entrada 540 (any 2)

Després d’uns dies, obrir el correu electrònic és tota una aventura, ja que no toca més remei que veure els correus que han fet el camí que no tocava tan en la direcció bona com en la dolenta, després de llegir els encapçalaments dels correus un arriba a la conclusió que o bé el prenen per gilipolles o bé un ho és i encara no se n’ha adonat, gran part dels correus corresponen a cursets que aprofiten l’estiu on es combina el bon temps, les vacances i les hores de sol (no sé que odio més com a vampir), per tal d’ofertar una sèrie de cursets que han de ser interessants que t’hi cagues i dels que un es pregunta com ha pogut viure tants segles sense haver-los fet... ara bé, dels cursets d’aquest matí n’he trobat no menys d’un bon grapadet amb expressions com: “entrenador mental”, “dirigidor de persones”, “entrenador personal”, “conseller personal”, “solventador de problemes”, “augmentador d’ànims”, “positivista relacional”, i no sé quantes tontades més (eisss que tots els títols dels animalets anteriors eren en anglès que queda més xaxixupamelpirulin), i aleshores és quan un descobreix que és normal que hi hagi crisi i que l’economia no funcioni, ja que les empreses de la primera a la darrera estan dirigides per subnormals que necessiten cursets urgents de com tractar i portar l’empresa (això fa uns anys era motiu d’afusellament i posterior judici, no fos que el tonto tingués sort)... i el divertit del tema, és que veient que un curset no garanteix el resultat, ells que són espavilats ja han fet cursets I, II, III, IV i com no l’”advanced” només per a veritables receptors de la veritat universal, és a dir els datspelcul de sempre... al final no he pogut més i m’he aixecat anant a veure a la persona qui m’havia rebotat bona merda d’aquella ciberdrug, només obrir la porta del despatx l’he escoltat partint-se el cul “Mira, abans no em venia a veure ningú a qui enviava correus, i ara en canvi feu cua per saludar-me”, he entrat no podent més que donar-li la raó i ens hem posat al dia del cap de setmana, el seu pel que m’ha dit ha estat força normal, un cap de setmana amb la seva parella, la seva germana (prenyadíssima) el nuvi (de la germana que poc prenyat i no sé si emprenyat) i ell (ell si que emprenyadíssim), i tot ben amanit amb un mix de platja, xiringus i sessions de televisió entre migdiada i migdiada, un cap de setmana per cagar-s’hi segons ell, tot i que després ha comentat que s’havia deixat dins de les activitats la recerca del gelat perfecte acompanyada de les excursions vora de la platja, he obert la boca i ell ha aixecat la mà “No m’expliquis el teu sinó vols rebre correus dels que t’he enviat tot el que queda de setmana, a veure si comencem a madurar i tenim un xic de pietat pels imbècils com jo...”, ha callat i després de mossegar-se els llavis no ha pogut més que preguntar “Va, només dos paraules, co ha anat el teu?”, “Cambreres lesbianes”, “Rosses?”, “Si, rosses”, “La puta quetvaparir... si no sé perquè pregunto...”, al final l’he convidat a un cafè per tal que m’expliqués com pot algú com ell acabar d’aquella manera, definitivament la fi del mon tal com el coneixem està a prop, temps de canvis i de imbecil•litatge del personal, i tot ben regat de “personal”+(el que us vingui de gust), que us faran la vida més fàcil i portable, a vosaltres només us toca pagar i aplicar les seves ensenyances...