entrada 525-2 (any 2)

“Love, lust and the Holy Ghost”.... “Those were the days...” avui dia de tri-sessió no hi ha res com ser un vampir i que el temps importi un borrall, avui he pogut veure al final l’adaptació de Dororo, una història del tot recomanable, una adaptació de Blood the Last Vampire i finalment el primer episodi de Spartacus... si, ja sé que possiblement un xic exagerat a nivell hemoglobínic però per a un vampir que menys... i tot amenitzat amb un generós Moskovskaya, de fet no he entès mai la mania del russos pel Absolute amb els bons vodkes que destil•len.. però després de la feina d’ahir m’ho tenia ben guanyat, sempre m’han fet gràcia les sectes de fet tothom en algun moment de la seva vida ha format part d’alguna i n’hi ha que encara en formen part, no he acabat d’entendre mai la facilitat que teniu els humans per creure en les veritats que us diuen altres i que us estalvien de pensar com viure la vostra vida, es podria dir que és tot un fracàs del lliure senderi amb el que Deu us va afalagar... i quan més regalada es té la vida més fàcil en creure que hi ha uns objectius superiors per a vosaltres, com si ja no fos suficient objectiu l’arrossegar-se per aquest mon intentant ser el màxim de feliç possible... em van acompanyar educadament fins al guru del tinglado qui després d’observar-me va fer la pregunta del segle “Què desitges?, et podem ajudar?, et trobes sol, necessites un motiu per la teva existència, creus que...”, “Miri, he vingut a buscar una de les seves feligreses, curt i ras...” “Ja però igual ella no desitja deixar-nos...” “Suposo que veient això tampoc hagués desitjat entrar-hi... però no seré jo qui el jutjarà així que possiblement el més civilitzat és fer-ho per les bones...” “I sinó?...”, em fa gràcia Deu va castigar a un àngel per la seva supèrbia i a nosaltres ens toca castigar als humans per la seva... vaig somriure “No s’estranya que encara no hagi entrat ningú?, igual és que ja no hi ha ningú que pugui entrar...”, el tipus em va mirar sorprès mentre els seus gestos per tal de cridar l’atenció i demanar ajudar es van fer més evidents, el problema és que ja no hi havia ningú allí per poder-lo ajudar, a cada pas la por anava creixent en aquell cos, “Possiblement puguem arribar a un acord...” va dir quan ja estava davant d’ell, allò em va fer somriure “arribar a un acord”, bona conya, però tampoc volia desprestigiar massa aquell vividor de les necessitats alienes, “Vostè mateix, ja li he dit jo només he vingut a buscar una persona...”, va desaparèixer i va tornar al cap d’una estona amb la persona que havia anat a recollir, no sé que li va dir ni tampoc m’interessa, però suposo que la va convèncer que tenia una missió molt important fora d’allí i que havia de viure la seva vida amb tota normalitat i esperar la senyal, de fet els gurus poden ser una colla d’estafadors però no són estúpids, així que va aplicar la màxima de que perdre un benefici segur que pot portar a la pèrdua total està justificat davant la possibilitat d’obtenir nous beneficis... i després diuen que les religions no són un negoci...