entrada 533 (any 2)

Després d'un parell més de copes la Nes (Inés per la resta dels mortals), es va deixar anar i em va explicar bona part de la seva vida, va parar i els seus ulls blaus es van fixar en el meus “I tu?, que m'expliques de la teva vida?”, vaig somriure sense poder reprimir-me “La veritat, no sé si vols algun segle en concret o un resum dels fets més notoris...” ella quasi que es va ennuegar “Va, que no se't veu tan vell!” va dir, la música del local anava de mal en pitjor i ella després de pensar-s'ho un xic va dir la frase de la nit “Et ve de gust anar a un altre lloc?, estic fart d'amigues, de música de merda i de tenir de cridar per dir allò que em ve de gust dir en veu baixa...”, vam sortir del local, va respirar descansada després d'escoltar als Muse al meu cotxe, es va acomodar amb un altre somriure “Saps, segons el que hagués sonat ja estaria fora del cotxe...”, “Espera que hi ha més cançons”, ella no va perdre el somriure “No crec que baixi ara que ja he trobat la postura”, casa seva no estava massa lluny, després de Muse hi va haver un popurri de tres grups: Pixies, Smashing Pumpkins i Pearl Jam, de fet va ser part d'una juguesca quan vaig assegurar que tres simples grups de fa uns anys eren capaços per si sols de tenir millors cançons que la suma de tots els grups que hi ha en qualsevol llista de super èxits megafashion actual... un cop fora del cotxe vam caminar uns metres, el que em va permetre de perfilar la seva figura en la foscor, la roba que portava no feia per ella i tot i la seva natural capacitat per caminar amb tacons hi havia poc entrenament, ella es va aturar davant un portal fent temps mentre buscava la clau “Encara creus que és una bona idea?”, “No, segur que no ho és, sé que això no acaba mai bé... però a vegades només volem que les coses acabin, bé o malament...”, va treure les claus obrint la porta, i allí ens teniu als dos un davant de l'altre en el seu micro ascensor, ens vam mirar deixant escapar un somriure, m'hi vaig acostar just quan l'ascensor es va aturar, la tenia a escassos centímetres “Ja vec que tu estàs acostumat a pisos més alts...” em va dir sortint de l'ascensor i escapolint-se en el poc espai que quedava entre ambdós, va obrir la porta i quan ja era dins es va aturar veient-me en el marc de la porta “Arribant fins aquí no faràs el darrer pas?, va entra”, vaig somriure, aquelles eren les úniques paraules que necessitava, vaig entrar mirant encuriosit les parets, els mobles i tots els detalls del pis, em va preguntar si volia res i es va perdre dins la cuina, va sortir amb dos gots “No facis cas... són quadres vells”, vaig somriure acceptant la copa i preguntant-me quants pobres d'esperit havien cregut aquelles mateixes paraules, es va acostar a l'equip de música i després de mirar-me va dir “Suposo que si poso quelcom menys interessant que no pas el Piratas sortiràs per la porta... en acústic o elèctric?”, “Millor en elèctric, de moment...”, ella es va seure en una butaca oferint-me el sofà, vaig somriure veient la distància entre ambdós, no seria fàcil, i possiblement allò era el que ho feia interessant, la conversa va ser força animada, no hi ha res com parlar amb algú que només parla d'allò que sap sense voler vendre's com allò que no és... vaig perdre'm entre els seus tatuatges, ella va somriure i se'm va acostar “Espera que te'ls ensenyo...”, va ser quelcom massa innocent i massa directe per algú com jo, tenia el seu coll a escassos centímetres, vaig veure com el tatuatge anava baixant pel seu coll i es perdia pudorosament entre la seva roba “Besa'm o mata'm però no et paris...”, la vaig començar a besar i ella va saltar de la butaca al sofà, les mans es van perdre sota la roba, ella em va agafar de la mà i em va dur a la seva habitació... “Espera, espera...” va començar a dir abans d'entrar, però jo ja hi era dins, l'habitació era gran, en el centre un llit amb dosser no em va caldre entrar més per percebre l'olor a almesc envaint les meves fosses nassals, la roba del llit de color negre juntament amb la foscor de la fusta donaven una imatge del tot menys acollidora, dissimuladament vaig aixecar un xic la catifa que cobria el terra i vaig entreveure la part d'un cercle amb uns signes que mai ningú hauria d'haver tornat a escriure, “Ara és quan marxes o et quedes...” va dir darrera meu... em vaig girar, per marxar hagués tingut d'apartar-la de la porta i apartar-la era possiblement el que menys desitjava en aquell moment, la vaig començar a besar despullant-la, el seu cos portava no menys de cinc tatuatges, els vaig reconèixer quasi tots, ella senzillament va somriure mentre em portava al llit, “Mira, ja sé que veient això costa de creure, però no deixo de ser una noia normal tan normal com pots ser tu...”, no sé si aquelles paraules em tenien de tranquil·litzar o posar-me nerviós... tot sabent el que implica moltes vegades el concepte de “normalitat”, els Piratas omplien l'aire amb el seu Inerte...