entrada 849-2 (any 3)

Aquesta tarda a l’ordinador de la feina m’ha entrat un missatge…

Time to escape
The clutches of a name
No this is not a game
(It's just the beginning)
I don't believe in fate
But the bottom line
It's time to pay

Que forma part d’un àlbum i d’un vídeo dels millorets que he vist darrerament, un xic més àcid i dur que el que serà el de l’estiu però ja sé sap que un té el seu punt fosc (i els vampirs el tenim força fosc), amb tot al cantant se li pot criticar el ser un xic messiànic (m’agrada el mot… i tot gràcies a un tipus amb un gran bloc epistolar i en blue), doncs res, que si us ve de gust podeu veure el vídeo un xic llarg però força correcte si el comparem amb el que es ven aquests dies… el missatge venia d’un conegut de la feina que com no, la va liar, el tipus és un expert en l’anàlisi del control intern de les empreses, un tipus que per si sol i en poc temps té la capacitat de fixar els riscos d’auditoria i materialitats de forma brutal i que per tant estalvia moltíssima feina i temps (i ja sé sap que el temps és or), doncs res, al tipus li van presentar no fa massa a una noia, ell va ser tot l’educat que va poder i va voler, i ella va ser tot lo dona que va creure… així que va passar a donar-li peixet en el sentit de “ara et truco” “ara no t’agafo el telèfon” “ara et renyo perquè no em fas cas” “ara vull el meu espai”… doncs res, el meu conegut va decidir fer el més civilitzat davant una frenopàtica com aquella i va passar definitivament d’ella, aquest cap de setmana van coincidir en un mateix local, i algú ja ho va dir “Prepara’t a veure el primer encontre certificat de la matèria i l’antimatèria…”, la tipa se li va acostar amb el seu posat de femella xaxipirulina i li va llençar un “Hola” ell va respondre educadament i ella va contraatacar “Pensava que no em diries res… et feia d’una altra mena…” ell va somriure “Sento haver-te decebut… però crec que continuar amb lo nostre, si mai hi ha hagut res nostre, seria una pèrdua de temps, de fet crec que em seria més fàcil follar-me a una puta que no pas a tu, i segurament seria una millor inversió temporal, emocional i econòmica…” la tipa se’l va mirar tot intentant entendre fins on arribaven les seves paraules, però davant el somriure d’un parell de cafres… moi et mon amie, li va llençar una bufa, ell es va acotxar i ella va perdre l’equilibri sort d’un que passava que la va recollir, ella se’l va mirar tot dient-li “Fas res?”, aquell tipus que igual anava més desesperat o no es podia pagar una puta va somriure, i assumpte resolt… assumpte resolt? doncs no… ara tenim el comitè d’erices cabrejades de l’empresa en peu de guerra pel comportament del tipus… si com diuen, elles ho poden fer i ells ni pensar-ho…

entrada 849 (any 3)

Auuuu, que ja teniu cançó de l’estiu, sembla que no arriba l’estiu fins el coi d’anunci que personalment crec que es repeteixen més que... perquè ja està bé el tema de noi coneix a noia / noia coneix a noi i tal i tal, a veure quan fan un pas endavant i en fan un de gat coneix a gossa o eriçona coneix a pardal... però res, habemus anunci i cançoneta que tots els progrepullos de les contrades aniran cantant mentre es disloquen el coll amb les gafapastes que duen, i més encara veient que aquest any l’anunci porta signatura de directora valorada, que dic valorada, sobrevalorada!, megavalorada!, hipervalorada!, tan i tan valorada que la resta d’elogis junts queden com a nanologis, vaja d’aquelles que només l’univers és comparable a l’immensitat del seu ego; i parlant de música que dir dels tipus que després de fer-te pagar uns eurets et tenen un parell d’hores fen-te perdre el teu temps perquè això del “divisme” cada cop s’estila més i ja sé sap que no és millor qui millor canta sinó qui més temps fa esperar als subnofans que es correran igual de gust quan surti el seu ídol, a aquest pas segurament n’hi haurà que es portaran les tendes de campanya per esperar que el producte de torn (un record al gran risto) surti a cantar quan li vingui de gust (o el playback estigui llest)... aquest matí parlaven del famós accident del cap de setmana que quasi que s’emporta per endavant a un matador de braus i s’ha endut al pobre desgraciat que va posar de palès allò tan amanit que “els cotxes dels rics són millors que els cotxes dels pobres”, doncs res, avui no es cansaven de fer hipòtesis (o directament hipoputades) de que si el tipus anava begut que si anava més que begut, que si segons quines substàncies, que si era estrany que no li haguessin fet cap analítica, que si ell havia envaït el carril contrari, que si pobre de l’altre i tal i tal, doncs bé, en una empresa que conec aquest cap de setmana un dels treballadors pujava amb el seu germà de la capital i en un avançament (com a mínim agosarat) va picar contra un cotxe que els hi venia de front, el resultat: el tipus ferit lleu, el germà greu i qui venia de front mort, si, si, ja sé, una altra demostració empírica de “els cotxes del meu país acostumen a ser millors que els cotxes del vostre país”, doncs res, en aquest cas ha estat tot fruit de la fatalitat, no pas culpa del tipus amb la seva maniobra, evident i evidenciable, sinó tot ha estat una fatal causalitat... i jo no puc més que somriure al pensar que molt possiblement els dos accidents tenen força en comú ara bé, costa poc tirar merda damunt els que no coneixem i costa força més fer-ho sobre els que coneixem, entre altres coses perquè poc hi ha a perdre dels que no coneixem i en canvi força de qui coneixem... a més de la gran moral on no està permès dir segons que de segons qui en segons quines circumstàncies, perquè ja sé sap “Ai pobret, no cal que a sobre li diguis res...”, doncs res, a escoltar la cançoneta de l’estiu (que malauradament no està malament), somriure agilipollat i sortir al carrer a barrejar-se amb la resta de la gent que no del personal...

entrada 848 (any 3)

Avui un dels temes de conversa ha estat (com no) la quantitat de biografies que s’han fet públiques gràcies a la reial acadèmia de la història, biografies de fet pagades per tots vosaltres, i el tema era l’escàndol sobre una en particular (per no dir totes) del poc criteri o del criteri poc encertat de qui l’ha escrit… tot i que com també em va dir l’historiador al que feia referència a ahir “Quan ja no quedi ningú que t’expliqui el que va passar perquè ho ha viscut, i els que quedin ja no ho recordin perquè no ho han viscut i han oblidat el que els hi van dir, aleshores només quedarà lo escrit i lo escrit esdevindrà la certesa absoluta del que va passar, i el bo del tema és que aleshores ningú es prendrà el luxe de veure qui o com es va escriure, senzillament és prendrà com una veritat absoluta…”, i suposo que més si ve d’una “reial acadèmia…”, encara que tot allò que fot tuf a reial que voleu que us digui… suposo que per això també se’ns té tanta mania als vampirs, perquè amb els anys que portem a l’esquena hem vist moltes coses i ja no ens creiem les mentides que ens expliquen o llegim, un cop hem vist en que heu convertit les atrocitats que heu anat cometent al llarg del temps i les excuses i mentides sobre les que heu creat les veritats més sòlides i que ensenyeu a tots els vostres cadells… ara bé, el divertit està en que la gent passa del tema et diuen “Ja s’ho faran, buf això és massa complicat…”, i aleshores la pregunta trampa “I si algú digués d’aquí un temps en un mitja suposadament seriós que el Messi no és, ni ha estat mai el millor jugador de la història sinó que ho ha estat un tal…” (aquí no et deixen acabar la frase, amb un “Doncs el capo!”), ja sé sap que amb l’Església em topat o en tot cas amb la religió barcelonina de la veritat absoluta… eisss, i parlant d’aquella panda de mercenaris avui em deien “Mira, tenir un estadi de collons XXXX euros, tenir el millor equip del món YYYY euros, guanyar una Copa d’Europa ZZZZ euros, ara bé, veure una panda de onços (aka carnussos) fent el passerell en un escenari tal com una banda que també panda de mandrils no té preu…”, he estat a punt de cridar l’atenció al tipus tot dient allò de “Home, si han omplert de joia, xerinola i diversió el fàstic vida de molts! Com pots dir això, inadaptat social de merda! Envejós que només cerques que cridar l’atenció mitjançant la mentida sobre uns bon jans de collons, un exemple per tot el jovent i la canalla i de pas la mainada d’aquest país, que dic aquest país, de tot el món, el món?, l’univers sencer!”, doncs res, que tots el brivalls es fotin a donar puntades a les pilotes de qui sigui… però aleshores vaig recordar quelcom que em van dir fa temps “La gent ha de ser feliç per allò que fa no pas per allò que fan els altres, perquè quan un és feliç per les fites dels altres i no pas per les seves, aquest un té un greu problema…” i per cert, de qui parlàvem al començament (de la biografia), doncs el vaig arribar a conèixer, un veritable pobre dimoni, només més pobre de coneixement que d’esperit, un tipus amb qui vaig coincidir en un bordell on la madame li va dir “Mira, no et vec massa espavilat així que et donaré un consell, jo no soc la més maca però soc la que porta més i mana encara més, com ho he aconseguit?, doncs aprofitant-me de les joves i maques, i quan aquestes esdevenen un “perill” acostumen a tenir un “accident” per sort sempre hi ha joves disposades a treballar… no importa quantes en passin, només importa que jo sempre hi sigui…”, el tipus va somriure, un tipus de poques idees i aquella se li va gravar en foc en el seu petit magí… més tard la mateixa madame em deia “Aquell ens deixarà en mal lloc a les putes, perquè segurament farà que ens xiulin les orelles moltes vegades quan la gent el nombri…” vaig somriure aixecant la copa, anys més tard encara somreia al veure en que havia acabat aquell tipus tan petitó com…

entrada 847-2 (entrada 3)

Avui llegia en un blog… "Aquellos hombres que en definitiva me interesan, son a los que les deseo sufrimientos, abandono, enfermedad, malos tratos, desprecio, humillaciones; yo deseo, además, que no desconozcan el profundo desprecio de sí mismos, el martirio de la desconfianza de sí mismos, la miseria del vencido"…
Suposo que tretes del seu context aquestes paraules poden sonar del tot menys el que han de sonar, de fet qui es diu que les va dir, les va pronunciar com un advertiment del que realment canvia a les persones i les obliga a moure’s… ahir mentre sopàvem un dels presents i aprofitant el tema dels cogombres assassins ens va explicar que just aquella setmana havia tingut la visita d’un tipus que li venia a explicar un negoci, el tema era que el paio havia heretat una extensió de terreny i havia decidit dedicar-se a l’agricultura ecològica, el tipus li va començar a explicar que ell entenia que no vendria per al mercat en general i que volia destinar el seu producte a uns “nínxols” molt concrets del mercat (sempre em fa somriure quan algú utilitza el concepte “nínxol” sembla que al fer-ho tot imbècil es torna en un guru del màrqueting, i mireu igual s’hi torna en un putu guru del màrqueting, això si, imbècil), doncs res, el meu conegut, va fer quatre càlculs i veient per on anaven els trets li va fer la pregunta del milió “A veure, i tu quan en vols treure, vull dir quan esperes guanyar-hi…” l’altre va començar amb allò de “home, el suficient” “per anar tirant”, etc, etc, quan al final van decidir la xifra que n’esperava obtenir pel seu esforç el meu conegut no va poder més que riure “Mira tu vols treballar com un pagès d’inici de segle i guanyar com un senyor d’inici de segle… i em penso que aquests conceptes eren i són antagònics… el tema és que el tipus se’n va anar força molest i el meu conegut comentava allò tan amanit de “La gent no entén que no sempre es pot treballar en el que es vol, moltes vegades només es pot treballar en el que es pot…” i després va saltar el tema de les festes populars i l’eterna discussió de quina “tronada” és més maca i té més mèrit, n’hi havia que tiraven per les mascletàs valencianes, d’altres per la tronada dels tarats del camp baix i uns altres que parlaven de la font de canaletes quan guanya el barça, entre molts altres exemples, vaig somriure al recordar el que em va dir un conegut historiador “La gent perd de vista l’origen dels fets, de fet, quan més sorollosa i espectacular és la demostració de pólvora més submissió del personal…”, i en canvi suposo que els mongofestius que les organitzen es pensen que quanta més pólvora gastada i més escàndol més importància i masculinitat del fet, perquè no sabeu el que vesteix allò de dir “La meva és la més gran, la que dura més i la que peta més fort, ahi queda eso…”

entrada 847 (any 3)

Ahir recordava una frase que em van dir “Un deixa de ser nen quan deixa de trobar més maques les mares que les seves pròpies companyes de classe, i un esdevé vell quan troba més maques a les filles que no pas a les mares (les seves companyes de feina)…” em va fer treure un somriure, ahir sopar i sense entendre-ho massa bé l’Íngrid va acceptar de venir a fer-me companyia una estona, la tipa tot i jove ja porta uns anys retirada de les passarel·les, la seva va ser una carrera meteòrica tot i no ser una de les grans va treballar el suficient per retirar-se i muntar una cadena de botigues, encara recordo quan un cop vam anar a veure un concurs d’agility (aka com veure gossos comportar-se com a pagafantes) i la tipa em va dir “Veient-los passejar amb aquest aire divertit i veient com bavegen els seus propietaris una no pot més que recordar les passarel·les de moda…”, doncs res que estàvem al restaurant demanant una taula separada i si pogués ser sense televisió ni accés per part de les turbes que ens rodejaven, a meitat del sopar un va sortir i al tornar s’estava partint el cul “Ja està, quissograllers 0 – championpolles 1… si ja ho diuen que els gols són els recurs de qui no té recursos…” aquí vam riure tots i mentre s’asseia em deia “I no t’ho perdis, es veu que si no ets del barça no ets català i formes part de les forces retrògrades de l’espanyolisme més ranci…” el vaig mirar sorprès “Podràs dormir aquesta nit?” ell va deixar anar l’aire “No sé, no sé… que un alcoholitzat amb cara de cenutri septentrional et psicoanalitzi i descobreixi les teves tendències polítiques en escassos segons, perquè no votes com un mandril en zel perquè un milionari de físic que no de intel·lecte foti una piloteta al fons d’una xarxa, no sé si m’hauria de treure massa la son…”, un cop acabat el sopar i les primeres copes van sortir del menjador, el local estava ple de una turba xusmàtica bicolor i difícilment identificable individualment “Ole, ole, aquí teniu el cim de la creació, no em vull preguntar com deu ser la base de la mateixa…”, vaig somriure “Recorda que són ells qui s’han titllat de cim….”, l’Íngrid em va estirar “Mira, no voldria acabar com el darrer cop a Praga, que et sembla si marxem, tinc una sorpresa per a tu…”, una sorpresa?, vaja, ella va agafar el seu cotxe i em va dur a un local per on havia passat alguns cops, en la porta un cartell d’un grup que es dediquen a fer covers, aquella seria una nit monotemàtica (o quasi que monotemàtica), al entrar va sonar això… vaig reconèixer al grup i em va treure un somriure com sempre feia el seu nom “I love you but i’ve chosen darkness”, la cançó va donar pas a aquesta altre, vam anar cap a una taula mentre el cantant aixecava el braç i ens saludava forçant un somriure que va esdevenir una ganyota, li hagués posat una C- amb una nota de “evoluciona positivament però cal més esforç”, l’Íngrid es va aclarir la gola i vaig caure en la meva descortesia, la vaig ajudar a treure’s la jaqueta “Ja pensava que l’espectacle anterior t’havia afectat…” vaig somriure, suposo que en aquell local un gest com aquest és dels pocs llocs on encara es considera com a normal, vam demanar unes copes mentre sonava això… vaig mirar la sala, la porta es va obrir i no vaig poder més que riure al veure entrar al puto kent amb la barbie destellos de oro, el tipus va entrar al local sospesant cada pas com si estigués caminant per un terreny minat, vaig recordar el que em van dir fa temps “Tot Kent vol una Barbie en públic i una Bratz en privat…” com segueixin fotent patades o puntades a les cites amb aquestes reversions modernikis no sé on anirem a parar, ara que per puntades la reversió del “veni, vidi, vinci” en “vaig anar, vaig pillar i me la vaig follar”, ole, ole, ole, lo fàcil que és sintetitzar els fets… de fons no deixava de sonar…

The building is virtually black now

That's what the witness said



I think about how I miss you

And how I will remain

I think about how I miss you

entrada 846-2 (any 3)

Avui em preguntaven quanta democràcia hi ha en el fet que es muntin unes primàries amb un sol candidat… ummm, democràcia, democràcia, democràcia, que voleu que us digui… l’altre dia un conegut deia que la blogosfera era com un pati de col·legi, suposo que en certa mesura influenciat de que encara no feia molt havia tingut un sopar d’antics alumnes, de fet no s’havien vist la majoria en trenta anys a ell el van localitzar per tal de convidar-lo i com que en el sopar s’hi podia anar acompanyat em va demanar com a favor si podia anar amb ell, vaig somriure, però clar, un no diu que no a un sopar gratuït i més amb ell, el tipus es dedica a fer conferències i a plantejar situacions per a grans empresaris, de fet ell sempre diu que va tenir un moment en la seva vida on va patir una catarsi on tot en ell va canviar, on el que és avui en dia no té res a veure amb el que era, el recordo quan el vaig escoltar la primera vegada el tipus explicava que en un bloc de pisos acabat de fer un dels habitants va descobrir “per accident” que la seva clau obria la porta del veí, quan ho va comunicar la sorpresa va ser el veure que totes les claus eren iguals, quan es van anar a queixar al constructor aquest els hi va dir que el problema no era que els panys fossin iguals sinó que algú hagués fotut la clau en un pany que no era el seu (au, ja podeu fer totes les analogies que us vinguin al cap), també em va explicar un dia que coneixia un tipus qui va dir en el seu blog que només contestaria aquells comentaris que estiguessin al seu nivell, el tema és que va deixar de contestar tots els comentaris i la gent es va cabrejar tot dient que, que s’havia pensat el tipus si ells no eren tan bons com ell, el tipus va reconèixer que no els contestava perquè era ell qui no estava al nivell, i les crítiques encara van ser més salvatges ja que ara li deien que els tractava de tontos…, com ell diu, “Ningú és tan important com la suma de la resta, i renunciar al que un vol per oferir el que els altres volen potser ens fa menys importants però més savis…”, doncs res, que vam anar al sopar i us he de dir i reconèixer que els anys us tracten malament als humans, el tipus em va anar explicant qui era qui o millor qui havia estat que, ell es va presentar com un alienador de pals de pistes a l’hivern i que a l’estiu netejava piscines, davant els somriure comprensius dels altres qui venien a dir que poc menys es podia esperar d’ell, mentre sopàvem vaig veure que tot i passar els anys l’alcohol i la confiança retrobada feia que s’intentessin assumir els rols del passat, però clar els temps canvien, així que al tercer comentari el meu conegut va contestar deixant sense resposta al tipus, aquest va fer un gest ofès tot dient que s’estava passant quan ell i la troupe qui li reien les gràcies feia estona que ho havien fet, el meu conegut va somriure i es va excusar, passada una estona es va aixecar per anar al bany i just quan estava darrera el tipus li va llençar el cap contra el plat, tothom va cridar sorprès, el meu conegut va estar a punt d’agafar el ganivet però es va aturar “Ho sento, ja saps que sempre he estat un patós…”, suposo que tècnicament allí va acabar el sopar al descobrir que ja no eren qui creien, que tots havien crescut i que per molt que es vulgui els temps passats no tornen, ell va tornar i amb un somriure em va dir “No esperava passar-m’ho tant bé…”, vaig riure mentre veia com el pobre imbècil de la classe era qui despertava més mirades interessades de la nit… com deia el gran Bob “My friend, times are changing”…

entrada 846 (any 3)

A primera hora he rebut un missatge “Ja ha estat evacuada”, m’ha tret un somriure, i després d’uns segons un segon missatge “Destí del paquet?”, he somrigut i els meus dits han jugat amb un “Porteu-la al cau del conill” però un altre somriure m’ha fet veure que no calia ser tan cruel, així que a contradits he escrit un “Deixeu que piqui de turmells i torni a casa”, sé que pel receptor del missatge qualsevol ordre li hagués estat bé, de fet no era res personal, senzillament retornava un favor, a mig matí m’ha arribat un “Finalització segons el previst”, l’he imaginada entrant a casa amb la imatge dels gossos de la guerra en els seus ulls… si us he de ser sincer no em desperten simpaties els quissoflautes o tècnicament els quissograllers de la plaça com no em desperta simpatia quasi cap humà, ara bé, trobo que té el seu toc irònic el canviar aquests per subnoficionats que criden més i fan més l’animal però molesten menys i són més previsibles i manejables… bé, no vull despertar cap actitud airosa davant aquest comentari, que darrerament la gent té la pell força fina, però si ens guiem pel que veiem i un conclou que els “indignats” són una panda de pollossos grenyosos de diverses manufactures i quissograllers en general, no pot més que concloure veient el que es veu que els aficionats que celebren els títols uns metres més enllà no deixen de ser una panda de subnoficionats que res tenen d’envejar als orangutans del zoo (sense ànim d’ofendre als pobres orangutans), amb una demostració de testosterona i de necessitat de pertànyer a un grup que fa riure de lo dramàtic i patètic que és, el voler ser el que els altres són i el que un mai serà, intentar aprofitar-se de les fites dels altres sense haver fet cap esforç, ohhhh com d’humà que és, com de previsibles que sou… però ja sé sap que la droga per davant del coneixement així que demà tots a alienar-se perquè onze mercenaris guanyin un joc i fer prevaldre un orgull que no us heu guanyat pas… avui escoltava i llegia comentaris de tipus que se n’alegraven que haguessin currat a bastonades als tipus de la plaça, als qui titllaven de ganduls, hippoides i nens de papà sense res millor a fer, fins i tot algú proposava que es posessin a treballar d’una puta vegada i que tothom voldria estar de vacances com ells, i d’altres que criticaven que privatitzessin un espai públic com era la plaça, que voleu que us digui... m’han fet somriure el fet que critiquin perquè no són com vosaltres que treballeu i compliu, que teniu una família que sou un exemple per la societat, però és que ells no volen ser com vosaltres, no volen la vostra merda de vida, perquè siguem sincers, amb més de quatre-cents anys aguantant-vos he de dir-vos que he conegut a molts pocs que hagin tingut vides interessants, la resta no teniu més que la vida que us mereixeu, una holyshit tamany familiar, perquè segur que tots em direu que sou uns feliços de collons i que cada cop que us mireu al mirall us correu de gust, si us voleu enganyar no hi tinc res a dir, però no sou més que una colla de patètics que vol que tothom sigui com vosaltres, ja sé sap que si tots putejats la puteria sembla més portable, total que en els comentaris he vist una barreja d’enveja i desconeixement vers els altres adobat amb un no intent d’entendre la postura dels altres (i aiiii, si voleu en canvi que us entenguin a vosaltres)… i dels moviment? Doncs res, com ja vaig dir, mentre no sortiu tots al carrer i hi hagi dos milions de tipus preguntant als mossos si el seu salari justifica el que els hi pot caure damunt el tema no anirà més enllà, perquè no us enganyeu no hi ha revoltes pacífiques ni canvis sense violència, només en aquells casos que tothom veu que vindrà el canvi són poc traumàtics senzillament perquè tothom es puja al carro del canvi, la sort és que ho he viscut moltes vegades i ho he vist més, sou patètics i imbècils, sou allò que us deixen ser i us creieu que sou el que voleu, i us creieu tan espavilats que podeu jutjar al personal (que no hi ha res de dolent en fer-ho) ara és de cretí el fet de creure’s que sou vosaltres sols qui té la raó i que tota la resta està equivocada, un cop m’ho va dir un conegut “La majoria de la societat són uns grisos avorrits, que davant de qualsevol que aporti un xic de color actuen violentament, no per la por o la possibilitat de canviar, sinó per saber que senzillament ja no poden canviar…”

entrada 845 (any 3)

Aquesta que veieu ha estat la veritable protagonista del dia, avui ha pujat un tipus “d’abaix” qui ha tret la pols a l’Erie i li ha tornat un xic de l’alegria, però ja sé sap que les motos només són d’un, la resta no deixen de ser coneguts i com les dones agraeixen els afalacs dels coneguts però només els desitgen d’un (tot i que les motos no alternen tant com les altres)… el tipus s’ha quedat a dinar i m’ha explicat la darrera “pensada” dels quarentons d’allí on ve, ara els tipus han decidit canviar els descapotables i el golf per les motos, com ell em deia no paren de comprar-se’n tot pensant que així i a base de velocitat deixaran els anys rere seu, i l’únic que deixaran seran forces viudes que consolar… m’explicava com pugen i passen el dia de botigues comprant i remirant com si fossin uns experts, equipaments que els hi van de sobres i com els de les botigues es freguen les mans davant aquests visapolles, i com ells diuen “Està lleig aprofitar-se d’un tontet, ara bé, d’un d’aquests quasi que és un delicte no fer-ho…”, doncs res que el tipus ha vingut amb l’Erie i com que no sé quan la tornaré a veure he decidit immortalitzar-la mentre ens partíem el cul amb l’acudit recurrent de que el pintor no va acabar d’entendre el concepte de “bandera de la marina imperial japonesa”, després de dinar i del cafè de rigor hem anat a donar un volt, el tipus ha vist com s’acostava l’entranyable avi amb el cotxet del seu nét o besnét (ves tu a saber, que davant l’esport del folling without condom el tema s’està disparant, si des de que s’ha considerat esport de risc…), doncs res, l’avi se’ns acostava, el meu conegut en un moment li ha llençat el casc que després de picar-li al pit ha caigut damunt del cotxet rebotant al sostre de plàstic i quedant-se allí, l’avi s’ha aturat sense entendre res i un cotxe ha entrat a un pàrquing davant seu, molt possiblement el meu conegut ha arruïnat un enterrament doble a la funerària de torn i la possibilitat de ser fill únic a algun germanet… l’avi no ho ha vist clar fins passada una estona que ja l’havíem sobrepassat i el meu conegut havia recuperat el seu casc tot mirant al infant “Mira si l’hagués vist abans m’ho repenso, has vist el lleig que és…”, “També ho haguessis pogut fer d’una forma més discreta…” i ell ha somrigut “Possiblement, però aleshores no hagués estat tant divertit, oi?”… parlàvem també d’un conegut que es queixa de que sempre ensopega amb la mateixa pedra, i com d’humà que és el fer-ho i el meu conegut ha sentenciat amb un “Errare humanum est, perseverare diabolicum…”, el que venia a voler dir “Si s’aprofiten sempre de tu no és que caiguis en la mateixa pedra, és que senzillament ets imbècil…”, l’he acompanyat on estava l’Erie quasi que he escoltat el sospir de la moto al veure que no era el seu amo qui l’anava a recollir, “Saps, en aquest món hi ha imbècils i pagafantes, també hi ha paresdelmonstre, però els pitjors són els que no saben el que es perden tot esperant el que poden guanyar, per cert l’inútil aquell me’l vas presentar tu, no?”, no he pogut més que reconèixer l’evidència… ni el vampirs filem a les persones de primera…

entrada 844 (any 3)

Rebo un missatge al mòbil “Barcelona no dorm, només somia...” somric al recordar la cara de qui l’envia, tot pensant en el que m’havien dit pel matí “Ostres tu, saps que van veure al Mourinho amb un carretó ple de carbó passejant per Islàndia?”, (sips un acudit del dolents...), estava parlant amb un tipus qui m’agraïa el meu blog, perquè segons ell aquest li ha permès de descobrir la blogosfera, odiosfera o tocacollonosfera directament (al vostre gust), i com ell diu “Sembla un pati de col·legi..., només falta un tengui, tengui, falti entre línia i línia, hi ha els grupets de sempre, la deixada de costat de qui tothom se’n riu, els amics, els amics dels amics que no són amics, vaja un putu jardí d’infància on no manquen les nenes de rínxols daurats ni els tipus durs...”, somric, suposo que ho deu haver intentat, però el club de les tontades escrites és força selecte tot i les imbecil·litats que s’hi escriuen... el tipus en qüestió és un organitzador de sistemes, com ell diu i va voler fer valdre en la seva targeta de presentació “Tocacollons del caos”, doncs res, que avui m’ha tocar salvar-lo (de nou), el tipus entra en una oficina i va dient “Antifuncional, retrògrad, buf rupestre, però a veure, és que només jo vec el desastre que és aquest lloc (i segueix amb un seguits de) out, out, out, out...” i tot això amb la ploma més fina que un pugui veure a l’oest de riu pecos, però ploma en el fons, com ell diu “Si vols saber si la teva organització és eficient només cal que deixis entrar a algú del carrer que mai l’hagi vist, i veuràs com en escassos segons et dirà el que hi ha de més, de menys o el que senzillament no hi ha, perquè nosaltres ens acostumem als llocs amb el temps, i el que ens hauria de fer reaccionar al final senzillament ens dóna igual...” doncs res, que avui m’ha tocat anar-lo a buscar abans que el grupet d’homínids a qui havia tractat de tenir: “el feeling d’una rolling stone” el linxessin que donar-li pel cul hagués estat massa premi per a primera hora del matí, i el tipus indignat perquè no havien agafat el seu homenatge al gran Bob... doncs res de tornada al despatx s’ha tancat amb mi, i mentre em Sparrowava el cafè em comentava que ara ha de despatxar a un tipus del seu departament, i com ell em deia “Mira, tinc dos candidats per fotre fora, el primer és un tipus amb molt bona predisposició al lloc de treball ara és un negat per fer res, però ganes, el que es diu ganes en fot que t’hi cagues, el segon és un tipus brillant, ara bé, està híper cremat de la feina, el tipus treballa pels sou i res més, tot i que el resultat de la seva feina és de primera, així que no sé si fotre fora al cremat capacitat o al tipus negat però totalment implicat...” no he pogut evitar el somriure “Mira, possiblement t’haurien de despatxar a tu per no trobar un tipus vàlid i implicat... tot i que el divertit és tenir un cremat negat”, el tipus ha forçat el gest “Saps em fot força acomiadar a algú, però ja saps el que diuen els d’adalt, tu els contractes tu els acomiades” “Crec que tot es resumeix en veure’ls com un objecte més, de fet no ens costa passar d’un ordinador a un altre, i mira sempre et pots endur l’ordinador vell a casa, ara bé un treballador despatxat...” “Saps que això que dius és força incorrecte, oi?”, he tornat a somriure “I?, no per això deixa de ser menys cert, no som responsables de la vida dels nostres treballadors ni del seu destí, i no ens poden culpar per acomiadar-los... ja ho saps...” “Si que ho sé, has d’entrar cada dia a l’oficina com si fos el darrer dia de feina, no hi ha res segur o guanyat, cada dia has de demostrar que vals...”, “Fa temps algú em va dir que les persones es poden dividir en dos grups: un que té coneixements i no els vol traspassar perquè senzillament és l’únic que tenen, i d’altres a qui no els importa traspassar-los perquè uns segons després en tindran de nous, uns són creadors i els altres acaparadors o directament paràsits...”

entrada 843 (any 3)

Avui parlava amb un tipus qui em comentava que darrerament té forces somnis recurrents dels fantasmes del passat, que senzillament li demanen que els deixi marxar, que recordar a la gent que ha estat en el passat els empresona en aquest present, li he dit que voler construir un pressent amb maons del passat mai vesteix un futur i que les cases que van caure per mals ciments en el passat normalment no en fan de bones pel futur, el tipus ha somrigut mentre aixecava el cafè el matí, treballa en el fosc món de la polítics, de fet n’és tot un expert i avui m’explicava “Ja són collons, els tipus fan el que poden i els hi han fotut una pallissa de nassos, i ara surten dient que han agafat el missatge i que no pateixi el personal, que estan preparats per fer un nou programa que els encisi de nou... és a dir, els mongòlics que els voten no volen que facin política o que prenguin les decisions que toca, perquè després d’estar uns anys de barra lliure al final sempre toca pagar i com diuen aquells, la banca sempre guanya, doncs res, els tipus volen un programa electoral ple de mentides que els hi faci creure que el fet fins ara no ha estat més que un malson i que podem tornar al temps de subvencions per a tothom... i lo bo del tema, és que el faran, un programa digne de guanyar qualsevol premi de ciència ficció i el personal bavejant diran, si, aquests si que són els meus, ara ja els puc tornar a votar... ja ho veus, la gent no vol realitat vol que li venguin somnis...”, he apurat el cafè i mentre en servia un altre el tipus mirava per la televisió les darreres accions dels indignats... i ha seguit “Mira, em recorden a l’indignat d’un programa de ràdio, tipus que es mouen i criden per l’escenari per omplir el seu segon de glòria, per finalment desaparèixer sota l’oblit general, suposo que fins i tot l’estat en deu estar content perquè aquests tipus li serveixen com a atracció turística i sense cartellet de “No alimenteu als indignats”...”, ja he parlat amb ell d’aquests temes i és del parer que això pot acabar tot just un minut després del final del partit del dissabte quan la gent surti a celebrar un possible triomf i deixi les reivindicacions per un altre moment (que com tothom sap una celebració d’un títol sempre és més divertit que no pas estar reivindicant), com ell deia “Mentre no surtin vint o trenta milions de tipus al carrer no passarà res, i tot i que sortir caldria veure com acabaria el tema, la gent s’ha acostumat a que els altres els hi facin la feina, ja ningú tracta amb merda, per això hi ha aquells a qui es paga per fer-ho... i aquest no és un cas diferent, ja que tothom sap que mentre un altre et faci la feina no cal que la facis tu, i temps que tens guanyat per fer el que et roti, això si, si la feina surt malament tu seràs el primer de queixar-te...”, i avui hem viscut una situació que és un reflex del tema, anant cap al despatx ens hem creuat amb una tipa que anava curta de roba (ja sé sap que estem en crisi), la tipa ha passat per davant d’uns paletes els quals han fet justícia al seu ofici i li han dit de tot, la tipa no ho ha vist per que els ha deixat darrera seu, però nosaltres que els teníem de cara si, i no hem pogut més que riure, doncs bé, la tipa ens ha dit de tot menys macos pel nostre comportament mentre els paletes encara es partien més el cul, el meu conegut ha acabat amb un “Ja ho veus, van com a putes i esperen que les tractis com a senyores... perquè una tipa com aquesta és la mare dels meus fills i no deixo que els hi doni cap petó el matí després de que ella hagi sortit de festa...”

entrada 842 (any 3)

Aquest matí he arribat d’hora a la feina, de fet ni tan sols he encès els llums dels despatx, el conec de memòria he apartat la cadira i m’hi he assegut tot pensant com havia anat el cap de setmana, l’ordinador feia pampallugues tot avisant dels possibles correus de gent que els titllaria d’urgents i que tot i no ser contestats no han fet parar el món, la gent es pren massa seriosament lo seu i massa a la lleugera el dels altres… la porta s’ha obert i ha entrat la meva secretària he pogut veure com forçava el gest al veure el despatx fosc, ella també se’l coneix i ha avançat cap a la taula, he somrigut mentre m’estirava en la cadira “Bon dia!” li he dit tot veient com les cartes se li escapaven de les mans “Portes molt aquí?, mira que m’has espantat…”, hagués pogut dir una frase digna de certes cadenes intereconòmiques com “Espera que em baixo els pantalons i t’espantaràs de veritat…” però m’he callat, m’ha fet somriure i ja és, de fet mai està prou pagat un somriure, ella ha deixat les cartes anant cap a la finestra “Deixa-ho, vull estar una estona així…” suposo que ella m’ha fet pujar un parell de graus en la seva escala de tarat però ha sortit del despatx sense qüestionar el que li he dit, de fet com tots vosaltres, avui parlava amb un tipus que ha guanyat un càrrec en un poble i davant la pregunta de “Què penses fer ara” el tipus ha estat del tot sincer “El que em deixin fer…” i no es referia ni als electors ni a la resta de partits es referia als de sempre, als que manen de veritat, als que fins i tot amb una trucada em poden fer moure a qualsevol part d’aquest món un malviviu, parlava amb un altre del ressorgiment de certs moviments polítics i de com la democràcia a vegades es pot suïcidar donant veu i vot a aquells que precisament se la volen carregar, suposo que deu tenir unes tendències un xic masoquistes, doncs res, el tipus em deia divertit que bona part d’aquests simiencs que han anat sortint elegits senzillament no tenen ni puta idea del que han de fer, amb prou feines recorden dos o tres de les idees que han anat vomitant míting si, míting també, i ara no saben ni per on començar, com em deia “Serà divertit, força divertit…”, això si, per divertit l’elvis del baix camp que em sembla que ha tornat a sortir… i la pregunta que es feia tothom era “I on queden les manifestacions, en que han quedat?”, i la resposta és força senzilla, en res, en res perquè en el fons ningú vol cap canvi, tothom se n’omple la boca però ningú en té cap ganes de canvis, perquè senzillament la gent ja no creu que puguin venir, us han robat els somnis i ni tan sols us n’heu adonat, us han robat els somnis i els desitjos i el divertit del tema és que ara ja no sou ni capaços de defensar els dels vostres fills, sou peces perfectament engreixades en aquest sistema, sou el que s’espera que sigueu i feu el que heu de fer, que no és més que allò que us han dit que feu, i després tots veniu dient que sou diferents i que teniu idees pròpies, senzillament sou humans, Deu us va fer per partir-se la caixa i per Deu que ho fa…

entrada 841 (any 3)

Avui era dia de fer les maletes, ja portem massa temps i ja ens han vist massa, ja en vindrà d’altres que faran la mateixa feina que nosaltres hem estat fet aquests dies, la ciutat encara dorm resistint-se a despertar tot i que avui toca fer de bon ciutadà, miro al carrer res sembla haver canviat, la gent que tenim allí a prop acampada ja no destaca sembla com si sempre hi haguessin estat, el primer pas per passar a ser una situació normal i per desaparèixer dins de la indiferència general penso, un conegut em passa un llibre “Gràcies, aquest no l’havia llegit, s’ha de veure la fantasia i els collons que li foten quan parlen de nosaltres…” “Ja ho veus, estem de moda…” ell força el gest “El que ens faltava estar de moda i a més com a metrosexuals…” “Millor això que no tenir només un metre de sexual…” ell somriu “Espero tornar a coincidir, i que sigui un xic més divertit… menys, previsible…” somric, no hi tenia masses esperances quan em van avisar de que allí passes res, surto a la balconada per mirar-ho de nou, qui m’havia estat “supervisant” aquests dies surt darrera meu “Semblen fulles de tardor a punt de ser llençades per una bufada de vent... no crec que de tots se’n puguin salvar més del deu per cent, el mateix que en la societat que tan critiquen, ells neguen quelcom que els hi és inherent… que no tothom és igual, que de sempre uns parlen i els altres obeeixen, i lo d’escoltar i pensar queda en un segon pla…” el miro, el tipus fa una ganyota i em pica l’espatlla (odio aquest gest i suposo que ell ho sap) “No pensava que ho diria, però ha estat un plaer, en tenia els dubtes, però amb tu les cosses són (aquí ha trigat un xic a trobar la paraula), com ho diria, del tot menys “previsibles”… per cert crec que t’estan esperant…” ha acabat per dir mentre assenyalava al carrer, l’he vista m’ha tret un somriure i he baixat, ella estava prop d’un dels arbres que li oferien una certa ombra “Marxes?” no m’ha deixat respondre “Suposo que deu ser una mala senyal si marxes, vull dir que això no anirà enlloc…” “Lo nostre o lo vostre?” ella somriu “Crec que lo nostre i lo meu va bastant parell…” m’allarga una bossa “És un regal…” obro la bossa i no puc reprimir una rialla, una ecocamiseta amb el text “Soc un agent Smith”, “Mira, així et podran identificar a la primera…” em diu ella, la miro, possiblement en una altra vida, en una altra existència, fa segles les coses haguessin estat diferents, però no en aquest present, ella és el que és i jo tinc clar el que soc, m’acomiado recomanant-li que quan el tema es compliqui no s’involucri massa, perquè qui acaba per lluitar amb monstres acostuma a acabar convertit en un d’ells… “El que no entenc és com no ho veuen, com no ho volen canviar…”, he somrigut de nou “És fàcil, voleu fer canviar a gent a qui el que hi ha ja els hi va bé, vaja de fet molt bé, ho creus que aquells a qui critiqueu ho estan passant malament, només tenen clar que ho poden començar a passar malament si canvien, i per això no ho faran, de fet no són els vostres aliats en realitat són els vostres enemics…” ella va clavar els seus ulls en els meus “Però nosaltres som més…” “I ells són més espavilats i porten segles jugant amb vosaltres, això (dic assenyalant al meu voltant) no és la primera vegada que passa, i et puc assegurar que quasi mai ha sortit bé, perquè un només canvia quan no té cap altra opció, de fet la gent no canvia senzillament menteix…” ella es gira i comença a marxar, perdo el somriure al pensar que tanta realitat en un diumenge pel matí com aquell mai pot ser considerat com un regal… de fons ha començat a sonar això…

entrada 840 (any 3)

Passejava per la plaça, tot semblava igual o igual hi havia quelcom de nou a l’ambient, un cert aire de triomf, una nit més, però el sistema es deu refregar les mans tot pensant que n’hi ha moltes de nits, i perdre’n una no és perdre pas la guerra, vaig veure a un conegut a la distància que se m’acosta amb un “Gooood, moooooorning Vietnam…”, el tipus porta una camiseta amb un any i un nom que cap dels allí presents recorda, bé, ni els d’allí ni cap del que la pugui veure, com sempre hi ha dates i llocs que preferiu oblidar… “Com ho veus?” em pregunta el tipus amb un somriure, vaig somriure mentre ell seguia “Saps, no han entès que el sistema no canviarà per les bones, de fet temps és precisament el que li sobra al sistema, i temps és el que juga en la seva contra, avui parlava amb un d’aquests i comentàvem que no costaria res que els polítics vinguessin a donar un tomb per aquí, de fet serien ben rebuts sempre que vinguessin a donar explicacions i a oferir solucions, no he pogut més que recordar-lis que els polítics són experts en trobar culpables (sempre que no siguin ells) i negats per oferir solucions, no es pot esperar poder ajudar a qui et vota i a qui et paga alhora…” vaig somriure, la camiseta del tipus donava un pista geogràfica i temporal, jo en conec la història, ja fa segles que en un poble es va descobrir una veta de carbó, bé, de fet els habitants feia temps que l’explotaven per consum particular, un empresari se’n va assabentar i els va oferir un tracte, els hi va donar tot allò que ells sempre havien desitjat a canvi que treballessin per ell a la mina, passat el temps els habitants van veure que allò no era el que volien, la mina els feia emmalaltir a més de que els sistema productiu perjudicava el medi ambient i les seves famílies, els miners es van reunir i van decidir retornar tot allò que se’ls hi havia donat i trencar el pacte, l’empresari va dir que no ho entenia però va acceptar, un cop va haver recollit tot el que els hi havia donat va enviar la policia que els detingués i van passar de persones lliures a presoners per haver trencat un pacte unilateralment, i segons els advocats de l’empresari el dany havia estat tan gran que se’ls va condemnar a treballar a ells i als seus fills sense rebre res a canvi, només per retornar el que havien fet perdre, òbviament hi va haver una revolta i aquí és on en van fer intervenir, vaig forçar el gest “Va ser una animalada no?” ell va somriure “Una animalada?, crec que va ser força humà, no cal que insultis als animals d’aquesta manera…” , el tipus va fer un gest assenyalant als que tenia al voltant “Això pot ser interessant, fins i tot històric, però no canviarà res, se’ls hi dirà que es faran canvis, se’ls hi prometrà el que no poden donar i ells acceptaran per marxar tot creient que han aconseguit canviar quelcom, i quan siguin vells ploraran davant l’oportunitat perduda..

entrada 839-2 (any 3)

S’acosta l’hora, encara no dotze minuts, somric mentre escric des de la balconada veient a la gent a la plaça, conec el sentiment, l’intent de conservar la pau i la tranquil·litat tot just quan la turmenta està a punt de començar, deu minuts… i l’ordinador va un xic més lent, “No hi ha casualitats en aquesta vida” em van dir un cop, un dels meus coneguts surt i em pica l’ullet mentre posa la mà en la meva espatlla “Els hi he enviat un regalet… a veure si en saben treure alguna conclusió…”

http://www.youtube.com/watch?v=vnPvbfogeSI

Somric, prop de nou minuts sé que no passarà res, no encara, esperaran a que se’n refiïn i creguin que han guanyat, l plaça és massa gran i ells massa ingenus per adonar-se’n de l’immens cavall de Troia que és, vaig escrivint mentre la tensió va pujant, les ombres em parlen, les ombres estan descontentes aquesta nit perquè hi ha persones que les han violentat que han pres el seu espai físic, no són els millors senzillament són els que creuen en el que els hi ordenen, no pensen obeeixen, bona mà d’obra per a qualsevol sistema, m’entra un missatge “Prepareu-vos…” i un enllaç que us recomano el veieu sencer…

http://www.youtube.com/watch?v=3RInjUJikQ0

Un altre se m’ha acostat “Com ho veus?” aixeco el cap “Doncs, sis minuts per a res, ja ho saps, el sistema actua millor quan no hi ha testimonis… i tot” “Pel nostre interès…” acaba ell amb un somriure, la nostra feina és clara, esperar, esperar i esperar, i quan tot comenci localitzar i neutralitzar a aquells que han pogut muntar aquesta festa, per molt que us creieu el sistema no els hi vol cap mal, senzillament vol que es possin del seu costat, i facin el mateix que estan fent, mobilitzar les masses, això si, que ho facin per l’interès del mateix sistema, i la pregunta seria “I ells ho faran?”, doncs si, perquè quan el diable et proposa un tracte no s’acostuma a rebutjar, cinc minuts, cinc senzills minuts per la mitja nit, ara només quatre… miro al carrer i la vec, ella m’està mirant, no entén que hi faig intento somriure però se’n va, no és el moment de sortir darrera de ningú, és el moment de sentir la tensió de notar el pas del temps, tres minuts, tres senzills minuts, ningú sap el que pot passar tot i que tothom sap el que passarà… puc imaginar-me les mirades i els crits quan en dos minuts no passi res, però vigileu al cridar no desperteu a la fera… i per cert, per qui cregui que això és una pel·lícula us deixo un altre link i bona nit…

Un minut…

http://www.youtube.com/watch?v=b0pcVz6_8gY

entrada 839 (any 3)

El meu conegut va penjar el telèfon, va somriure mentre arronsava les espatlles, allò anava a començar, se’m va acostar “Tens encara una estona, acomiadat de qui creguis perquè algú ha obert la porta de la gossera, i tot i tontos, els gossos tenen bon nas...”, vaig sortir al carrer, de nou la nit, la gent dormia o parlava, o celebrava o senzillament mirava els estels, vaig somriure amargament estaven allí com aquell boig que va creure que podria guanyar, que igual ara si que els Deus havien decidit prendre-hi part, però al final va perdre com perdran ells, vaig passar entre diferents cossos que s’abraçaven o es tocaven, la plaça era un mar de cossos que es movien com onades sota la seva respiració mentre la lluna els vigilava i protegia, se’m va acostar un tipus per si necessitava quelcom, vaig fer la pregunta més estúpida del dia “Busco una noia...” ell va somriure “Sort company... n’hi ha forces...”, vaig somriure mentre ell em picava a l’espatlla, tenia clar que si m’hi estava massa molt possiblement aquesta onada de bonrotllisme m’acabés per afectar, vaig girar-me i la vaig veure, estava asseguda envoltada de nois i noies que parlaven veu baixa mentre d’altres omplien d’ales la nit amb el moviment de les seves mans, m’hi vaig acostar i ella va somriure, estava cansada, com tots el d’allí, i com esperaven els que no trigarien en deixar-s’hi caure, les bones intencions no defensen les posicions, allò seria dur i acabaria com sempre han acabat aquestes coses, de fet, l’única solució és que davant qualsevol intent de moure’ls tothom surti al carrer, quanta més gent millor, perquè el sistema és valent amb les minories i covard amb les majories, necessita de les majories per tal que el mantinguin en funcionament, necessita de la vostra mà d’obra i esforç per funcionar i pot prescindir d’alguns però no de tots... es va aixecar acostant-se “Eis, avui has marxat de cop!” em va dir intentant dona un to de retret a les seves paraules, retret que m’ha fet sortir el somriure “Mira, un que té obligacions, he pensat que igual t’agradaria donar un volt?” ella va mirar al seu voltant “Pots estar segur que no es mouran, a més no cal que anem massa lluny només a estirar un xic les cames” ella va somriure fent que si amb el cap “Igual em va bé sortir un xic d’aquí...”, un cop fora de la plaça uns policies se’ns van acostar, però a mig camí van aturar-se i van marxar ella em va mirar sorpresa i jo senzillament vaig moure el cap, els carrers estaven tranquils, massa i tot, la festa no trigaria a començar i almenys l’havia treta d’allí, tampoc tenia massa clar perquè ho havia fet, però suposo que val la pena que la gent no perdi els seus somnis i si ella s’hi hagués quedat i hagués vist com acabarà allò segurament els hagués perdut... perquè si ja és difícil defensar una idea defensar-ne tantes com s’estan plantejant senzillament és impossible, el sistema se n’ha tornat a sortir, por i realitat, davant les esperances i els desitjos, sona millor això darrer però sempre guanya lo primer, quasi que podia escoltar al sistema tot dient “Benvinguts al primer dia de la resta de la vostra existència....”, algú va xiular en algunes xarxes socials "No ens doneu més ànims, el que volem és que vingueu aquí, que de fàcil és fer que els dits diguin el que els peus neguen..."

entrada 838 (any 3)

Vaig sortir del portal, la nit no era massa freda, vaig caminar cap a la plaça, en un dels laterals vaig trobar una tipa amb una pancarta “Un món feliç és possible”, vaig somriure davant la perillositat i semblança d’aquella pancarta amb un famós llibre (que segurament representava el contrari del que ella volia dir), la noia em va veure i em va retreure un “No ho creus?”, vaig somriure mentre m’asseia prop de l’herba i li feia espai al meu costat... mira fa anys em van explicar que uns científics van trobar un dispositiu que permetia regular la felicitat del personal, el van incorporar a unes persones les quals podien regular la seva felicitat, al final els investigadors van descobrir sorpresos com la majoria dels tipus acabaven per suïcidar-se, després d’investigar-ho van arribar a la conclusió que els tipus havien anat incrementant la seva felicitat ja que cada vegada volien ser-ho més, fins la màxim del dispositiu, quan ja no es podia ser més feliç, i aleshores els tipus que en volien ser més davant aquella impossibilitat tenien una crisi i decidien apagar la llum sense preguntar... la tipa em va mirar “Així no creus en un món millor i més just...” vaig riure obertament “Crec en un altre món, però no serà ni més just ni millor, serà el que en feu d’ell...” vaig mirar al meu voltat i vaig veure un grupet de persones que estaven al nostre voltant escoltant, allò no anava bé... de sobte algú va dir alguna cosa i la gent es va començar a aixecar, “Diuen que ja venen” em va dir ella “Ens venen a fotre fora...” vaig somriure sense moure’m “No t’aixeques?” vaig fer que no amb el cap, ella em mirava, li vaig dir amb un somriure “Tu vols marxar?” “No, clar que no...” “Doncs si no et vols moure perquè et mous?, si algú vol estar en un lloc i té clar que vol ser-hi no es mou, se’t poden emportar però tu no et mous... i estem en un país civilitzat, si tothom es queda quiet senzillament no sabran que fer... ells són més forts i tenen al sistema, però nosaltres som més i tenim la raó...”, la tipa es va seure de nou al meu costat amb un somriure i alguns més van seguir el seu exemple, allò seguia anant fatal, algú es va escurar la gola darrera meu “Ja has acabat?, molt bonic, però que molt bonic...” em vaig aixecar mentre la noia em mirava “On vas?” em va preguntar... vaig somriure “Fa temps em van dir que els grans descobridors ho eren perquè no es deixaven guiar, senzillament feien el seu camí...”, el tipus que tenia darrera em va agafar per l’espatlla “Quina part de: “no em toquis els collons que no estem aquí per actuar”, no has entès?”, vaig somriure, ell pensa com jo, ell i tots els que són com jo, i com deien els Kortatu “Hay algo aquí que no va...”, perquè veure a una política preguntant-se perquè els manifestants no van davant la casa del president enlloc de posar-se a la seva plaça, denota que per a certs polítics la ciutat o el poble és seu i no pas dels que hi viuen, com si els habitants no tinguessin el dret d’anar i quedar-se allí on volguessin, i en el fons la por està en que algú reclami la democràcia, el poder de la majoria, perquè vosaltres sou la majoria i ells la minoria que governen... estàvem sortint de la plaça quan algú em va estirar em vaig girar per veure els ulls blaus de la noia “Moltes gràcies...” em va dir sense moure’s... vaig somriure “No em donis les gràcies, igual quan vegis el resultat dels teus actes no n’estaràs tan contenta, l’únic que has de ser capaç de suportar és això precisament, el resultat dels teus actes...” qui anava amb mi em va tornar a estirar dient-me:“No em diguis que quan Neró et va dir que s’avorria tu li vas dir “Mira podem fer poesia i em sobra una caixa de llumins...””, vaig somriure sortint de la plaça, fora hi havia d’altres que com jo senzillament esperant...

entrada 837-2 (any 3)

Estava a la porta del balcó i el tipus s’ha girat fregant-se les mans “Ja ho veus, cada cop n’hi ha més… això serà força interessant…” vaig veure a uns metre els tipus que anaven ocupant la plaça, vaig somriure tot pensant en lo fàcil que és ocupar un lloc i en canvi lo difícil que és defensar-lo, el tipus ha entrat a l’habitació picant-me a l’espatlla “Mira, almenys han aconseguit quelcom, i és que tots els polítics es posin d’acord, en que es pot criticar tot menys la política, bé, no sé que es pot esperar de tipus que es guanyen la vida amb ella, i de fet m’ha fet gràcia el sarcasme i la condescendència utilitzada, com si aquests fossin els fills díscols a qui cal donar un xic de corda tot esperant que tornin a la cleda, i si no hi van, ja faran venir els gossos d’atura per tal de ensenyar-lis el camí…”, hi estava pensant i no he pogut més que recordar a aquell que estava parlant tot dient que si la Junta Electoral diu que se’ls han de fer fora que ho faran de forma “contundent” tot i després canviar a “ràpida”, puc ser un mal pensat però he vist un somriure que acostuma a ser la fi d’un orgasme, suposo que hi ha gent a qui el fot calent veure com acalenten al personal… i també és divertit que prohibeixin a alguns manifestar-se contra el sistema i en canvi permetin als polítics seguir amb la seva campanya, com si ells no volguessin influir alhora de captar el vot… ara hi havia un tipus cridant “No us vull dir el que teniu de fer, senzillament vull que feu allò que creieu que heu de fer…”, vaig entrar tot pensant en quin final tindrà tot això, hi ha ganes per no tantes, al final aquests moviments moren pel seu propi pes, el sistema us coneix força bé, i heu estat programats des de petits per tal de tenir dret a pataleta però a quadrar-vos davant la primera bufa de l’autoritat, i això fareu ni més ni menys, us faran passar per excèntrics, per outliers per persones que estan fora del sistema, que no volen actuar segons les regles de tothom (regles fetes per pocs per a regir a tothom), us diran que no té cap sentit fer el que feu, que molts abans ho han intentat i no han aconseguit res, que les protestes no porten a res, que ja hi ha mecanismes per exercir els vostres drets (mecanismes creats per altres que no heu estat vosaltres), i segurament us vindran a veure aquells que encanten serps per tal de que els hi doneu el vot a ells tot prometent-vos que no us enganyaran quan la mateixa promesa és una forma d’engany, li estava donant voltes quan el tipus m’ha fet tornar al present… “Mira si fessin tot el que estàs pensant, senzillament serien vampirs com nosaltres, i vols dir que estan disposats sortir del ramat i convertir-se en el que nosaltres som?”, els vaig tornar a mirar ara era un altre qui parlava “No et poden moure si tu no et vols moure, et poden desplaçar però tu hi pots tornar…”, suposo que dins d’uns dies la gent voldrà veure el barça per la caixa tonta i ja ningú recordarà res del que va passar, i alguns podran dir allò de “Jo hi era…” i la pregunta seria “I ja que hi vas ser, que hi vas fer?...”

entrada 837 (any 3)

Ahir vaig fallar a una persona, la sort és que és jove i això li dóna temps per entendre i perdonar (dos de les facetes més humanes allí on les hi hagi)..., ahir també em deia un tipus “Deu es va inventar lo de les mil llengües per tal que no li edifiquessin al cel, nosaltres ens hem inventat lo de les mil idees per tal que tot moviment reivindicatiu es mori al reivindicar-se a si mateix, perquè en el fons tothom vol que li avalin les seves idees i després ja es veuran les dels altres”, i de fet llegint algun que altre blog amb els darrers moviments que hi ha hagut en algunes ciutats vec que aquesta tècnica segueix triomfant, fa anys algú em va dir “Un moviment social pacífic mai serà una revolució, senzillament serà un divertimento per tal de fer-nos creure que encara tenim quelcom a dir... que no estem totalment immersos ja en el joc, quan precisament això vol dir que ja en som uns jugadors plens i que no en podrem sortir...”, una estona de silenci i un dels meus coneguts llença a l’aire “Dels polítics només en podem esperar promeses i amb les promeses no es va enlloc i menys encara quan les canvien per excuses...” la gent crida i ell somriu “Mira’ls, mira’ls, no sé si donar-los una galeta... és el que faig amb el Dick quan em dóna la poteta...”, la gent vol ser dirigida la gent vol ser salvada, no es vol ni dirigir ni salvar, el sistema ha fet força bé la seva feina... un cop al bar ens saluden “Ensenya’m el teu kung fu...” em diu el tipus de la barra amb un somriure, em força a riure, feia anys que no escoltava la frase, tot moviment social té els seus estudiosos i aquest no és menys, el sistema ho té clar “No hi ha moviment petit o poc important, tot ha d’estar documentat, els canvis comencen per coses nímies, per coses insignificants que no es saben tallar en el moment... la gent ha de creure que té llibertat no pas que la pot tenir...”, entre tanta frase i cervesa (un ha de passar inadvertit) em ve al cap una diàleg d’una sèrie on un metge diagnosticava a un tipus que es volia fer passar per tonto prenent-se una medicació, el tipus un cop curat estava fent un diagrama i la seva parella li pregunta que era, davant la cara d’ella mentre ell li intenta explicar el dibuix li demana una beguda i quan ella surt de l’habitació diu “Ja ho veu, no sé si és un pecat estar amb algú que està més propera als simis que no pas a mi... vull tornar a ser com era abans...” i el metge li diu “Vol dir que val tan la pena l’amor, tan com per convertir-se en un imbècil, i mai tan ben dit...”, i el pacient somreia “Si, sens dubte...”, “Miri no sé qui parla ara, si l’intel•ligent o l’idiota... o igual si que ho sé...”, sortim de nou al carrer, la gent comença a prendre possessió del lloc i un dels que m’acompanya somriu “Quants cops ho hem vist?, i que n’han obtingut?, ja ho sabeu, els hi encanten les manifestacions i l’escàndol, ara bé, tan aviat com els hi molesti el tema demanaran que es facin venir els gossos del sistema per netejar la zona, perquè tota revolució ens agrada fins que ens perjudica...” i veient la cara dels botiguers i hostalers de la zona crec que allò no tindrà massa vida... i ja per acabar-ho d’adobar en passa un modern Guy Fawkes pel costat, ja no li vaig preguntar el perquè de la màscara, perquè la resposta seria un “Coi, perquè mola...” i ja en començava a estar un xic fart de tanta cultura revolucionària de dimarts per la tarda... un copet a l’espatlla i em diuen a cau d’orella “No t’enganyis al sistema no se’l fa canviar, senzillament el sistema ens canvia i nosaltres que no ho volem reconèixer diem que l’hem canviat...”

entrada 836 (any 3)

Avui i davant la proliferació de nombres “màgics” n’he trobat un de nou, després del nombre auri del codi da Vinci (que per cert el pobre home va servir per tal que un tipus tingués la pataleta del dia, ja que quan li van dir que les dones i els destres eren més intel•ligents, el tipus va saltar “Doncs l’home més intel•ligent que mai ha existit era esquerrà i de sexe masculí”, ole, ole, amb la frase, doncs bé, segurament el bo del Leonardo tenia al costat una dona i a més dretana...), doncs res, entre el nombre auri, i a la dita que un és vell quan la seva edat dividida per dos és superior a vint cal afegir-hi la següent “Un tipus és algú a la blogosfera quan el nombre de seguidors que té és superior al nombre de blogs que ell segueix...”, bé i com sempre cal posar uns mínims per treure els outliers... li estava donant voltes al tema quan una tipa m’ha preguntat si podia seure amb mi per prendre un cafè, com ella m’ha dit ho fa per tal que no hi hagi taules amb una sola persona i de pas potenciar no sé quina merda de contacte humà... li anava a dir que esperava a algú però aquest algú s’ha presentant l’ha mirada i després de tornar-me a mirar li he dit “No, no la conec” “Buf, mira que ja em preocupaves, perquè no és per res el teu estil, perdoni si la molesto...”, la tipa se l’ha mirat sense donar massa crèdit a allò que escoltava ha obert la boca però el meu conegut ha seguit mentre s’asseia al seu costat i li xafardejava el portàtil i una llibreta “Ahhh, l’educació... miri, si algú és tan imbècil de creure’s les normes i a més tan gilipolles de seguir-les es mereix tot allò que li pugui venir i pels seus actes queda definit...” va demanar un cafè a distància davant l’alegria i alleugeriment del cambrer, el tipus sense preocupar-se de la “companyia” m’ha preguntat si havia donat un cop d’ull a la seva darrera pensada, he arrufat el nas “No ho vec massa clar, vols dir que és legal?” aquí ella ha aixecat la mirada, suposo que si hi haguéssim afegit un crim i quelcom més escabrós hagués començat a humitejar-se... “No?, vols dir? Mira jo crec que si...”, “Si?, a veure, la teva increïble idea és la d’oferir persones de companyia per tipus i tipes que no vulguin anar sols de vacances, no?”, “No!, la meva idea és oferir a la persona ideal per que te l’enduguis de vacances, ja que hi ha més hotels que deixen entrar a persones que no pas els que deixen entrar altres animalons de companyia... i mira he pensat que fins i tot es pot fer una oferta amb nens, i així també tindrien entrada les divorciades, mares solteres o separades...”, “Ja però hi ha d’altres temes...” “Res, res, ja sé on vols anar a parar, en el sempre complicat tema del sexe, mira n’hi ha d’aquestes que han follat per menys...”, la tipa del costat ha deixat anar un buf mentre s’aixecava “Veus, aquí ja tens a algú a qui no li agrada la teva idea...” el meu conegut ha somrigut “Mira, tampoc crec que se la pogués permetre, i ja saps que davant d’allò que no pots tenir que millor que negar-li qualsevol valor, tal com la faula...” no he volgut entrar a l’acudit fàcil... perquè la resposta hagués estat “Ja ho veus totes guineus...”

entrada 835 (any 3)

Avui un tipus em deia: “La justícia només s’hauria d’aplicar a aquells que l’accepten, per aquells que no l’accepten no deixa de ser una eina per limitar la seva llibertat personal, un fre al que es pot ser o fer...”, suposo que davant la natural necessitat dels humans d’una certa seguretat que millor que fixar normes per crear aquesta mateixa seguretat tot i que al fer-ho us pugueu perdre algun que altre plaer... mentre feia el cafè estava escoltant als tipus qui comentaven la darrera detenció del dia d’ahir i de com de magre ho tenia el tipus, consti que no sé com acabarà, però tinc clara una cosa, o el tipus se’n surt com si res o directament no en sortirà... m’ha vingut al cap una cinta que vaig veure fa un temps on mataven a una noia i on un pobre desgraciat d’investigador intentava primer esbrinar si la cinta de l’assassinat era verdadera i després intentava trobar als assassins a qui preguntava un rere l’altre el perquè ho havien fet, hi havia diverses respostes, però entre totes una colpidora i clara “Ho vaig fer perquè podia...”, doncs bé, aquest tipus ho ha fet perquè ha pogut, i ara tota la maquinària es mourà per tal que se’n surti sense ni tan sols una esgarrinxada de la vostra moral o justícia, algú va dir que tots els homes sou iguals, però si partim de la idea que cap dels homes es considera igual als altres ja la tenim liada... i va ser divertit que el mateix dia d’aquella notícia en vaig veure una altra, ara resulta que l’esport del motociclisme s’ha de mesurar per un “excés de violència” i no vaig poder més que riure al pensar que un esport on només hi ha una traçada i on qui arriba primer en surt primer com a mínim ha de presentar un cert contacte, i més divertit encara quan aquells que demanaven que tot fos “més net” van ser els que la van liar, al final la pagarà pobre actor secundari bob de les motos qui va tenir la desgràcia de fotre per terra a un altre i fer-li mal, si voleu que us sigui sincer entenc que ens treguin el plaer de veure les carreres com a quadrigues amb cops, empentes i accidents, entenc que a ningú li agrada acabar a l’hospital, ara bé, d’això a demanar que tothom vagi en línia recta i que no s’avanci més que allí on es pot fer, i que ho diguin els que tenen les motos més potents i que ho poden fer deixant a la resta en franca desavantatge ho trobo com a mínim lleig, perquè com em van dir fa temps “On no arriba el motor hi han d’arribar els collons...”, així que ja ho veieu, dos cullerades en un sol dia d’aquesta civilització que us farà més humans i alhora menys homes i dones, al final la poca brillantor que teniu als ulls s’apagarà i esdevindreu pobres esquenes grises, que portaran tan de temps tancats que encara que us obrin la porta no gosareu de sortir de la vostra gàbia, i tots contents perquè penseu que tothom serà com vosaltres i això us farà més iguals i convertirà allí on esteu en un lloc més segur, però sento dir-vos que sempre hi haurà aquells que us han venut aquestes normes, normes per a vosaltres i no per ells que seguiran fent allò que els hi roti, us toqui o no us toqui els collons, perquè ells tenen clar que vosaltres sou prescindibles i ells no...

entrada 834-2 (any 3)

Kllons, avui és el dia internacional de la Noa i quasi que se’m passa per alt, tot i que no sé si per fer-hi un escrit cal demanar permís, esperar una invitació o pagar els corresponents drets d’autor, perquè si fos cert allò de “No nombraràs el meu nom en va” forces estarien condemnats… i si li paguessin un cèntim per cada cop que l’han nombrada o han pensant en ella avui segurament seria un xic més rica, i pobre de solemnitat si el cèntim li paguessin pels cops que algú se l’ha pelat pensant en ella…

M’he aixecat, ell encara dorm, sempre m’han posat els uniformes i no sé perquè… va ser divertit que em donés pel cul sense demanar-me ni permís, al pare de la meva filla mai li he deixat i el molt imbècil ni ho intenta, suposo que ell deu ser educat i aquest senzillament és un mascle, uis, uis, millor ho deixo que ja m’estic posant catxonda de nou i no responc… però clar quan una porta tant de temps fent l’amor i no follant oblida el que és que t’omplin de debò… va ho deixo que no vull que després em titlleu de calentabraguetes o escalfapolles/conys (que sé que també poso a les dones perquè jo soc divina), l’he deixat dormint tot sortint de casa seva, feia temps que ho tenia planejat però ahir va ser el dia, després de trepitjar els carrers i només jo ser capaç de com el dia té quelcom especial per a mi he arribat a casa, m’he trobat al pare de la meva filla esperant-me a la cuina, ha començat a cridar que portava tota la nit despert i que ha trucat a tothom per tal de veure on era, era divertit veure la seva patètica figura (o igual eren les pastilles que m’he pres les que me’l feien veure així…), suposo que li hauria de valorar els moment de felicitat que m’ha donat, he dibuixat el meu millor somriure mentre obria la bossa de mà que em vaig comprar fa uns dies, he tret la pistola del segurata que m’havia follat la nit anterior, la mirada del pare de la meva filla ha estat impagable, semblava un d’aquells xaxi anuncis de la tele, he pitjat el gallet i ell ha fet unes passes enrere, he pitjat dos cops més el gallet i he vist com el cabron deixava la camisa que jo li havia rentat i planxat amb tant de carinyo tacada d’un vermell que segur que no marxarà ni a la vuitena rentada, ell ha intentat dir quelcom tot i que jo no he deixat de somriure, no vull que s’endugui una mala imatge d’aquest món, ja veieu lo bona que soc, ha caigut a terra i aleshores l’he escoltada entrar a la cuina, la meva preciosa filla m’ha mirat i després ha vist al seu pare al terra, l’he volguda abraçar i la molt desagraïda ha volgut fugir un tret i ha quedat contra la paret, ha anat caient a poc a poc, com les fulles en els meus somnis i ha deixat una marca en la paret, suposo que mai m’acabarà d’agrair que li hagi solucionat tots els seus problemes, he anat cap a l’ordinador, i he escrit el que els meus dits saben de memòria “Tanco el blog”, no he pogut més que somriure al pensar la cara d’aquells que em llegeixen si veuen un post meu quan ja no hi sigui, igual dono per una peli o una llegenda urbana, m’he posat el canó dins la boca, tenia un regust estrany, però que voleu que us digui m’hi he posat coses amb pitjor gust i més estranyes, he somrigut mentre petjava el gallet, suposo que l’excusa perfecta serà que bufa la tramuntana…

entrada 834 (any 3)

Ahir em van estar explicant la darrera mariconada de les parelles “tolerants”, sembla ser que ara es porta el que anomenen “espai personal” que no deixa de ser un lloc on un hi pot guardar les seves vergonyes amb la seguretat que l’altre no les mirarà, i el divertit del tema és que aquestes parelles poden no saber on tenen la sal, però saben detalladament el que hi guarda l’altre en el seu “espai personal” dels collons, el que comporta que les veritables vergonyes es guardin en un altre lloc i allí només s’hi posin els objectes neutres que no despertin masses recels en la parella i que demostrin que es té una relació del més sana… avui em comentaven que ahir va ser el trullofestival per definició, de fet ja fa temps que ni me’l miro, només al final quan surten els “experts” i han de defensar l’indefensable, de com la cançó del seu estimat país ha caigut un altre any (i ja no sé quants en van) al pou fosc de la indiferència, i aleshores vinga a rajar del sistema de vots, i de com caldria tornar al clàssic sistema i alhora classista de que només votin els experts en música, aquells que tenen els sants pebrots de poder-te dir el que és bo i el que és dolent i quedar-se tan amples, perquè ells en tenen la veritat absoluta en aquests temes… i mentre li donava tombs al tema la notícia (o una de les notícies del dia) l’enxampada del supergüelito que amb més de seixanta anys ha intentat forçar a una tipa força més jove, una excel·lent metàfora de com el vell continent intenta prendre possessió de les terres joves i fèrtils… amb tot si en voleu la meva opinió us diré que per tal de seguir el tema als teoricistes de la conspiració crec que hi ha quelcom més darrera del tema, perquè no em negareu que el tipus bé que es podria gastar alguns euros convertits en dollars i pagar-se una professional, tot i que com diuen no hi ha res com caçar enlloc de menjar el que ens serveixen… amb tot, ja es veurà on acabarà el tema, però ja hi ha tema pels propers dies, tema de primera pàgina que segurament en farà passar d’altres a segones, terceres o senzillament fora de les pàgines… i tot això amb encara la calenta història dels que han sobreviscut (quasi tots) al moviment sísmic del que ja he parlat, i com les notícies poden voler dir moltes coses més enllà del que realment diuen, perquè llegia en un mitjà un titular on deien el nombre de vivendes que cal derrocar, en un altre en canvi parlaven de les que s’havien considerat segures, i en un tercer explicaven el significat dels colors, verd, que la casa era habitable, vermell que calia derruir-la i groc que la casa tenia danys i no s’hi podia entrar pel perill que representa… (tècnicament que cal derruir-la), és divertit com es prostitueix la realitat, per tal que allò que senzillament és, sigui el que volem que sigui…

entrada 833-2 (any 3)

Arribar al local i trobar que el que sona és això ja porta a creure que la nit serà més del de sempre, recordo algú que em deia que expliqués com s’ha de fer per lligar, i els collons (o ovaris en aquest cas) és que ho preguntava una noia, que voleu que us digui les noies tenen les cartes marcades, les que van a dormir soles és senzillament perquè volen, perquè els homes estan genèticament predestinats a voler follar qualsevol cosa, bé sigui per gust o senzillament per “missió humanitària” i complir amb la llegenda urbana que quan et moris tindràs al cel tants conys com conys t’hagis follat a la terra… ara bé i agafant les paraules que em van dir fa temps en plena Route 66 “Tothom pot tenir un cotxe, ara bé no sempre és el cotxe que es vol, moltes vegades és senzillament el cotxe que es pot tenir…”, doncs amb els rotllos passa el mateix, poques vegades acabes amb qui voldries acabar i moltes vegades acabes amb qui pots, i clar si un hi comença a posar escrúpols i estómac molt possiblement si que acabi sol nit si, dia també i següent nit also de also o too de too, a gust del consumidor… ara sonava això, i la vaig veure venir, la tipa dels tatos la 100 purexoni diuen que la perfecció no pot existir en un món imperfecte, que per definició la perfecció seria una abominació però ella és perfectament xonil, la tipa se’m va acostar ensenyant-me la llengua “T’agrada?” em va dir ensenyant la seva nova forma de mortificació de la carn, vaig estar temptat d’explicar-li com ja fa segles el personal ho feia per estar més a prop dels seus Deus mitjançant aquestes formes d’autotortura i mutilació, fins i tot a punt de deixar anar l’acudit de com s’estalvien costos els fabricant de bikinis per les amazones però tenia clar que no captaria la ironia de l’acudit, li hagués pogut dir el que diuen dels que ho fan, les teories del psicopolles i cagonquiatres que per tenir una paperet penjat a la paret ja es pensen que poden llegir en la ment del personal en un mix del mentalista i del lie to me… però em vaig callar i ella va seguir “Saps, diuen que si et foten una mamada amb un d’aquests…” vaig aixecar la mà i la cambrera va somriure intentant que l’ampolla no li caigués d’entre les mans tot dient “Quan obre la boca o fa coses interessant o diu tonteries, ho tens fàcil si has d’escollir…” ella se la va mirar sense entendre el que li estaven dient… ara sonava això, “Marxem?” em va dir tornant a agafar-me de la mà, un cop fora no vaig poder més que preguntar-li “I lo dels tatuatges protectors?” ella va somriure mirant al voltant com si algú més ens estigués escoltant “Perquè hi ha gent dolenta per aquí, ningú és el que sembla, i bé, gent, gent, exactament no són…” la vaig mirar encuriosit i ella va seguir “Ara et quedaràs flipat, però els vampirs existeixen…” vaig somriure, des de la porta del local m’arribava aquesta cançó… de fet era una bona elecció haver sortir, ella va seguir “I els molt cabrons poden sortir de dia, i clar com que ningú s’ho creu es poden permetre el luxe d’estar entre nosaltres, i mira n’hi ha que fins i tot tenen un blog on expliquen la seva vida sense que els importi que els puguin llegir…”, vaig tornar a somriure “Vaja, doncs si que són cabronets aquests vampirs” “Veus! (va cridar ella), no em creus i et puc dir que estan més a prop del que et penses…” “Així igual tu n’ets una?” ella va somriure llençant-se al meu coll “Nyammm” va dir, quedant-se quieta, es va anar separant poc a poc, tenia la pell de gallina, acostuma a passar és el darrer avís del poc de salvatges i intel·ligents que us queda, quan dels fons del que sou algú us diu que ja és hora de començar a córrer, em va mirar “Bu!” li vaig dir, ella va intentar fugir però no va poder, diuen que morir és dolç en alguns casos, que no costa, que la mort arriba i us abraça per portar-vos lluny, que és una forma suau de traspassar… i una merda, la mort és una putada perquè ningú vol morir arribat el moment és un fet traumàtic i al que tothom s’hi oposa, vaig mossegar el seu coll notant la seva sang li vaig excusar que fos incapaç de mantenir la bufeta i l’esfínter tancats, total era la seva roba la que deixava emmerdada… vaig notar com perdia els 21 grams, tot acompanyant-la a terra mentre veia els seus ulls vidriosos, ulls que ja no veurien res més, boca que ja no riuria ni diria més tonteries i un cos que ja no seria més torturat voluntàriament, una vida menys, però que és una vida menys en un oceà vital com el que ens trobem, vaig netejar-me els llavis assaborint la resta de la seva sang, vaig somriure mentre em sortia un “Se me vaaaaa la cabeeeezaaaa” vaig riure tot pensant que un acaba sent allò que menja, al entrar al local fins i tot vaig trobar suportable això…

Va i de regal us en deixo una altra….

entrada 833 (any 3)

Bé, esperem que al Sr. Google no torni a tenir l’ocurrència de avançar el 28 de desembre a meitats de maig de nou, un tipus em deia “T’imagines la quantitat d’idees perdudes en un tall com el que hi ha dels blogs?”, vaig estar a punt de respondre “I et pots tu imaginar la quantitats d’egos que no tindran la seva dosi diària de droga directa a la vena?”, suposo que si igual es miren les estadístiques de sortides voluntàries de l’escenari igual se’n porten una sorpresa... o la quantitat de divorcis pel fet de dir a la cara allò que aquí només s’escriu, i sense parlar dels tipus de la teoria de la conspiració que hi trobaran més d’una explicació lògica que t’hi cagues del fos motiu de l’aturada... doncs res, tot esperant que tingueu la sort que me’l borrin abans no us toqui llegir-lo segueixo... ahir vaig pujar a un tipus al cotxe i va sonar això, ell va arrufar el nas tot dient “Saps que això (va dir assenyalament a l’aparell de música) serveix per que soni música...” vaig somriure “Mira si vols puc mirar de millorar-ho...” ell va fer un gest “Per Deu, no cal... no sigui que tinguem l’extraordinària probabilitat de trobar quelcom pitjor a això...”, vaig somriure, amb el tipus dèiem que aquells a qui els hi fas un favor i qui no triguen un borrall a donar-te’n les gràcies i que ho fan efusivament (possiblement un xic massa), doncs bé, aquestos (toma dialectalisme cambrilenc) són els que precisament quan tu els hi demanes un favor ja t’hi pots posar fulles (oju gir adannístic/evístic)... de fet que el pobre Adan s’hi poses una fulla indica que va ser el primer tipus amb un micropenis i que l’Eva se la poses indica que tenia el cony força obert, i mcropenis i cony obert no casen massa... ummm serp, serp, on estaves??... doncs res li estàvem donant voltes al tema quan va sonar això, i el tipus no va poder més que preguntar “I ara em diràs a quin collons de classe o tipus pertany aquesta peça...” el vaig mirar sorprès “Entre l’intent de fer música i la música directament...” sé que ell esperava quelcom més dur, possiblement això o directament això i que féssim de bujarrons dins del cotxe per l’algaravia, gràcia i divertimento del personal que ens veiés... el tipus em comentava que l’havien convidat a una xerrada de (repics de timbal!!!!) intel•ligència emocional, quan ell em deia “Ja em diràs, jo sempre he cregut que la intel•ligència era racional...”, de fet i com ell diu no és més que la revisió de la sempre típica, tòpica i alhora funcional teoria del “Pal i la pastanaga”, per tal que el personal mani però ho faci educadament, és a dir com ell diur “Passar de donar pel cul a donar pel cul gentilment... i igual un ja té el forat tan donat que ni se n’assabenta...”, així que com ell diu li toca la tortura d’aguantar un tipus defensant l’indefensable, però com li van dir una vegada “Has de fer creure que tractes bé al personal al marge de que ho facis o no, i per això ja ens inventarem unes teories de que vol dir “tractar bé” i ells que s’ho empassin i no podran queixar-se...” doncs res que us vagin donant força intel•ligentment i òbviament emocionalment... tal com va fer uns dies el Sr. Blogspot

entrada 832 (any 3)

Sort que tothom sabia que era una zona de moviments sísmics, sort... perquè una merda de terratrèmol seguit d’una altra merda de terratrèmol ha provocat el pànic que per flipar, suposo que si al país del sol ixent fossin com els d’aquí avui en dia ja no tindrien país ja que l’haurien d’haver tancat per reformes, i el divertit era veure al personal amagat sota els edificis per estalviar-se les pedres que queien tot esperant que les balconades senceres els hi caiguessin damunt, eissss i que veient com han quedat certs edificis que voleu que us digui, dos totxos i ciment, i algú que haurà visat l’obra tot marcant la casella de “Segons la normativa contra moviments sísmics” i ara?, doncs res, que no es perseguiran a aquells que van signar per no fer enfadar al personal, ara a la padrina li toca pagar pels desastres dels altres i tu a callar, avui es veia el personal perdut, desinformat, amb fred i gana, vaja “acollonit” en una sola paraula això si tothom intentant penjar-se medalles abans d’ajudar, els helicòpters per tal que els polítics del dia (amb rellotge d’or) mirin als pobres desgraciats enlloc de ser utilitzats per altres coses més profitoses, i el gran salvador d’occident dient que no s’escatimarà cap mena de recurs per ajudar al personal (què fàcil és gastar la pasta dels altres, a veure si fa com un altre i diu que no cobrarà fins que es tanqui la crisi del terratrèmol)... i jo em pregunto, en el fons de qui és la culpa?, perquè hi té d’haver un culpable, algú l’ha cagat i molt per que una merda de moviment provoqui el que ha provocat, però no patiu que semblaria ser que els serveis d’intel•ligència ja han trobat el culpable de tot plegat, estan entre el pobre Bin Ladem, que ha fotut un atemptat a les torres bessones de l’infern (i de retruc ha petat aquí) o del Raffaele Bendandi que va pronosticar el terratrèmol tot i que va confondre Lorca amb Roma, i com que suposo que a aquests ja no els trincaran us tocarà a tots pagar per les malifetes intencionades dels altres i vosaltres amb un somriure i traient-vos la cartera per veure a quan surt per tipus... avui també em deien que el canal del 3XL és com les sèries angleses (que hi posen) davant els altres canals que representarien les sèries americanes en aquest paral•lelisme, un canal sense masses pretensions però que es conseqüent amb la programació que posa i que vol agradar a aquells a qui pot agradar, per la resta sempre teniu la resta de canals, i parlant de sèries al•lucino amb algunes de les que fan i com el personal les mira i després les comenta tot prenent com a cert el que s’hi veu... fa segles vaig assistir a un setge d’una ciutat, on quan ja no van quedar homes es van fer servir a dones com a soldats, qui manava em va dir “Si no hi ha homes per defensar la ciutat, les dones ho hauran de fer i després els vells i els nens...”, va ser una carnisseria, barra lliure de sang i fetge, però passats els anys es va dir que les dones havien lluitat fins la mort per tal de defensar les seves llars... valentes mentides, si elles haguessin pogut haguessin fotut el camp deixant la ciutat a la seva sort, però de sempre us heu volgut creure els fets heroics enlloc de la senzilla veritat...

Vaaaa que no m'hi he pogut estar i ja és dissabte...

Peça 1
Peça 2

entrada 831 (any 3)

Avui mentre fèiem el cafè algú ha tret les notícies del dia, que no eren altres que el fet que es diu que la Jolie li ha estat infidel al seu marit (no amb un home, ja que li deu costar trobar-ne a l’alçada del mascle que té en propietat) sinó amb dones, i un dels presents no ha pogut més que exclamar “Mira, prefereixo la Jolie bisexual que la meva dona heterosexual...” el somriure ha estat generalitzat entre els que demostraven que també ho acceptarien i els que ho intentaven amagar, i el tema divertit és que elles no... elles prefereixen el seu maromo homeril hetero a qualsevol altre possibilitat bi... perquè després diguin que els gelosos i poc tolerants són els homes... l’altre notícia era el fet que un actor havia declarat “Voldria treballar només un dia a la setmana, ja que sinó no tinc temps per les meves aficions...”, i aquí, i davant de com està el tema laboral a la gent li ha faltat temps per criticar al tipus tot indicant l’obscenitat de declaracions com aquestes... i que voleu que us digui? és que m’ho han posat a egg, com diria el tipus... l’exemple és fàcil, quan un té pasta pot tenir aficions, i no la merda de coses que fa el personal, sinó aficions amb majúscules, i si, ja sé que em direu que l’important de les aficions no és la seva envergadura sinó el que omplen, però davant la possibilitat d’anar amb una merda de vaixell de Torredembarra al Port d’Envalira, que millor que donar la volta al món a full... i òbviament les aficions requereixen del seu temps per ser gaudides, així que tots els presents han acabat dient que si els hi sobressin ni tan sols un dia a la setmana treballarien, i aprofitant l’avinentesa es cagarien amb el seu cap tot dient-li el que pensen d’ell i dels que sempre li van botant pel costat... i després l’anglicisme de torn, es veu que ara la moda són els “SBNA” que vindria a voler dir “singles but not alone”, és a dir, tipus que van de solters però viuen amb una persona del sexe contrari en plan happyfriends... i això ara fa furor entre els matrimonis amb ja certs anys de rodatge i de veure com de magre és el tema, bé, com diria aquell, qui no es diverteix és perquè no vol i les regles i normes estan fetes per ser canviades a gust del consumidor... i després el tema de tv3 i les sancions, i el divertit del tema de voler passar-ho com un fet cultural tot negant el rerefons polític del tema, i de com les minories es volen imposar a les majories i a més voler tenir la raó, quan aquelles minories majories aquí crec que difícilment tolerarien el mateix en les seves terres, però ja sé sap que ningú és tan llibertari com en terra del veí ni tan absolutista com en terra pròpia, i una més de regal, auuuu la manifa que van muntar els moromielda a UK, i els tipus queixant-se de que els escridassessin pel carrer i demanant a la policia “bobbies” per allà que fessin callar al personal que els hi deia de tot menys Mohamed... i clar aleshores un entén perquè en el seu país estan tan prohibides les manifestacions, per tal d’evitar fets com aquests, si és que s’ha de veure lo civilitzats que són els islamats aquells... per cert bo l’article de “Dones de l’Islam” quan les tipes deien que podrien acceptar tot el que la religió i el seu marit els hi fes menys el fet que tingués més d’una dona... (brutal, senzillament brutal..., ara l’explicació encara més brutal, “Deu no vol que li falti de res a la dona, i com que hi ha més dones que homes, els homes han de tenir més d’una muller”, juas, juas, juas, juas...)

entrada 830-2 (any 3)

Avui parlava amb un tipus, un cop s’ha acomiadat un conegut s’ha m’ha acostat tot preguntant qui era, darrera el meu somriure un altre ha contestat “És un dels pocs homes bons..., considerant que nosaltres som dels molts homes dolents, metafòricament en el teu cas...” m’ha dit tot picant l’ullet i no he pogut estar-hi de contestar “Lo d’home o lo de dolent?”, i aquí tots han començat a riure, de fet el matí ha començat bé amb la darrera desgràcia d’un dels que treballa amb nosaltres, a qui la seva parella ha decidit directament matar-lo a polvos, així que aquest matí quan l’ha anat a buscar pel polvo regular del matí el tipus li ha dit “Ho sento, pero hoy no se puede levantar... el fin de semana la dejaste fatal...”, ni que dir que l’enèsima versió de la cançó ens ha fet gràcia, i no he pogut més que pensar en el darrer cap de setmana, quan estàvem al local entre pluja exterior i a l’interior un núvol tòxic d’efluvis humans, colònies de dubtós gust i una barreja de licors que s’havien desaprofitat gràcies a la coordinació etílica dels presents, estava mirant al personal quan se’m va acostar una tipa va somriure mentre demanava a la cambrera, vaig poder gaudir d’una vista de primer ull dels tattos que duia i del fet que feia dies que no es dutxava, la tipa se’m va girar “Són guapus eh!” vaig somriure, suposo que si la majoria de subnopolles sabés el que els hi tatuen i el que volen dir realment no ho farien, o almenys en serien conscients, recordo el cas d’un conegut que va tenir de sortir per potes d’uns banys públics japonesos perquè els tatuatges que portaven no eren massa ben vistos pel clan que els gestionava, sort que el tipus no és imbècil del tot i anava amb un conegut que parla un xic de japonès i qui després de mil excuses va aconseguir que els deixessin marxar, doncs res, tenia a la tipa allí al costat i un dels tatuatges em va cridar l’atenció, ella va seguir la meva mirada “Vaja, n’ets un entès tu... és una rosa...” “D’Utrecht” ella va somriure, “I ja saps...” vaig tornar a somriure no calia que m’expliqués la història, aquell tatuatge estava fet amb una tinta especial, una tinta treta de certes plantes i representava una rosa oberta, en cada pètal hi ha una sèrie de paraules protectores així com signes arcans, es diu que en una passa de la pesta negra van morir tots els habitants d’un poble menys els d’una casa, que van acabar a la foguera per bruixots i per ser declarats els responsables de la pandèmia, la casa va ser cremada i derruïda posteriorment, i la sorpresa va ser al trobar una pedra amb aquell dibuix, des de les hores quan hi havia una pandèmia la pedra passava de poble a poble secretament i la malaltia picava menys en els pobles on hi era, al final l’Església se’n assabentar i van decidir acabar amb aquella competència, a partir de les hores la pedra va esdevenir una llegenda, “Fas res?” em va dir ella amb un somriure “Vull dir...” “Sé el que vols dir... i no, no faig res...” “Chachi” va dir la tipa mentre m’agafava de la mà...

entrada 830 (any 3)

Ahir parlava amb un tipus qui em deia que per poder agafar coses cal tenir les mans buides, que quan un té les mans plenes a l’únic que pot esperar és senzillament a perdre el que hi porta, o a aixafar-ho... ahir va ser un dia força estrany, bé, no és massa normal que es presenti la policia al lloc de treball cercant a un tipus de qui menys et podries pensar que n’hagués fet alguna, un dels advocat de l’empresa se’ls hi va acostar preguntant si estava detingut els agents es van mirar i com que el coneixen, van fer que no amb el cap, el meu conegut va seguir “I en qualitat de què volen que els acompanyi?”, els agents es van tornar a mirar i van canviar automàticament de paper demanant educadament si els podia acompanyar per resoldre un petit incident, l’advocat que pot ser el que vulgueu però no és tonto va dir que si no tenien inconvenient ell també els acompanyaria, fet que no va agradar gens als agents... els d’aquí ja els coneixen, et venen a buscar se t’emporten i et tanquen una estona sol, després entren dient-te que no passa res i et fan les preguntes que els interessen, et donen a signar les preguntes amb les respostes i ja l’has pringat, perquè sempre hi ha alguna part que cal defensar i quasi mai ets tu, al migdia va tornar l’advocat amb un somriure tot dient que havia recomanat al treballador que anés a casa seva a descansar, el tema era força senzill, el tipus aquell matí havia baixat de casa seva amb la seva filla a qui anava a deixar al col•legi, conec la carretera i sé que hi ha una incorporació al carril per on baixa on els que entren tenen que cedir el pas als que ja porten estona en el carril, amb tot, i a certes hores del matí sempre hi ha l’espavilat que entra sense encomanar-se ni a Deu ni a sa mare, doncs bé, el nostre treballador que mai ha aixecat una paraula més alta que les anteriors, el tipus a qui tothom pren com a exemple de tilaman que no tquilaman, va veure com un 4x4 de darrera generació li venia pel costat i sense parar s’hi incorporava al seu carril, el tipus el va veure passar pel costat i pel mirall interior la cara d’espant de la seva filla, va fer llargues i va veure com el tipus del davant frenava, i obria la porta del cotxe podia escoltar tot i la finestra tancada i la música els crits de l’energumen aquell, ell va agafar aire va baixar amb un somriure cap a la seva filla, el tipus del 4x4 va voler obrir més la porta però ell va fotre una puntada a la porta enganxant-li la cama i els dits, el tipus va cridar ell va obrir la porta i agafant-li el cap li va picar contra el volant, una i una altra, i una altra, i una altra vegada fins que va veure com el quadre de comandament començava a quedar plogut d’una pluja vermella, li va agafar la corbata i li va lligar al volant immobilitzant al tipus, va tornar al seu cotxe i després de somriure de nou a la seva filla va arrencar tot posant l’intermitent, doncs bé, es veu que el tipus del 4x4 va decidir denunciar-lo per agressió, està bé el tema, si et fots xulo i fots una pallissa a algú ets un mascle si te la foten a tu és una agressió...

entrada 829 (any 3)

Vam aparcar prop del local, estava a punt de sortir del cotxe quan el que anava amb mi em va agafar pel braç “Espera un moment…” i va caure la de Deu, ell va somriure “Aquesta merda de món és tan predible que fins i tot pots encertar quan plourà…” dins del cotxe sonava…

I know places we can go babe.
I know places we can go babe.
Where the highs wont bring you down babe.
No, The highs won’t hurt you there babe.

Don't ask me when, but ask me why.
Don’t ask me how, but ask me where.
There is a road. There is a way.
There is a place. There is a place.

Vam estar parlant de vells conegut i va sortir el bo del Josep, el vam conèixer fa uns anys, el tipus era un policia i bon tipus (estranya combinació), el fet era que el tipus s’havia vist en un cas on un pertorbat havia fugit d’un centre psiquiàtric i havia mort a una nena, ell l’havia trobat en un carreró i després de donar-li l’”alto” l’altre havia fet el gest de treure una pistola, en Josep va disparar i el va matar, després es va demostrar que l’arma del tipus era de fogueig i tot i que ningú li va discutir el que havia fet el tipus es va menjar l’olla sobre la correcció dels seus actes, va anar passant per diferents mans fins que va caure a les del mossèn de la comissaria, aquest un dia se’l va trobar “casualment” i el va convidar a passar per la sagristia, un cop allí li va oferir una cadira i van parlar del tema, ell li va dir que sabia que l’altre era un pertorbat i el que havia fet, però que no acceptava la idea d’haver matat un home, el mossèn li va dir que Deu segurament el perdonaria de fet ell el podia absoldre “Tan fàcil?, jo mato a algú, i vostè m’absol? Així de senzill?”, el mossèn va somriure “És un xic més complicat… de fet jo t’ofereixo l’absolució però només tu la pots acceptar, de fet nosaltres som els culpables d’allò de bo o dolent que fem, tota bondat o maldat no ens ve, som nosaltres qui l’acceptem, Deu ens va fer lliures i nosaltres escollim, jo t’ofereixo la seva comprensió i ets tu qui ho has d’acceptar o no…” “El problema és que no sé si vaig fer bé… no sé si mereixia morir, en el fons no soc massa diferent que ell… i ell ni tan sols tenia totes les facultats…” el mossèn va somriure “Mira, t’explicaré quelcom que no s’acostuma a dir, fa segles en les croades es matava a molta gent, i molts no hi tenien res a veure, aleshores alguns dels cavallers van qüestionar-se las croades en si, i l’Església que no podia perdre ni volia allò que cercava es va treure un principi, el principi de que tot acte és bo si cerca la bondat, i tot acte és dolent si cerca la maldat, de fet que un assassí no mati a algú tot i voler-ho fer perquè és arrestat no el deixa a ulls de deu millor que si ho hagués fet, i si una persona fa un acte guiat per la bondat, tot i que aquest quedi revestit de fets que se’ns escapin a la nostra comprensió no deixa de ser bo…” en Josep se’l va mirar de fit a fit “Això deixa que podem fer allò que creiem sempre que es faci en nom de Deu i de la bondat…” el mossèn va somriure “I que menys en el cas de Deu…”, pocs mesos després en Josep es va suïcidar i el mossèn em va explicar que segurament el seu darrer judici no seria massa fàcil… “Podem enganyar al personal amb paraules a la terra, però un cop arribem al cel.. allí només parlen els actes i qui et mira et veu sense necessita que li expliquis res, perquè és un mateix qui es jutja i ningú com un mateix es coneix…”; vam sortir del cotxe, ja ho tenen aquestes pluges de primavera que sembla que s’ho emportin tot per no endur-se res, un cop dins del local i veient el que hi havia el meu conegut va somriure “Sempre em pregunto quanta pluja hauria de caure per treure de la terra segons que...” vaig somriure, aixecant la primera copa i brindant amb el mossèn qui ja cercava alguna ovella escarriada per dur-la pel bon camí això si, després d’esquilar-la, perquè com ell diu “Sense penitència no hi ha salvació…”