Cada any ho dic, que la berbena de Sant Joan serà com qualsevol altre nit, que no tindrà res d'especial i amb tot, cada any aquella nit porta sorpreses i fets que m'obliguen a empassar-me les paraules dites, o molt possiblement és que curt i ras les nit són així... algú va dir que aquesta nit és la més curta de l'any, i que a partir d'aquí i fins el desembre el dia recula per donar protagonisme a les nits, que voleu que us digui no crec que les nit necessitin de massa ajuda per tenir protagonisme, doncs res com cada nit de berbena vaig estar convidat a una festa, és més, a la festa, més encara a la festa de l'any, segle, mil·lenni o qualsevol altre títol que li durarà el temps fins la propera nova festa, com diu un conegut “T'estimaré i seràs la més maca fins que em creuï amb una altra...”, doncs res, després d'aguantar un xic de cua, ensenyar l'acreditació i passar a que m'anellessin com un gosset amb una pulsereta que em donava accés a aquell regne de vici i perversió, un cop dins em vaig veure en l'obligació de saludar a coneguts, no tan coneguts i la gran majoria que voldria que fossin desconeguts per estalviar-me el perdre temps, vaig fugir de la sala principal on els merdadj's clons del Guetta, sense saber (o sabent-ho i no volent-ho acceptar) que no per tenir accés a música i a una taula de barreges un es torni en un guru de la nit, intentave trobar la barreja alquímica perfecta per fer de la merda que punxaven quelcom digerible... en una de les sales auxiliar el DJ em va saludar, com a favor va punxar no menys de set versions de la mateixa cançó a cada cop millor i tornant més boja al personal, amb el pas del temps el personal va deixar de ser persona per ser senzillament gent, aleshores va sonar una cançó que tothom va cantar o cridar donant gràcies al tiet jack o a l'indiot salvatge de salvar-los més d'una nit i de demostrar que tot i ser vulgars, sempre hi ha gent més vulgar que no pas d'altra, estava a punt de saludar a un conegut quan algú es va creuar “Hola”, vaig trigar uns segons a localitzar aquella cara dins dels meu records, ella va somriure “1747, una nit com aquesta, em vas dir que després d'aquella ja no hi hauria cap nit semblant, i jo et vaig creure...” va dir forçant el gest “Sara!”, vaig somriure mentre l'abraçava, “I cap nit ho ha estat com aquella...”, la nit segurament va ser curta perquè ho havia de ser, però segur que els poetes hi podran trobar d'altres explicacions... “Tens res a fer?”, vaig somriure sabent allò no acabaria bé, “No, tens cap idea?”, bé, alguna idea si que en tenia, fins fa una estona no he recobrat la meva llibertat i a cinc cents kilòmetres d'on vaig començar la nit...
Versió 1
Versió 2
Versió 3
Versió 4
Versió 5
Versió 6
Versió 7
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada