entrada 530 (any 2)

Des d’ahir per la nit no em puc treure del cap la frase “And being caught in between all you wish for and all you seen”, ahir va ser una nit de copes solitàries, de fet a vegades estàs acompanyat i aquest fet no fa que estiguis menys sol, senzillament fa que la teva solitud es sumi a la de l’altre persona i s’obtingui una solitud al quadrat, el tipus amb el que estava ahir té una màxima, i és que el fet que els homes tinguin la necessitat vital d’aixecar-se i fotre el camp després de fotre un polvo és quelcom instintiu i ancestral a més de que es porta en el gens, doncs bé, es veu que una de les darreres tipes a les que s’havia agenciat davant aquest acte li va contestar “Ara em diràs que si no marxes vindrà un dinosaure i et menjarà...”, al que ell va contestar “Possiblement un dinosaure no, però igual si el teu marit...”, no vaig poder amagar el somriure, després de la tercera copa va girar a bavor i va seguir amb una nova andanada per avaluar com anàvem encaixant l’alcohol “Saps, crec que no hi ha gent bona o dolenta, només hi ha gent que fa coses que no topen amb els nostres interessos i els considerem bons, tan aviat topen amb ells esdevenen dolents...”, una forma força simple de tancar un dilema moral sobre la bondat i la malícia, prop de nosaltres hi havia una parelleta, joves i ingenus, creient que allò que tenien els hi perduraria tota la vida, creient en l’amor etern o senzillament en l’amor, ens vam mirar i vam apurar la copa, diuen que un nen deixa de ser-ho quan descobreix que algun dia morirà, jo crec que un jove deixa de ser-ho quan descobreix que senzillament l’amor no existeix i no deixa de ser una enganyifa vital per seguir en aquest mon creient que hi pot haver quelcom que ens faci feliços, com ja he dit en algun altre post, al final un descobreix que no et volen pel que tu ets, sinó senzillament pel que l’altre creu que tu ets, i allò que creu senzillament va destinat a cobrir les seves mancances i necessitats de ser feliç, així doncs, i en cas d’una mala percepció del que s’és, un acaba amb el dilema moral d’enganyar-se per fer feliç a qui té al costat o ser ell mateix i fer infeliç a l’altre persona... en aquells moments ja portàvem forces copes, no podíem evitar de deixar anar la mirada cap a la parelleta, al final el meu conegut va dir “Saps?, tots dos sabem com acabarà, però crec que tots dos envegem sentir el que senten ara mateix tot i saber que no deixa de ser més que una falsedat un engany de la ment per tal de perpetuar l’espècie i que els humans en el seu afany de voler diferenciar-se dels animals ho anomenen amor... a vegades a un no li importa enganyar-se si amb aquest acte esdevé feliç...”, va apurar la copa i es va acomiadar “No sé si t’he dit mai que ets una mala influència, tu deixes veure com és el mon, i aquest mon no m’agrada, prefereixo aquells que menteixen i ofereixen un mon un xic més agradable...”, vaig somriure mentre aixecava la copa, podria dir que ja tornava a estar sol, però crec que no havia deixat d’estar-hi i a més suposo que tothom pot veure el mon com més li agradi, ara bé, el mon finalment només és d’una forma...

Dentro de tus ojos veo un lago
Donde un hada se desnuda
Para que la adore el sol.
La melancolia de la tarde
Me ha ganado el corazón
Y se nubla de dudas.

Son esos momentos
En que uno se pone a
Reflexionar
Y alumbra una tormenta.
Todo es tan tranquilo
Que el silencio anuncia el ruido
De la calma que antecede
Al huracán.

De repente no puedo respirar
Necesito un poco de libertad
Que te alejes por un
Tiempo de mi lado
Que me dejes en paz.

Siempre fue mi manera de ser
No me trates de comprender
No hay nada que se pueda hacer
Soy un poco paranoico lo siento.

Al ratito ya te empiezo a extrañar
Me preocupa que te pueda perder
Necesito que te acerques a mi
Para sentir el calor de tu cuerpo

Un osito de peluche de taiwan
Una cascara de nuez en el mar
Suavecito como alfombra de piel
Delicioso como el dulce de leche.

Dentro de mi lecho
Duerme un ángel
Que supira boquiabierto
Entre nubes de algodón
Junto con la luz de la mañana
Se despierta la razón y
Amanece la duda

Son esos momentos...
De repente...