entrada 519 (any 2)

És increïble lo fàcilment que un passa de “cooperant” a “activista” i posteriorment a “activista pro XXX” i encara no a “terrorista”, però tot es caminarà, i tot en això en només tres telediaris ( i mai tan ben dit això dels “tres” telediaris...), si com deia un conegut “Al final no deixem de ser allò que es diu que som...”, doncs bé, avui ja m'han dit que tota la humanitat es divideix en dos tipologies de persones els dammificats i els dammifigats, i mai un canvi de “c” per “g” ha significat tant (poc oculta la g)... els primers són els que pateixen (passant per insolidaris i aigua festes) anuncis com els d'una famosa cervesa, el segons són les que perden la figa (perquè collons no en tindran) amb anuncis d'aquells on un veu el que voldria que fos i que mai serà..., i és que la gràcia es troba en que tothom fa el seu selfmadead (ho sento Doc), és a dir tothom agafa la base del merdanunci i se'l fa seu pensant com seria d'espectacular i meravellós aquell anunci en la seva idiotaxistència... i que voleu que us digui, suposo que com el temps que fa florir els capullos observo com van floreixent en aquestes dates els capulloblogs dels feliçinfeliços o dels infeliçfeliços que intenten vendre no sé quines històries, sort que arribarà la tardor del seu fracàs i l'hivern del descobriment de la realitat... fa uns mesos parlava amb un tipus força espavilat, qui somreia cada cop que escoltava allò de beshitmyfriend (ummm, igual no era aixina), i el tipus em deia: “Saps, tothom parla d'estar en un equilibri, però si vols que et digui la veritat estar en equilibri és una merda, ja em diràs que té de divertit estar en una situació immutable i on res canvia, i on res ens fa trontollar, de fet no m'imagino un pitjor càstig per a una existència amb data de caducitat, amb lo divertit que és tenir una vida amb alts i baixos, i marejos i on a vegades fins i tot pots acabar vomitant de les voltes que dóna...”, però bé... que és divendres i no voldria amargar la sortida a ningú amb un excés de realitat irreal (que direu sinó...), així que vestiu-vos, engalaneu-vos i sortiu a la nit a veure quines sorpreses us guarda, jo tan aviat com arribi a casa faré el mateix i qui ho sap, igual ens creuem lectors anònims en un mon fotudament anònim, i pensant-ho bé, perquè perdre l'encant del que es llegeix coneixent el molt possible imbècil que ho escriu... potser és una juguesca massa arriscada i és preferible deixar volar la imaginació i creure que aquell que ens sorprèn amb el que escriu està força pròxim al que nosaltres considerem normalitat dins l'anormalitat que ens fan creure que estem vivint...