entrada 517 (any 2)

Avui he assistit a una conversa força interessant, es veu que ara volen “tunejar” o més ben dit “atufejar” una sala de l’empresa per tal què: res del que es digui es pugui transmetre outside (és a dir cap a fora), i això vol dir un sistema força car de pantalla o cortina electrònica (amb lo senzill que és dir: tothom qui entri: “Si us plau deixi el seu mòbil a l’entrada... en cas de no fer-ho i si l’enxampen se’l castrarà a lo viu i després serà llençat per la finestra, que ja estem farts de veure només coloms aixafats a l’asfalt....”), i després i per acabar de cascar el pressupost trimestral volen fer una nova inversió per tal que tot el que es digui allí dins (inside) quedi enregistrat, perquè es veu que la gent té molt mala memòria i al final fa tot el contrari del que havia dit, i aquí ha estat on he escoltat la pregunta: “Així, cal gravar el que diuen els altres perquè nosaltres els hi recordem?”, “Of course yes” com diria el nou gran germà (nomenat petit cabró a l’empresa) que ara vigilarà aquella sala i que després passarà als serveis per vendre l’exclusiva del llançament a la tassa del cagarro Xmer2... i jo que hem pregunto?, perquè collons cal recordar a la gent el que ha dit?, no hauria de ser tothom suficientment conseqüent amb el que diu i complir-ho?, perquè que podem esperar si baseu totes les nostres relacions en mentides?, doncs senzillament que les veritats que sempre us heu cregut (i us heu volgut creure, que això és el més trist), mai ho han estat, i han estat dites per qualsevol altre com vosaltres, qualsevol altre que titllareu de subnormal, imbècil i mentider, mentre us mireu al mirall tot dient “Jo mai ho faria... tan malament”, i finalment, aquesta tarda toca copa de comiat, ja que un dels analistes ens deixa, bé, més ben dit han fet que ens deixi, i això passa quan el que et paga té una màxima: “Quan algú creu que té la feina assegurada cal fer-li veure que res de tan fals...”, així que un dels analistes que s’havia casat, havia engendrat (ell o un altre) un parell de fills, tenia hipoteca i algun que altre préstec personal, i que havia començat a actuar a l’empresa com si en fos el patró, ha arribat pel matí i s’ha trobat un sobre damunt la taula, un sobre amb un xec, de fet tothom ho té clar el que vol dir això, l’empresa mai ha volgut discutir per diners, paga l’indemnització i un xic més pels serveis prestats (sempre he cregut que pagar un xic més per allò que ja està en el preu inicial i pactat és tot un luxe), així que el tipus des del moment que ha agafat el xec té clar que demà ja no entrarà a l’empresa, suposo que ara anirà plorant a tothom i preguntant perquè ell, i que és del tot injust, i què farà ara, i tal i tal; però bé, la situació en la que es troba no és culpa de l’empresa, és culpa dels riscos que ell ha volgut assumir pensant en que tenia un lloc de treball assegurat, i de fet no hi ha millor treballador que aquell que sap que tot pot ser segur menys el seu lloc de treball, i que cal que el defensi i se’l guanyi dia si i dia també...