entrada 525 (any 2)

Fals, fals i és més, fals... m’han acusat d’anar a favor de l’empresa i he de dir que és del tot fals... jo sempre vaig a favor de qui més pagui... i normalment els treballadors tenen la raó però els empresaris són qui tenen els recursos, i que jo sàpiga la raó no dóna per menjar... amb tot fa un temps vaig defensar els interessos d’uns proletaris, tot i que pagat per un empresari a qui li divertia veure com les passava un competidor, recordo que em van parar a l’entrada de l’empresa i m’hi van tenir força estona, amb tot ho agraeixo, ja que si haguessin estat gossos veritables, i no gossos com els que eren m’haurien pixat a la cama i no sabeu el que costa treure aquella olor de la roba... em van deixar passar amb el cotxe i a mig camí de la mole que era l’empresa vaig parar a una noia que hi anava a treballar “Suposo que l’exercici és sa... però només quan ve de gust”, ella va somriure i només un cop dins del cotxe es va preguntar el perquè jo havia parat i ella havia entrat tot obviant que havia seguit senzillament els seus instints, dins de cotxe HIM sonava per tots els altaveus, ella va reunir el valor o bé la curiositat va poder més per preguntar “Qui ets?”, vaig somriure “Si t’ho digués t’hauria de matar...”, ella em va mirar espantada “Estàs de broma oi?”, “No” vaig respondre mirant com s’agafava al seient, vaig somriure i ella va deixar un gest de rancúnia... “Si, sóc senzillament un fill de puta” “Com?”, “És el que pensaves i no gosaves dir...” “Bé, jo he pensat erets un cabron....” “Ah, si?” vaig dir parant el cotxe, aleshores ella va veure com l’havia enganyat i va somriure “Mira, si arribo tard me la liaran...”, vaig arrancar, tenia una persona al costat que es pondria vendre a tant el quilo de fet no hi havia res en ella que la fes especial, colònia vulgar, roba vulgar, ungles vulgars, cabell vulgar, possiblement algú dirà que tothom té dret a viure, i jo em pregunto aleshores com és que els humans extermineu una espècie dia si i dia també... la reunió va ser ràpida, al final vaig aconseguir una acord satisfactori per ambdues parts, al sortir m’estaven esperant els representants dels treballadors qui van rebre les notícies i ho van celebrar, cap d’ells se’m va acostar fet que vaig agrair, allò no anava amb mi, al final un va fer l’esforç d’acostar-se i donar-me les gràcies “Ja sé, que nosaltres no et paguem, però si podem res per tu...” vaig somriure “Mira, ara que ho dius em podríeu donar quinze verges...”, ell em va mirar dibuixant un somriure “Ja ens havien dit que erets de la broma, amb tot després hem quedat al bar del poble, si vens estaràs convidat... i les verges no abunden precisament aquí...”, em va dir picant l’ullet, vaig deixar anar un buff, pocs saben el valor real d’una verge i molts si ho sabessin se n’estarien de malgastar-lo amb cinc minuts de moviments ridículs i un xof de ves a saber que..., vaig anar cap al pàrquing quan em van cridar, al girar-me la vaig veure “Em pots portar a la porta?” “No” “Com?”, “No, no vull portar-te a la porta”, “I a casa m’hi pots portar, és més voldria que m’hi portessis...”, vaig somriure, allí hi havia el primer pas, quan algú demana el que vol comença a ser humà, els humans són experts en demanar i sinó se’ls hi dóna, robar allò que volen i com que no tenia ganes de perdre el cotxe la vaig deixar pujar tot esperant que res de la seva vulgaritat es volgués quedar dins del cotxe...