Ahir per la nit concert, i em va fer gràcia que dos grups que tocaven, dos grups que s’han passejat per aquest blog, els primers van ser Zenttric que es van encarregar d’escalfar l’ambient i que es van quedar amb bona part del personal amb la seva peculiar versió del I gotta feeling, encara recordo quan li van preguntar al cantant sobre el seu aspecte un “xic peculiar” i ell amb tot l’accent va dir “Pasa pues, no puede uno de Bilbao ser del color que le apetezca o que?”, senzillament brutal i que afegeix encara un xic més a la llegenda dels guiputxis caxondeoaks, de segon plat o primer (tot depèn de si es considerava el primer concert com a plat principal o entrant...), Gossos, i que voleu que us digui per molt que presentessin el seu darrer disc, quan la gent només et segueix i canta els èxits de sempre entenc que és un toc d’atenció... algú dirà que hi havia el futur o present i el passat o present, amb tot no va estar malament i a més quan el concert va ser gratuït poc se’n pot queixar un, un cop acabat vaig deixar als smilings que m’havien acompanyat i em vaig perdre per la nit, anant a petar davant d’un local on feia temps que no hi entrava, dels pocs llocs on beure res que no sigui cervesa està totalment fora de lloc, només obrir la porta i Kortatu van deixar clar que sempre hi ha una línia del front, allí dins entre el fum i el personal un es podia sentir talment en l’Hotel Monbar, aquell és un darrer reducte sense giliresistents gals, només persones amb problemes i poques solucions, un lloc poc recomanable però on un es sent més segur que en molts dels pijlocals que abunden, després de la tercera cervesa vaig saludar a un parell de coneguts que em van retreure que ja no els hi fes tantes visites com abans, algú d’ells va escopir un “Suposo que deu costar mantenir la imatge...”, en qualsevol altre local allò hagués estat un retret o un intent de fer-me pujar els colors, en locals on hi ha mala baba i força impotència en l’ambient, vaig estar a punt de contestar quan ho vaig veure, en aquell local aquelles paraules no eren un retret, eren senzillament un expressió de planyiment, d’aquell que ha de renunciar a coses per tenir-ne d’altres... possiblement la realitat en sigui un altre, però després del bonrotllisme i del happyworld del concert tenia una necessitat vital de tocar de nou la realitat, de sentir la bufetada del mon que em fes tornar al que els hi toca viure a aquells a qui les coses no els hi van tan bé, a aquells a qui certs programes de televisió els hi semblen una falta de respecte i una burla en plena cara, a aquells a qui tothom dóna l’esquena, només pel fet que un no s’hi vol tornar com ells, a aquells que no només per negar-los evitem la seva existència, a aquells que estan molt més propers a vosaltres que no pas aquells altres a qui vosaltres tan dieu que us assembleu...
Gazte bat drogaz hiltzen da
atrakoak, hilketa terrorista bat
denak, denak, paperetan daude
zu atrapatu arte
zu burgues madarikatua
ez duzu inoiz ezer ulertuko
zuretzat kalean gertazen dena
besteen arazoak dirà
Un joven muere por sobredosis
atracos, un atentado terrorista
todo, todo,
está en los periódicos
hasta que te atrape
a tí también
tú, maldito burgués
nunca vas a entender nada
para tí lo que ocurra
en la calle
siempre son problemas
de los demás.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada