entrada 521 (any 2)

Avui quan he entrat al despatx he vist quelcom que desentonava de com l'havia deixat el passat divendres després de fer de Hike Colburn i passejar al Mr Daiso tota la tarda nit... doncs bé, fixant-m'hi he vist damunt la taula un paquetet que no hi era feia uns dies, i ja sé sap que parlar de curiositat i de vampirs és sinònim, el tenia a les mans que he escoltat “Veus, ja sabia que ho apreciaries...”, no m'ha calgut girar-me per reconèixer la veu del Pau: “Vaja, ja has tornat de les vacances...” “Ves quin remei...” “I què? com ha anat el creuer? i la coexistència amb la “gent”?” remarcant el concepte de “gent”, de fet s'hagués pogut pagar unes bones vacances com Deu mana, però ell es pren aquests períodes com una immersió entre aquells dels que ens hem d'aprofitar per tal que els que ens contracten continuïn gaudint del seu estatus... “Bé, força instructiu, il·lustratiu i exemplaritzant del que alguns entenen per condició humana... de fet he confirmat la teoria que la gent quan gaudeix de tot el que vol no es dedica a gaudir precisament, sinó a malbaratar allò que li és ofert, i perquè? doncs senzillament per comprovar que per molt que gastin sempre hi ha més, i quan un descobreix que per molt que gasti i malbarati sempre hi ha més acaba per enfadar-se ja allò contradiu el que esperava, que no era més que “ser feliç”, perquè no entenen que ser-ho no depèn de tot el que es tingui sinó de senzillament voler-ho i poder-ho ser..., mira el que em va demostrar com es pot arribar a ser, va ser quan una de les dones que vàrem conèixer i que era una gran afeccionada a la cuina àrab ens va dir que frisava per anar a un mercat d'espècies, ja que en les botigues de la seva ciutat no trobava les que necessitava ja que segons ella per molta globabilització que hi hagi no trobava les que li havien comentat o havia vist en programes de terrorisme gastronòmic com Karakia, doncs bé, en una de les parades vam desembarcar i la van acompanyar a un mercat o zoco, que encara no entenc massa bé les diferències, doncs bé, després de passejar una estona pel mercat i la tipa allí amb els ulls com a plats i sense comprar res, al cap d'una estona li vàrem preguntar si hi havia cap problema, i ella que res, i allí aturada, al final va tornar al vaixell amb una merda bossa que va comprar per més compromís que no per res més, ella no ens ho va reconèixer però va quedar clar, a la seva ciutat enfadada perquè no hi havia les espècies que necessitava i en el zoco enfadada perquè hi havia moltes més espècies de les que necessitava, i suposo que aquest és l'equilibri de la felicitat humana, no tenir poques coses ni tenir-ne masses, la qüestió és saber quines són les que exactament necessitem en aquest equilibri...”