entrada 522 (any 2)

Hi ha vegades que penso que per molt que em paguin hi ha situacions que són del tot impagables, ahir em va tocar despatxar amb un dels anormals que ha decidit posar en pràctica allò de la “paternitat compartida”, i com que la seva dona té una feina un xic més acaparadora que la d’ell, ell fa de papa/mama forces hores, ahir el vaig trobar en un parc prop de la feina amb el seu querubí passejant entre una multitud de crius que amb la poca feina que tenen es dediquen a inspeccionar el grau de toxicitat i perillositat de tot el que els rodeja, em va saludar i li vaig passar el sobre, ell amb un somriure de filldeputa em va assenyalar el banc al seu costat “No em diguis que no te’ls menjaries...” “Vols saber la veritat o la resposta que esperes...”, ell va tornar a somriure “Saps, fa poc he descobert que fins i tot en aquest espai hi ha una imatge clara del que som els humans, fixa-t’hi bé, aquí els indígenes i allí els nou vinguts, no es veu però hi ha una clara frontera entre ells i nosaltres, i què defineix la frontera? Ahhh, doncs el banc de sorra, la secció vella i a la que pocs presten atenció és la dels nou vinguts, i la secció nova és la nostra, i si hi ha cap dubte hi ha el quòrum de les mares natives les que determinen fins on poden arribar uns i on poden començar els altres, l’altre dia la meva dona se’m va queixar que l’Alex (el seu fill) havia estat jugant amb “els altres”, saps em va fer gràcia això dels altres...”, “I aquells?, trenquen la teva teoria?”, ell se’ls va mirar tot rient “Aquells són l’excepció mon ami, són els tocats per la mà de Deu (en el bon sentit), són una mostra de la bondat de la nostra societat que s’apiada del més desfavorits i els converteix en el que esperem d’ells, són els moderns my fair lady... una demostració de com amb diners i mal gust es pot convertir una potencialitat en una merda..., en fi, no hi ha millor manera de considerar-se “normal” que definir el que no ho és i assegurar-se que un no pertany a aquell grup”, el vaig mirar estant a punt de preguntar-li a aquell anormal si volia escoltar una dissertació sobre la “normalitat” o com de difícil és ser normal en un mon d’anormals que es creuen normals... “Saps...” va seguir ell, “La gent té la tendència a creure’s especial, però alhora tots volen pertànyer a algun grup, suposo que per la manca de confiança de sortir-se’n tot sol, quan al final un no forma part de cap grup, de fet un no és tan igual ni tan diferent com qualsevol altre, qualsevol intent de pertinença en un grup és un engany que es fa evident quan aquest grup ja no ens necessita i sense ni tan sols agrair-nos els serveis prestats ens fot fora amb una puntada al cul, molt possiblement un sigui útil mentre ho sigui pel grup, sense importar massa i si un és útil precisament per a un mateix... al final un descobreix que l’important no és tot el que hagin fet els que ens envolten, l’important en el fons és el que nosaltres hem fet...”