entrada 536 (any 2)

Ahir em va tocar anar de conferència, i escoltant a qui parlava em vaig preguntar quin és el factor que feia d’aquella persona un “ésser entranyable” (o almenys això deien), i del bo del Hannibal Lecter algú “horrible” (almenys això és el que diuen els mateixos d’abans), i la gràcia és que els dos en algun moment van tenir els mateixos gustos culinaris, el bo del Nando (així es deia el tipus), va justificar el fet de menjar-se els uns al altres com un fet de pura i senzilla supervivència tot i remarcar la dificultat que va comportar aquest fet, que voleu que us digui, si tants problemes els hi portava aquest fet també s’haguessin pogut deixar morir de gana... però tothom sap que els principis són la puta a qui es ven primer quan van mal dades (no ho sabíeu... doncs dir-vos que la secció de happyhaikus o summerflowers queda un xic més amunt a la dreta), i ara el tipus es dedica a fer conferències explicant com de bonica és la vida i com d’increïbles sou els humans (té gràcia, el tipus es guanya la vida gràcies a un acte que com a mínim contents, contents no us hauria de deixar), després de la conferència me’l van presentar, i després de les salutacions no vaig poder més que preguntar “De veritat creu tot el que diu?”, ell va somriure dient “Quin remei, aquestes idees són les que...” “Exacte, les que eviten que es vegi com el que és...”, a partir d’aquest moment ens van separar, de fet pocs saben el que va passar, i partint de la idea que ells mateixos van jurar i perjurar que van sobreviure de ves a saber que fins que els van enxampar, i la pregunta que no vaig poder fer va ser, si van tenir provisions suficients o en van tenir d’”obtenir” algunes més... un cop fora de la sala i mentre feia un cafè em van venir a recriminar la meva actitud vers algú que ho havia passat tan malament, i que s’havia vist obligat a actuar d’aquella manera per motius de força major, els humans sou imbècils, imbècils i estúpids, no teniu la vostra llibertat?, doncs si actueu ho feu lliurement, i si aquell va fer el que va fer ho va fer conscientment i amb un sol desig, el de sobreviure, i això no l’eximeix del que va fer, tot i que com sempre mostrareu comprensió per aquell tipus que mort de gana es va cruspir al del costat i enviareu l’exèrcit si els morts de gana del mon mundial assalten els vostres supermercats, com deia un amic meu, tot és tolerable i xaxixuli vist des de la distància i mentre no toqui els collons, i és més, tots voleu escoltar les desgràcies dels altres per creure’s que les vostres no són tan “desgràcies”... ahir vaig assistir a una conferència d’algú que es va dedicar a menjar-se a altres humans, a algú qui va decidir amb altres quines parts podrien i quines no, a algú que igual va fer més del que diu, a algú que per molts no deixaria de ser un monstre, i que segons força gent reunida ahir era “una persona encantadora, propera i entranyable”, i molt possiblement l’interessant del tema, és que els monstres poden ser això (i més), poden ser encantadors, propers i entranyables... i de fet, qui es negaria a un sopar amb el Sr. Lecter (sempre que un no formés part del menú, òbviament), i la pregunta que se’m va quedar per fer va ser: “Després de la seva experiència gastronòmica, ha assaborit el menjar tal com ho feia abans, o troba que li manca res en la seva dieta?”...