La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dissabte, 19 de juny del 2010

entrada 532 (any 2)

“Queréis una canción de Vives o Baute?, Si?, lo siento pero nosotros no somos poetas...”, va dir en Gutxi i podria haver acabat “No estamos tocados por la divinidad de la métrica y solo nos queda la prosaica prosa...”, fa dies que plou dia si dia també, ahir per la nit em van comentar que sembla que Deu ja se n’ha cansat de les tonteries dels humans i que ha optat per la primera part del seu pla Diví (com no) de netejar la terra de tots aquells insofribles que intenten dia si, dia també pervertir el que ell va crear; ahir ens vam tornar a arrossegar per bars i en un dels locals se’ns va acostar un tipus de somriure fàcil, era d’aquelles persones que porten escrit al front en forma d’avís “Si vols un amic compra’t un gos...”, el meu acompanyant va somriure “Segles entre els humans i encara no t’hi has acostumat a ells...”, “Bé, porto millor el tema d’elles...”, ell va somriure i va seguir “Saps, abans em queixava que aquest mon era avorrit, i que els animalets dels humans tenien la fotuda costum d’anar sempre amb una marxa curta, havies d’esperar decennis entre fet i fet que justifiqués que estiguessis en aquesta merda de mon, però ara, ara o m’estic fent gran o van passats de voltes, ara a cada dia hi ha un fet que demana de pensar-hi, suposo que pensen poc en nosaltres, m’hi imagino com seria la seva vida si cada minut de cada hora que viuen portés implícitament un fet que cal recordar...” “Això tu que et deixes influenciar fàcilment, per mi no deixen de ser els fills consentits de casa i el pare està de viatge, i ja fa tant que ha marxat que o bé no tornarà, o bé quan torni agafarà un cabreig que els engegarà al carrer, perquè han perdut de vista que amb el temps que porten sols ja haurien d’haver esdevingut adults...”, va ser aleshores que la vaig veure, tinc una debilitat per les noies amb aficions als tatuatges i als piercings, denoten que o bé els hi agrada el dolor o bé que el poden suportar per tal d’obtenir allò que desitgen, va passar pel costat, ni tan sols ens va mirar, però qui diu que calgui mirar per saber que hi ha una persona?, el meu acompanyant va somriure “Pensava que no els aguantaves... ah, espera que a elles si que les aguantes... si vols te la puc presentar, però no fa per tu... com t’ho diria sense semblar insensible...”, vaig riure obertament... “insensible”, de fet si érem alguna cosa molt possiblement érem força insensibles... “Mira, només cal que me la presentis, la resta ja la faré jo, a més els segles m’han ensenyat que al final tampoc val massa la pena en preocupar-se el que es menja mentre el plat atipi...”, ell va somriure “Doncs res, espera que el garçon et va a buscar el sopar...” es va perdre entre la pista i després de parlar amb un parell de persones algú va dir darrera meu “Hola, no t’han dit mai que és lleig enviar a altres perquè facin la feina d’un, al final perdràs la costum i no ho podràs fer tot tu sol”, em vaig girar i la vaig veure allí, “Saps, m’has encuriosit i m’has tret la gana...” li vaig dir mentre cridava a la cambrera per tal que li servís una copa...

3 comentaris:

maria ha dit...

Bones tàctiques^^.

Anònim ha dit...

No era vosté un sibarita?

Molon labe ha dit...

Apreciada Maria, no sé jo si són tan bones...

Estimat/da anònim/a, miri amb el pas dels segles he decidit senzillament menjar allò que hem ve de gust, no sé si això és ser o no sibarita, però crec que és el millor uqe es pot fer...