entrada 238 (any 2)

Avui he rebut un altre encàrrec, una trucada curta per demanar-me si tenia les vacances preparades, poques paraules i molta informació sota les mateixes, l’única frase fora del guió ha estat la darrera “Com sempre, sol?”, m’ha fet gràcia, tothom que em contracta sap que quasi sempre treballo sol (ja no recordo la darrera vegada que ho vaig fer acompanyat activament d’algú), jo acostumo a dir que tinc masses anys i manies (i possiblement no enganyo en cap de les dues afirmacions), com per aguantar a altres, al llarg dels segles he tingut companys i feines fetes en grup i aquestes sempre han tingut la sobirana decisió d’acabar malament, un pot controlar fins un punt i només un mateix coneix les seves limitacions, l’entrada en l’equació d’altres variables complica l’operació de forma geomètrica, i res més senzill pel que ve al cas que intentar resoldre una equació amb una sola variable, si hi afegiu dos variables la cosa s’embolica, tres ho fa graciós amb la “x”, “y”, i “z”, quatre variables ja demana un certa dedicació i no parlem si dins de cada equació hi ha operacions un xic més complexes que les simples sumes, restes, multiplicacions i divisions. Bé, la meva feina no és matemàtica, però si que treballa amb variables, variables que a més moltes vegades només es poden preveure o intuir: “No hi ha res cert i tot és incert”, com deia un vell conegut, i a més l’únic que sabem segur és que si quelcom es pot embolicar el més senzill és que s’emboliqui, i davant aquest panorama encara hi ha gent que voldria que fes partícips a tercers, bé, de la mateixa manera que no m’agrada tenir l’existència d’altres a les meves mans em fica un xic neguitós que altres en tinguin la meva, així doncs i cagant-me en totes les teories de: equips, grups, corpuscles o com nassos vulgueu anomenar a un grup de persones destinades a una única finalitat he aprés que el millor és optar per una “línia d’inputs independents externs”, per a qualsevol treball contacto amb aquells que m’han de facilitar la tasca, desconeguts entre ells i fins i tot pel contractant, cada un aporta un element que no intervindrà de forma directa o decisiva en la feina tot i que hi ajudarà, reben el seu preu i desapareixen, en cas d’una caiguda la resta de la línia segueix estable, només hi ha un nexe d’unió que sóc jo, i precisament jo sóc el que fixo ritmes i velocitats en les operacions, si quelcom falla en sóc l’únic responsable, la sort és que ells no em fallen i jo no els hi falto al respecte sent menys. Òbviament això implica que les feines no poden ser de gran envergadura, però tampoc tinc la necessitat de fer coses meritòries a la meva edat, i deixo els macroprojectes a les noves generacions, tampoc em penjaré la medalla de que les meves feines siguin artesanals, artesans són aquells que creen amb les seves mans, i les meves feines creen poques coses i en destrossen forces més; un cop a Casablanca veient com precisament un artesà acabava un preciós joc d’escacs algú em va dir: “El tauler d’escacs és el mon, les peces són els fenòmens de l’univers; les regles són el que nosaltres anomenem lleis de la naturalesa. No veiem al jugador que està a l’altre costat. Sabem però, que el seu joc és sempre recte, just i pacient. També sabem, que mai deixa passar un error ni fa la menor concessió a la ignorància...”