entrada 516-2 (any 2)

Aquest, matí mentre baixava he tingut de donar un cop de volant per no emportar-me un despistat que treia el seu cotxe del pàrquing, de fet això és el que passa quan un té un cotxe amb massa morro (i després diuen que els cotxes no s’assemblen als conductors), i una família darrera per cobrir el cotxe i el que faci falta, tot i que creure que la falsa seguretat i domini que un té dins a casa es mantingui al carrer és una idea falsa i força perillosa, el tipus ha frenat sortint del cotxe, sabia que el millor era no fer-li cas, però és clar davant la possibilitat d’arribar puntual a la feina o liar-la, que millor que liar-la... he parat uns metres més avall sortint del cotxe el tipus ha quedat un xic sorprès, però ara ja no hi havia volta enrere, m’hi acostava quan l’he reconegut, de fet a ell no el coneixia, però si al seu pare i avi i de fet res més trist que ser conegut per l’avi que no pas pel que un mateix és, un cop d’ull i tenia davant meu un dels gipipolles de qualsevol anunci de happylife que passen per la caixa tonta, on la gent s’hi queda embobada no veient que senzillament un anunci no fa més que oferir un producte i no tot el que es veu amb el producte, així un anunci de cervesa senzillament ofereix cervesa i no un mon feliç... com a molt una vida alcohòlica i una possible cirrosis, i amb tot, la gent surt al carrer vestint, cantant i bevent el que ha vist en l’anunci tot creient que per art de màgia el seu mon es tornarà com el que han vist i han idealitzat... bé, que voleu que us digui, tot subnormal té el dret de viure la vida com més feliç li faci i com més aviat li permeti arribar a l’orgasme vital... i tornant al tipus aquell, el tenia ja davant ni tan sols l’escoltava només esperava.... allò, el tipus ha fet el gest per donar-me una empenta però un crit l’ha parat, des de la porta he vist la figura del seu avi qui ha vingut cap a nosaltres “Josep...” l’he saludat, el vell m’ha tornat el somriure tot mirant al seu nét qui no acabava d’entendre qui era aquell que saludava així al seu avi “No tens res millor a fer que molestar a la gent?” “Però...” “Ni peros ni òsties, si no tens feina te la busques i ara marxa...”, el jove ha tornat al cotxe tot demostrant la potència del mateix “Tu li pagaràs el pneumàtics?” li he dit al Josep, ell rigut mentre m’agafava per l’espatlla “Va anem a fer un cafè, que ja no sé quan fa de la darrera vegada... quan va ser l’últim cop que em vas fer un favor....”, vaig somriure “Estiu del 44!” ha dit algú darrera seu, aleshores l’he vista a la Mary “Va, entra que tinc aquell cafè que tan odies...”, la meva ment ha anat força enrere, i he somrigut al veure com un error pot fer canviar la vida d’una persona, la Mary estava l’estiu del 44 de vacances per Espanya, i va cometre l’error de creuar una frontera sense tenir-ho massa clar, va ser detinguda i en aquella època no hi havia mitjans de comunicació com els actuals, la noia era la filla d’una fortuna americana i el seu pare va demanar pel millor advocat de la zona per tal que tragués la seva filla de la presó i la retornés a casa, el millor advocat era un tal Jose Garcia, un tipus de la capital que tenia negocis i contactes en la zona, però vet aquí que a l’hora d’escriure el nom algú va entendre Jose Barcia, un jove del país que feia poc havia acabat els estudis de dret, el noi que no anava sobrat de clients no es va fer masses preguntes i va acceptar... la sort, que eren pocs habitants, i que tothom volia demostrar que el noi s’ho valia, van fer del judici una tontada de la que encara avui se’n riuen els que hi van assistir, però és clar, la Mary qui no entenia ni un esborrall del que deien s’ho va prendre per la valenta, tot creient que aquell jove l’havia salvat de quelcom terrible... al final el Jose Garcia va cobrar callant com a bon puta i el Josep Bàrcia va absoldre la noia qui va quedar hostatjada a casa d’uns parents d’ell, amb el temps va néixer el que anomeneu “amor”, ella sense explicar qui era en realitat i ell sense voler saber res més d’ella que allò que ja havia descobert, no volent destapar res que l’allunyés d’ella, però al final tot va quedar a l’aire, i allí hi havia intervingut jo.... aconseguint un enllaç pel que molts pocs donaven un torrat i que havia durat fins al moment, i del que entre altres cosses havia nascut un dels imperis econòmics de la zona un parell de fills i uns sis nets (un d’ells el subnormal del cotxe)...