Estava mirant el sobre que m’havia donat el John abans dels seu lamentable incident, era un d’aquells sobres acompanyats d’un paper que no desentonava amb ell, pesants, eixuts, un xic setinats, en John tenia debilitat per les èpoques antigues, era un fill de l’imperialisme anglès nascut fora de temps, mai ho havia reconegut però jo sabia que havia estat un segon fill d’un aristòcrata anglès i coneixedor que la fortuna era única i indivisible havia decidit guanyar-se la vida de la millor forma possible, i de pas glorificant la seva estimada Anglaterra. No l’havia obert el mateix dia, tampoc hi havia presa, cada cosa té el seu temps i ahir veient el sobre damunt l’escriptori m’hi vaig decidir, sabia que no seria fàcil, amb el John les coses mai ho eren, i res volia dir el que semblava, i òbviament aquesta no seria l’excepció, vaig jugar amb el paper fins i tot abans de llegir-lo vaig retornar al sobre cercant marques, o regles que impliquessin alguna cosa més enllà de l’evident, després vaig analitzar el paper, quan vaig concloure que res estava fora de lloc vaig anar al que hi havia escrit, i escapant-se un somriure mentre llegia....
El Gato, cuando vio a Alicia, se limitó a sonreír. Parecía tener buen carácter, pero también tenía unas uñas muy largas Y muchísimos dientes, de modo que sería mejor tratarlo con respeto. -
- Minino de Cheshire -empezó Alicia tímidamente, pues no estaba del todo segura de si le gustaría este tratamiento: pero el Gato no hizo más que ensanchar su sonrisa, por lo que Alicia decidió que sí le gustaba-. Minino de Cheshire, ¿podrías decirme, por favor, qué camino debo seguir para salir de aquí?
- Esto depende en gran parte del sitio al que quieras llegar - dijo el Gato.
- No me importa mucho el sitio... - dijo Alicia.
- Entonces tampoco importa mucho el camino que tomes - dijo el Gato.
- ... siempre que llegue a alguna parte - añadió Alicia como explicación.
- ¡Oh, siempre llegarás a alguna parte - aseguró el Gato- , si caminas lo suficiente!
A Alicia le pareció que esto no tenía vuelta de hoja, y decidió hacer otra pregunta:
¿Qué clase de gente vive por aquí?
- En esta dirección - dijo el Gato, haciendo un gesto con la pata derecha- vive un Sombrerero. Y en esta dirección - e hizo un gesto con la otra pata- vive una Liebre de Marzo. Visita al que quieras: los dos están locos.
- Pero es que a mí no me gusta tratar a gente loca - protestó Alicia.
- Oh, eso no lo puedes evitar - repuso el Gato- . Aquí todos estamos locos. Yo estoy loco. Tú estás loca.
No hi havia cap marca, res de res, simplement el text el vaig rellegir repetides vegades, el coneixia de memòria, aleshores quin era el motiu del mateix, perquè havia escrit aquelles paraules, l’extracte era correcte, ni mancaven ni sobraven paraules, no tenia temps per masses cabòries i a més el temps jugava en la meva contra. La casa del John havia estat degudament regirada, les forces de seguretat ho havien fet de forma desornada i poc curosa, però prèviament algú ja hi havia passat, vaig caminar per les diferents habitacions fins arribar a la porta de doble fulla, vaig agafar aire (com sempre feia) a l’obrir-la i la biblioteca del John va aparèixer davant meu, molta gent hauria matat per tenir alguns dels llibres allí presents, deixats de forma “accidental” per moltes de les baldes de l’habitació, em vaig acostar a la taula central, al seu costat les butaques de lectura, i les diferents llums, ara a terra el joc d’escacs amb la nostra darrera inacabada partida (els homes haurien de ser com els escacs: rectes, justos i nets, sempre deia en John), vaig apartar alguns llibres de la taula i allí vaig trobar aquell d’on venien les paraules, ni tan sols el vaig examinar, algú ja ho havia fet, però com sempre les coses no són el que semblen, jo coneixia el lloc on hauria d’haver estat, i que no era on es trobava, algú l’havia agafat i l’havia retornat, fins i tot podia ser que ni fos el llibre original, el seu lloc era el vèrtex esquerre de la taula, prop dels forats que uns tèrmits havien fet a aquella taula, prop de la guarida del conill com deia en John sempre amb un somriure... vaig recordar les paraules escrites, a la meva esquerra un barreter, perquè el gat assenyalava amb la seva pota dreta i a la meva dreta una llebre de març, vaig revisar visualment l’habitació, vaig anar a l’esquerra de la seva posició i no vaig trobar res entre els llibres, vaig apartar-me una mica per veure-ho amb perspectiva i vaig ensopegar amb un objecte, el penjador d’en John, el penjador que sempre estava allí de peu, segons ell li servia per tapar els seus millors o pitjors llibres, tot anava a gustos, allí en l’aire hi havia quelcom que passaria desapercebut a qualsevol humà però no a un vampir, aquell penjador feia olor a sang, lleugera i subtil però definitivament era sang d’en John, el vaig agafar analitzant-lo, res per fora, cap marca, res de res, aquell penjador portava allí tant com en John, vaig veure una petita incisió i quelcom vermellós, a vegades les coses no són el que semblen deia sempre en John, amb un cop sec el vaig partir i aleshores ho vaig descobrir, just dins del penjador hi havia una cavitat i en ella en dels majors tresors possibles, un dels pocs mapes que encara existien del vell Londres, un mapa però que de res servia sense el seu visor, cada mapa en tenia un de forma que no era possible intercanviar-los, vaig anar al costat dret, davant meu, l’armariet dels regals que li havien fet al John i que ell hagués cremat gustosament, però res del que esperava trobar, va ser aleshores que es va apagar el llum, feia estona que havia detectat un parell de figures, però esperava que no fossin tan estúpids d’actuar, almenys fins que jo no hagués acabat, vaig deixar caure el plànol, el primer va arribar a la meva alçada tot i la manca de llum vaig veure la lluentor del seu ganivet, va llençar dos cops, al tercer vaig agafar-li el braç, vaig passar per l’espai entre el seu braç i el cos i amb un ràpid moviment ell mateix es va clavar el ganivet, el segon va saltar damunt meu no donant-me oportunitat a agafar l’arma del primer, vaig agafar el primer objecte que vaig trobar, bloquejant el seu cop vaig colpejar amb l’objecte el seu colze, posteriorment la seva mandíbula, va deixar la ma morta, fet que vaig aprofitar per agafar-li el ganivet i clavar-li al coll, no hi havia ningú més, els segons van agafar uns dimensió eterna, cap moviment, cap batec, cap respiració, estava sol, anava a tirar l’objecte que havia agafat quan el vaig veure, un conill em mirava des de la meva ma, un conill o una llebre de març, si hagués tingut un cor bategant possiblement s’hagués accelerat, un moviment a la cua del conill, i va obrir els ulls, deixant un espai on hi havia hagut la cua, definitivament aquell era el visor, i ara era el moment de saber de que anava tot allò, les paraules escrites li van venir al cap... aquí tots estem bojos, jo estic boig, tu estàs boja...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada