entrada 523-2 (any 2)

Val, val, molt possiblement tingueu raó i el blog, està agafant un caire massa rancuniós, de mala llet i baba que no porta a res, a l’excepció que deixi mal regust de boca (com diuen algunes dones i homes quan no se’ls ha avisat a temps... i ja sé sap que la primera mentida del mon va ser la de... tu segueix que jo aviso...), aixina que intentaré ensucrar un xic les històries, i no us penseu que no conec gent feliç i amb una vida profitosa, sense anar més lluny a l’empresa hi ha un tipus genial, de fet en tot el temps que porta amb nosaltres mai ha tingut ni una sola enganxada amb ningú, és dels que creu que “No dir una paraula en un mal moment, estalvia forces més paraules per tornar als bons moments...”, està casat amb una dona de les que dóna gust estar-hi al costat, té aquell punt femení sense arribar a l’extrem de les erices cabrejades i té clar que algú no és qui és per raons de sexe, sinó senzillament per raons d’un mateix, doncs bé, tenen una família formada per tres fills i des de fa poc s’han comprat una casa al camp on han pogut fer realitat els somnis dels tres fills, el gos pel Joan, el poni per la Carla, i un bon taller per tal que l’Òscar treballi tan la fusta com que arregli motors de cotxes i motos...”, hi he estat un parell de cops i de fet fa goig aquella casa pintada amb colors crema que dona un toc Naïf als camps del voltant que amb els seus canvis de color van contrastant amb la casa, ara estan d’obres per fer-hi una piscina, de fet han esperat fins que els fills no siguin susceptibles de voler superar el record mundial d’aguantar la respiració sota l’aigua; la casa té dues plantes, la primera és la social i la segona és l’estrictament familiar, on no hi pot pujar ningú (bé, ja sé sap que les normes estan fetes precisament per saltar-se-les...), i el que molts pocs saben és que hi ha una tercera planta com a golfes on la seva dona té muntat un petit laboratori fotogràfic, de fet ha publicat algunes de les seves fotos i li han ofert la possibilitat de que sigui la seva feina, però ella sempre diu “Quan el plaer es torna obligació, no acaba per ser un plaer perdurable al llarg del temps, acaba de ser una obligació que mata el plaer”, ahir estaven sopant i com era costum bona part del que menjaven provenia de l’hort que tenen en la part de darrera de la casa, on tots hi tenen la seva missió, si us he de ser sincers sempre que he pogut m’he escapolit de les seves invitacions ja que prefereixo que siguin els altres qui gaudeixin de la felicitat, doncs bé, ahir mentre sopaven va sonar el telèfon, ell s’hi va aixecar, va ser una conversa llarga que li va provocar l’enuig de la seva dona i els fills, qui anaven estirant-li el menjar del plat “abans no es refredi...”, ell ho va aguantar amb un somriure, quan va acabar la trucada va tornar a acabar el poc que li havien deixat, després dels postres i quan els nens van marxar, va mirar la seva dona sense poder evitar un somriure recordant que allò de “cada dia està més maca” amb ella es quedava curt, ella li va retornar el somriure com sempre havia fet: “Ja tenim notícies, no caldrà operar, de fet no cal perdre-hi més temps, només em queden sis mesos de vida en el millor dels casos...”