entrada 229 (any 2)

Avui per accident (i ja van forces cosses per accident), estava escoltant música quan he vist el vídeo del Canto del Loco amb la seva cançó “la suerte de mi vida”, i el meu pensament ha anat força lluny, a l’hivern del 1957 a Boston, una bonica ciutat i si mai hi teniu l’oportunitat us la recomano, per aquells temps em dedicava a no estar massa temps en un lloc, possiblement en un altre escrit us parlaré de la darrera guerra vampírica, de com, quasi que vam desaparèixer de la terra i tot en el major dels silencis; era de nit i tenia gana, portava temps sense alimentar-me i era conscient que si volia continuar viu no podia estar massa més temps en abstinència, amb tot també era conscient que cada acte nostre ens delatava i ens posava en perill, aleshores vaig veure una de les típiques cafeteries, poca llum i menys clients, un lloc ideal o almenys em donaria temps suficient abans descobrissin el meu acte, vaig pitjar la porta, la campaneta em va delatar, vaig seure en una de les taules la cambrera se’m va acostar portant-me la carta, la meva elecció ja estava feta, tot i que vaig demanar alguna cosa de la carta deixant les “postres” pel final, al cap d’una estona ens vam quedar sols, vaig apurar el menjar ella em va preguntar si volia més cafè, hagués dit que no i aprofitant la solitud hagués acabat amb tota aquella merda, però quelcom en els seus ulls em van fer acceptar “És dur, viure en un lloc on no es pertany, no?”, ella va fer com si no entengués la pregunta, per molt que ho volgués amagar la seva ascendència japonesa quedava manifesta sota el maquillatge “De Kyoto?” ella va quedar perplexa, i amb un somriure amagat va afirmar amb el cap, “Tens el deliciós accent d’allí” “Hi has estat?” em va preguntar, “Si fa forces anys, i és un lloc molt bonic”, no sé com però la tenia asseguda davant meu, els seus ulls color avellana havien agafat la brillantor d’una supernova i una metxa dels seus cabells foscos com la nit li queia per la cara “Sí, tens raó, és dur viure en un lloc que consideres casa teva, quan la gent no para d’intentar fer-te veure que sobres”, vaig somriure no sabria dir el temps que vam passar allí jo explicant els meus viatges i ella somrient i imaginant que havia vist el que jo, total, quan no es pertany a enlloc qualsevol lloc pot ser casa teva, va ser aleshores que la porta es va obrir, ella va canviar la cara aixecant-se “Ho sento però està tancat” “L’heu escoltat a la groga, els hi deixes un xic de llibertat i es pensen que poden fer el que vulguin”, em vaig girar, tres individus de la terra de la llibertat, la terra que havia entrat en moltes guerres per defensar aquelles llibertats, intentant coaccionar la d’una persona, tota una paradoxa d’aquell país “I tu que mires?, potser millor que marxis, i ens deixis a la puteta per nosaltres, i aprofita ara que pots”, tot i que volgués no podia fer massa soroll, sabia que m’estaven seguint les petjades i no podia ficar-ho encara més fàcil, em vaig aixecar i vaig sortir al carrer creuant la mirada amb la cambrera, portàvem estona parlant i encara ni tan sols sabia el seu nom, i que representava allò, total no era més que una fotuda humana més, la nit em va tornar a donar la benvinguda, darrera meu el rètol de local deixava anar guspires a la nit de Boston, vaig agafar aire i vaig girar-me, vaig obrir de nou la porta entrant “Perdoneu, però crec que m’he deixat la jaqueta” “Fill de puta t’ho havia advertit” dos trets van sonar i el meu cos va sortir llençat contra la paret, vaig quedar allí quiet immòbil observant com un acabava de violar-la i el segon s’hi posava bé, el que semblava el cap se’m va acostar, em va donar una puntada, va somriure i va regirar les meves butxaques, retornar a la vida és una veritable putada, possiblement no us deveu recordar de com va ser quan vàreu néixer, però en el nostre cas ho vivim cada cop que tornem a la vida (si és que de la nostra forma de viure se’n pot dir vida), vaig agafar el braç d’aquell individu qui va obrir els ulls sorprès, va intentar dir quelcom però la vida se li va escapar com el cor que ara tenia en les meves mans i que encara no havia quedat en silenci, em vaig aixecar, la vaig veure estirada al terra amb l’individu damunt seu, vaig notar com ell arribava al clímax i ella tancava els ulls “Veus puta, igual et fem un favor i pots tenir un fill americà i no un... “ no va acabar la frase, vaig colpejar la seva columna agafant-la i estirant-la, aquesta va seguir com l’espina d’un peix, el tercer es va girar intentant entendre el que passava, un error, intentar entendre li va fer perdre un temps que no era precisament per perdre’l, el crani del seu company va destrossar-li la mandíbula quedant inconscient al terra, em vaig girar ella continuava amb els ulls tancats, “No obris els ulls” la vaig acompanyar a la porta, fora acabava d’arribar un cotxe de la policia, l’oficial es va fer càrrec d’ella, semblava ser que aquell trio havia estat portant problemes a aquella zona i que per por ningú gosava denunciar-los, “Doncs ja té un problema menys oficial”, “Si puc fer res per vostè” “Possiblement em podria fer un favor, em deixaria una estona amb ells?” “Són tots seus, al final no crec que em paguin per segons que”, una resposta intel•ligent, molt possiblement ell ja sabia com acabaria allò i li importava poc, ell protegia a qui ho volia ser, vaig somriure, finalment tindria els meus postres, enlloc d’una delícia oriental uns postres del país perdia en qualitat però guanyava en quantitat, qui diu que les nits no ens guarden sorpreses....