entrada 241 (any 2)

Ahir vaig llegir una frase que em va fer somriure, no tant com l’episodi del Big bang theory, però no estava malament, la frase deia: “Qui esperi que el mon el tracti bé, portant-se bé amb el mateix, és quasi tant estúpid com el que es pensa que un brau no l’envestirà per que s’és vegetarià”, suposo que les frases d’aquest tipus venen a ser com els culs, cadascú en té una, fa anys algú em va dir, tot en aquesta vida ha de tenir com a mínim Shin Zen Bi, és a dir: veritat, virtut i bellesa, les màximes dels que practiquen Kyudo, l’art tradicional de l’arc japonès, una de les activitats més relaxants que se’m poden ocórrer, de fet ells ho diuen el temps passa a ser quelcom relatiu quan es fa aquesta activitat, fins i tot un mateix passa a ser relatiu, l’objectiu no es disparar la fletxa o fer diana, l’objectiu és aconseguir un tret perfecte el que nomenen un “seisha seichu”, com deia un gran arquer al final no és la fletxa la que toca la diana, és la diana qui s’acosta a la fletxa, si una cosa es fa bé no cal patir pel resultat, un tret que sigui veritable, virtuós i bell segurament arribarà al centre de la diana, i el que ens hauríem de preguntar aleshores és si realment és important fer o no fer diana quan s’ha conseguit un tret perfecte, igual la diana no era el veritable objectiu del tret, aquesta persona portava més de setanta anys disparant diàriament dues fletxes, només dues, la primera per deixar anar tot el que l’impedia fer el blanc, la segona era la que es tirava en un estat de total vacuïtat, estat al que per cert fan referència tots els pseudomodernillus que perden les tardes fent ioga, amb un ull mirant el rellotge no sigui que es passin cinc minuts de la classe i arribin tard a fer la cervesa per tal de comentar i esplaiar-se de lo centrats i carregats d’energia que es troben, el que se m’escapa una mica és la capacitat d’aconseguir resultats a gust, un arriba a la classe de ioga i en una hora passa per tots els estadis fins arribar a la màxima relaxació i trobament amb un mateix, això em porta a pensar o que bé tots els que hi van són uns genis o que no hi ha massa distància en el jo (no mateix) i el jo (mateix), i fet i fotut tampoc acabo d’entendre com només es pot meditar en certs llocs, ahir em deien que calia calibrar el lloc on es meditava i fer-ho a certes hores tot en pro del ying i del yang, com sempre em declaro un desconeixedor absolut d’aquestes arts creient que n’hi ha forces altres que requeriran la meva atenció abans. Amb tot i si voleu una frase per acabar el post us en deixo una altra “L’ofensa és com un bon Haiku (breu poema japonès de tres versos): es pot ignorar, perdonar o esborrar, però mai es pot oblidar”, de fet ja ho deien els castellans “Perdono pero no olvido”, kilòmetres de distància però idees semblants, i aquestes són precisament les que podem estar segur que tenen una vigència universal, perquè oblidar possiblement sigui tan perillós com recordar massa, com deia el vell arquer, una fletxa per perdre tot el dolent i una fletxa per fer les coses, veritables, virtuoses i belles, tot va lligat, no som una cosa o una altra, som una combinació de tot plegat, i tot té el seu lloc en nosaltres...