entrada 529-2 (any 2)

Avui si hagués estat una happyhaiku hiperhormonadapremenstrual segur que hagués deixat anar una llagrimeta fàcil, ja que avui m’han vingut a buscar per anar a fer un cafè i ha estat una visita premonitòria de la conversa que he escoltat poc després sobre l’educació... semblaria ser que el govern central ha fet unes proves als monstrus que s’arrosseguen per les aules dels col•legis, i preveient el que en podia sortir el govern autonòmic ha contra atacat amb unes altres proves de les que en volien donar el resultat el dia abans que ho fes el govern central, i que ves per on han sortit força pitjors del que esperaven, doncs res, en lloc de sortir el conseller i dir “Tenim una nens gilipolles”, ha dit “En els casos on s’han obtingut pitjors notes respecte la darrera prova es deu al fet que hem pujat el nivell dels exàmens”, ole, ole, Jaimito, tuytuputamadre... i és clar, els resultats nacionals també han estat un putu desastre, al que el mateix conseller en lloc de dir “Ja he dit que tenim uns nens gilipolles... i és més amb sort seran gilopolles i gipipolles ecososteniblestolerantsdecollons...”, ha dit “Ja sé sap que les comparacions són odioses...”, i és clar, la gràcia és que encara no conec cap pare que et digui (convençut) “El meu fill és un imbècil integral, vaja tot un flipidiota igualet, igualet que el seu pare...” (um parlo de pares biològics confirmats, no de cornuts amb ganes de venjança...), perquè el graciós és que en el cas que els pares reconeguin que els nens són tontos (que ja és), resulta que els seus fills són l’excepció que confirma la regla (jo sempre he cregut que la regla la confirma la sang i la necessitat de xocolata i mimitozzzz, ainsss aquest sentit d’humor vampíric...), i en tot cas la culpa és dels altres que no deixen desenvolupar cognitivament als seus fills que en tot cas i ja en un extrem, no és que siguin tontos, senzillament són especials... i tan especials notejode, doncs bé... el tipus que m’ha vingut a buscar ha entrat al despatx amb un somriure que ha fet que la secretària no es pogués aixecar i tanques les cames instintivament: “Com va?”, “Bé, com sempre...”, m’encanta aquesta frase, ell veient el meu somriure ha seguit “Ja veus que no oblido, algú em va dir que perquè les coses vagin bé res millor que començar per creure-s’ho i que lamentar-se de poc serveix...”, sé que m’estava ensabonant, aquell tipus és força més intel•ligent que jo, els vaig conèixer quan un conegut em va demanar que donés classes a un grupet de nois que havien suspès i a qui els pares havien semi internat en una acadèmia per tal que aprovessin al setembre, i de pas ells (els pares) no es privessin de les seves merescudes vacances, m’havia dit que hi havia un noi interessant, tot i que no em va dir qui, quan els vaig veure tots em van semblar força normal, refotudament subnormals i imbècils dins de la normalitat existent, en una cantonada hi havia un noi amb la mirada perduda i la boca oberta, em van explicar que el del costat (força més actiu), era el seu germà gran, i que ell no és que fos tonto, però veient que els seus pares feien més cas a l’imbècil de la família havia decidit que si era espavilat també podria ser tonto (i això si que és ser espavilat...), per tal de tenir l’atenció dels pares, així que el tipus s’havia llençat pel camí del vici i a part de gaudir havia aconseguit cridar l’atenció, vaig veure com cridava una i una altra vegada a una de les professores, un dels cops vaig acostar-m’hi “Tens cap dubte?”, ell em va mirar “Vull que vingui ella, a tu no tinc cap dubte que preguntar-te...”, un tipus espavilat per molt tonto que vulgui ser mai ho serà, i ell havia vist com a cada pregunta la noia s’acotxava deixant a la vista quelcom més interessant que no pas els seus deures, vaig somriure “Mira, tens fins al final de la classe per demanar disculpes a la professora, o...” “O?” “O, hauré de llençar-te pel forat de l’escala”, el tipus va somriure “Com t’he dit no tinc cap dubte per tu que vingui ella...”, la professora hi va tornar, el temps pot ser qualsevol cosa menys imprevisible, així que després dels minuts va caure l’hora i la classe va acabar, el tipus va sortir de l’aula mirant un xic enrere sense perdre el somriure “Em buscaves?”, no va tenir temps a res, el vaig aixecar deixant la meitat del seu cos fora de les escales “Has demanat perdó?, no?, doncs ja saps que toca...” i aleshores ho vaig veure en el seus ulls “Només pensa ara que moriràs si has viscut tal com has volgut i desitjaves fer-ho, i si has fet allò que volies i desitjaves... quanta poca importància tenen les poses i els artificis en el moment de la veritat...”, la professora va aparèixer tot cridant mentre ell va deixar anar unes disculpes, a partir d’aquell moment hi va haver un canvi, el tonto va deixar de ser-ho i havia aconseguit triomfar en els estudis i la vida (que ja és), quan hem sortit del despatx li he preguntat “Per les escales?”, ell ha rigut “Amb tu ja n’he tingut prou d’escales, millor per l’ascensor que ja tens una edat...”