entrada 245 (any 2)

A punt de començar el viatge. i la primera cosa que m'ha vingut avui al cap han estat les paraules d'un vell amic “Ude wo orarete mo kokoro ga orenakereba make dewa nai”, que traduïdes un xic lliurement vindrien a dir: “Encara que ens trenquin un braç, si no se'ns parteix el cor no haurem perdut”, com sempre m'encanta la utilització dels verbs transitius i intransitius, per indicar qui pot i qui no pot fer tal cosa, en el fons com em van dir, el mal ens el poden fer, però la pèrdua sempre és personal... possiblement un xic confús d'entendre, però no per aquells qui consideren com a acte pitjor a perdre el fet de fer carregar a un altre amb la càrrega d'haver-nos guanyat; doncs bé, ja ho tinc tot llest, i seguint amb el símil japonès amb una mentalitat “fukutsu no seishin”, aquesta darrera nit he sortit, un no pot començar cap activitat amb un cert risc sense mineralitzar-se ni vitaminitzar-se, vaig sortir tard els preparatius i una conversa em va entretenir, un cop tot tancat i deixant la meva companya a casa seva intentant d'acabar l'equipatge vaig anar al local de moda, és estiu i els habituals no hi són com a canvi hi havia forces persones àvides d'emocions, desitjoses de poder explicar i si pogués ser també gaudir de qualsevol experiència que els hi permetés ser l'enveja de la seva feina, fa gràcia poder calcular els anys que porta alguna de secretària en funció del volum del cul, estic segur que hi ha alguna funció matemàtica que podria descriure aquest fet... després d'un parell de copes i estant en la barra algú em demana foc, no crec que ahir fos una nit de babyparties però veient com anava vestida tampoc se li podia retreure res al porter que l'havia deixat entrar, un ja porta uns anys en aquests negocis i he aprés que res és el que sembla, dos mirades, una per veure el fil imaginari entre l'esquer i la veritable caçadora, i una altra per veure l'hora, prop de les quatre, ja ho diuen que a partir de les tres les guapes han triat i les lletges es posen nervioses, em vaig excusar dient que no tenia foc, veient la cara de contradicció de la noia allí aturada intentant recordar quin era el plan b, li pregunto per la seva germana gran, em somriu dient que és el seu aniversari i a cau d'orella m'explica no sé que nassos d'un regal, menteixo com sempre dient que també és el meu aniversari, somriu dient que igual també mereixo un regal, s'apropa per tal que els seus pits em rosin i quedin a la vista, qui havia dit que la collita de peres de Lleida s'havia perdut?, pago les copes i em presento a la seva germana gran, aquesta somriu, ella sap que no és la germana i jo també, però ella se sent afalagada creient la meva equivocació, i jo hauré de parlar menys per acabar en la seva habitació, suposo que sou prou grandets per imaginar-vos com ha acabat la nit, i parafrasejant alguna pel·lícula: “tres entren i només jo n'he sortit”, algú podria dir que han mort de plaer, però no reconec com a efecte secundari del morir de plaer el quedar dessagnada, possiblement dos han estat excessives però no tinc clar quan podré tornar a alimentar-me, un dels inconvenients de que no t'esperin és que tampoc et pots fer veure.... Acabo l'entrada i marxo, i encara no entenc perquè escolto la veueta del meu amic “haisui no jin wo shiku”....