “proximitat” de la que feien gala), el meu conegut insistia en el seu discurs “Pots dir el que vulguis, però et vaig assegurar que no podríeu realitzar el vostre programa...” “Però hem guanyat!”, “Ja, però sense majoria absoluta, així doncs no podreu...” “Perquè ens tocarà pactar! Això és la democràcia!” “Li pots dir com vulguis, pots fer servir les excuses que consideris i construir frases que et facin arribar a l’orgasme amb les paraules més satisfactòries que lletres banals et permetin formar, però la veritat, l’única pura i dura veritat, és que no podreu executar el vostre programa, ergo jo vaig encertar”, i ella insistia “Ens tocarà pactar, no tenim cap altre remei”, el meu conegut va aixecar la mà “No contempleu cap altre remei... sempre us podríeu quedar a l’oposició... ai no!, que teniu gana de poder i de tot el que comporta, i a més veniu amb gana endarrerida. Un món dolent que us ho ha negat tot i ara heu rebentat la porta de la botiga de desitjos, i és clar... no marxareu sense emportar-vos tot els que les vostres butxaques puguin, heu llegit bé el cartell de la porta “Deixeu la decència aquí”, us he vist amb altres noms i altres cares, però sou això, masses previsibles, interessades i estúpides; senzilles de manipular i dirigir, sou tan iguals al que lluiteu que al final no us sabeu ni diferenciar... amb tot, has perdut la juguesca i et toca pagar”, ella va arrufar la cara mentre s’aixecava cabrejada i marxava, jo no hi he pogut estar “I la juguesca era?”, el meu amic ha somrigut “Que anirem a sopar on jo decideixi i ella anirà vestida com una senyora, tal i com toca, a més de passar per la perruqueria i algun saló caní on la puguin netejar i desinfectar, no sigui que encara em passi alguna...” “No te la pensaràs follar?” “Follar? Amb ella?, però que t’has cregut tu! Ha caigut ja la civilització occidental?, ens hem tornat salvatges?. No, no, un senzill sopar, moltes juguesques hauria de perdre jo per acabar follant amb ella, buf només de pensar-ho...” vaig somriure aixecant la tassa, “I per cert, parlant de juguesques, has acabat l’encàrrec?” vaig tornar a somriure deixant una caixa sobre la taula, l’únic que va quedar 21 grams, el meu conegut va somriure tot agafant un posat seriós “I ara em tocarà pagar... no acceptaries un sopar a una pijoflauta reconvertida a senyora de companyia?” vaig somriure “Ja saps que no tinc el teu do de la paraula i segurament el sopar acabaria abans del primer plat... amb tot moltes gràcies, però el pacte era un altre”, el meu conegut ha girat el gest “Està bé, tu t’ho perds” va acabar dient mentre deixava una paper sobre la taula “Però recorda que a vegades l’important no és la invitació a vegades el que realment importa és poder estar on un resta convidat...”