La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimarts, 29 de juny del 2010

entrada 541 (any 2)

He llegit darrerament una sèrie de posts sobre el dia de l’orgull... i alguns fins i tot amb forces fotos sobre l’event, bé, que voleu que us digui... crec que avui cap a les deu i mitja more or less hi haurà un altre dia de l’orgull, si els onze imbècils que corren rere una pilota es classifiquen, bé, ho hauria de matisar, els imbècils sou vosaltres que els hi pagueu el que està i no està escrit a aquests onze vividors... però bé, a part d’això també hi ha dies de l’orgull de la dona treballadora (i de la no treballadora), del pare, de la mare, de la folladora anònima, de la folladora no tan anònima, de la maltractada (del maltractat no l’he sabut trobar...), i forces d’altres, entre ells els dels gais/lesbianes/transexuals (dels heterosexuals tampoc n’he sabut trobar cap dia), i de fet tot això perquè?, doncs senzillament per que uns centres comercials facin l’agost de gener a desembre, i per tal que els socialment adormits puguin dir allò de “Eis que jo si que sóc solidari amb XXX (poseu el que us roti al XXX), que celebro el dia de XXX”, perquè com ja he dit moltes vegades els humans molts cops no deixeu de ser qui sou, senzillament pel grup on pertanyeu, una forma fàcil per la gran majoria d’anormals que per si mateixos no serien res ni sobresortirien en res de sentir-se un xic superiors pel fet de prostituir la seva individualitat en favor de la comunitat, no hi ha res com sentir-se feliços o orgullosos del que altres han fet i així poder apaivagar la sensació (que al final és el que queda), de que un no deixa de ser un pobre imbècil dins el mar d’imbecil•litat que és la humanitat... amb tot no deixa de fer gràcia que bona part dels que critiquen alguns d’aquests dies es corren de gust en altres dies on es senten plenament identificats i dels que no trigaran ni un nanosegon en saltar en la seva defensa, perquè al final tots voleu ser acceptats per allò que voldríeu i no pas per allò que sou..., perquè molts són els que no s’accepten per allò que són i s’emmirallen en allò que podrien ser tot dient “Què de XXX (poseu qualsevol cosa que vulgueu ser) que sóc” sense entendre que precisament quan més X es vol ser més 1/X s’acaba per ser... fa temps en un gimnàs hi havia un alumne que no parava d’entrenar per ser tan ràpid com algú, per ser tan fort com un altre, per ser tan àgil com un altre, per ser tan, tan, tan com altres, va estar entrenant molts dies, mesos i fins i tot anys, just en la seva vellesa un dia va parar d’entrenar i es va seure amb un somriure, havia descobert que havia passat la vida volent ser com els altres, i s’havia oblidat que ell senzillament era com ell, i en el seu estúpid intent de ser un altre diferent del que era havia deixat passar tota la vida per davant dels seus ulls, els va tancar i es va deixar morir ja que havia descobert la gran veritat de l’univers, les coses són com són i mai com volem que siguin, tot esperant que en una propera reencarnació no fos tan idiota de voler ser com els altres i pogués gaudir més de la seva pròpia vida... fa uns dies es va tornar a despertar la set, va ser mentre estava de viatge no em va costar trobar algú que podria contribuir a satisfer la meva ànsia, un cafè i després una copa, aguantar una conversa estúpida pronunciada per una imbècil que creia que em podria interessar un xic el que estava dient, vam acabar a la meva habitació, quan ella va descobrir que allò no anava bé va intentar fugir però no va poder traspassar la porta (o igual ni tan sols volia), m’encanta quan els nervis i la por us acceleren el cor, es com sacsejar una ampolla de beguda gasosa i obrir-la, no cal fer massa esforç per beure i a més quan el líquid només serveix per satisfer una necessitat i no un desig tot esforç és una pèrdua de temps, la recordo amb la cara contra la porta plorant i preguntant-se perquè ella, justificant la necessitat de la seva vida en les filles i el marit que poc havien importat fins feia poc per tenir una ració de sexe extra matrimonial i ara en canvi havien de justificar que visqués, feia minuts que allò havia deixat de ser divertit encara amb la seva sang corrent pels meus llavis li vaig dir “No pateixis, si la por que tens és com se’n sortiran les teves filles i la teva parella sense tu, ja m’encarregaré que t’acompanyin aviat”, veient el seu rostre vaig somriure veient com de divertida era ara la situació...

1 comentari:

maria ha dit...

He arribat a la conclusió que:
com menys celebracions,menys família pels voltants.Com menys falília pels voltants, més feliç...
No celebrem res i que perdin aviat!