Alguns humans tenen la capacitat de deixar-me bocabadat, garratibat i més encara... esmaperdut, els grans concerts són com els centres comercials, la sentència de mort de les actuacions individuals, i més encara d'aquells que no tenen forces seguidors que renunciïn a part dels seus diners per tal de veure'ls, però és clar, com en molts altres casos els humans preferiu gastar poc i que us condeixin a gastar molt i potenciar als altres... doncs bé, ahir mentre em canviava estava veient per la caixa tonta un dels magnes concerts de l'estiu el Lio en Madrid o quelcom semblant... i entre els concerts d'ahir hi havia el de Pereza, mentre feien temps i suportant els comentaris i les imbecil·litats dels presents vaig fer un xic de memòria sobre el grup i vaig tenir de reconèixer que qualsevol es pot sentir identificat amb bona part de les seves cançons, doncs bé, en un moment dat van passar la connexió al backstage (és a dir entre bambolines), i allí em va aparèixer una colacao amb trajo i equip de comunicacions en plan sherpa qui suposo que deuria mamar (la teta de sa mare) i ara la teta de la mama “estat” en pro de la igualtat, quan els Pereza començaven a tocar, perquè la gràcia no és pujar al tren que ja porta temps funcionant, la gràcia és apostar per aquells trens que ens agraden i que no sabem on ens portaran, doncs bé, l'entrevista va ser per llogar-hi cadires, sort que els components del grup van agafar aire i van respondre no sense certa ironia a les preguntes del tipus, qui va intentar demostrar que estava in, in, però in ktkgas... i el concert?, doncs bé, el concert força bo, el millor quan van fer pujar a part dels Rodriguez i canviant la lletra de la cançó un va dir “No mes busques en grandes conciertos...”, una broma infantil i carregada de mala llet, ja que qualsevol músic que se n'aprecií sap que tocar davant un grup de subnormals que tan els hi fot veure la Hanna Montana com la Shakira, com Pereza o Bon Jovi, criteri, el que es diu criteri (almenys musical), no en tenen, ahhh i bona la perla quan van dir “Ya sabemos que este es un concierto mundial, pero de aquí aprovechamos para reclamar la música hecha en español...”, senzillament una declaració de principis, com quan van dir: “No importa tocar delante cien o cien mil personas, lo importante es no defraudar a niguna de esas personas...”, i ahir ells sabien que eren plat de segona, teloners de luxe per un grup consagrat, així que van fer allò que saben fer, tocar i deixar anar la mala llet que porten fent divertir a aquells que els havien anat a veure a ells i danplkul a tots els que només feien temps per veure als grans JBJ, de fet ells (aquests darrers) s'ho van perdre, ja que mentre esperàven el seu gran concert, van deixar passar el gran concert de la nit...
A ti que te supo tan mal que yo
me encariñara con esa facilidad
me emborrachara los días
que tú no tenías que trabajar.
Era un domingo llegaba después
de tres días comiendo el mundo.
Todo se acaba dijiste mirándome
que ya no estábamos juntos...
A qui no li ha passat mai de descobrir que aquella persona que tan crèiem que era la que ens calia tenir al costat, era tan diferent que era impossible precisament tenir-la, i que de creguts que hem estat per intentar creure que només el seu desig de voler estar amb nosaltres era suficient per no canviar...
¿Dónde crees que vas?
¿quién te parece que soy?
puede que quizás
luego sea hoy.
Quantes vegades s'han fet aquestes preguntes quan un n'acaba fart i vol saber exactament a quin joc es juga, perquè moltes vegades molts han desitjat que el “potser després” fos un “ja” fos el que fos el que hagués de venir...
No necesito mediocridad,
no quiero armas,no quiero paz
ni mas escenas en la puerta de algun bar,vale ya.
Si me permito desafiar
cuando me salga,cuando te va
nunca pensamos que fuera acabar,
y hoy como pudo empezar
Brutal, senzillament brutal... “mai vam pensar que pogués acabar, i ara en canvi com va poder començar...”, quantes vegades ens hem fet aquesta pregunta...
Yo sólo busco
que me tiemblen las piernas
que seas de esas
que nadie recomienda
I es busca quelcom més? que senzillament ens tremolin les cames al viure, o al veure o millor descobrir a algú... i més si aquest algú és d'aquells que ningú recomana (moltes vegades perquè ningú el tindrà mai i ja sé sap com és la impotència i la mala llet)...
Desde hace tiempo si me permites
todo me sale genial
Me siento más cerca de los Beatles
Que de tus discos de jazz.
Desde hace tiempo si me permites
todo va fenomenal
Me sienta tan bien que no me invites
Dos veritables bufetades dites amb una suavitat encara més cruel... “prefereixo els Beatles als teus discs de jazz” i “Em senta força bé que ja no em convidis”, un veritable convit a deixar-ho... i sense perdre el ritme mentre es diu...
Nada se me ocurre, nada es suficiente para decir
lo que tengo yo adentro.
Lo nuestro es tan genial, que nadie puede decir
que lo entiende porque no es así.
Suposo que qui mai hagi arribat a aquesta conclusió podrà morir tot dient quqe mai ha viscut... (quant de temps perdut)
No hay mundo perfecto
Que nos consiga conquistar
La mierda, lo cierto,
Es que nos une un poco más
No queremos ser como los demás
No queremos ser como los demás
Como los demás
Como los demás
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada