entrada 231 (any 2)

Complicat, complicat, és més jo diria que força complicat, mai he acabat d’entendre el gust que teniu els humans per complicar-ho tot, i l’intent de voler demostrar que són precisament les coses que feu les més complicades i que resten només a mans de pocs, d’exemples com sempre el carrer en va ple, ahir escoltava com una de les millors jugadores de poker (i considerant que el poker es tracta d’enganyar i mentir, no entenc com abans no hi havia sortit cap dona) deia que per jugar al poker l’atzar arriba nivells mínims i que es necessiten capacitats mentals i psicològiques (ara entenc perquè jo mai he guanyat un torrat jugant al poker), més tard en un altre reportatge sortia un senyor de certa edat dient que el joc de la petanca requeria de capacitat mental de visualització espaial en tres D, si, si, així mateix, sense agafar aire i amb un parell de collons que ho deia, i jo que hem preguntava que de ciència ha de tenir tirar una bola a veure si pica a les boles del altres o intentar deixar-la al costat d’una boleta més petita (bolitxe, crec...), però res que el dia seguia, així que agafo un joc de la play3 i vaig tenir de reconèixer que per poder-hi jugar un ha de ser almenys tècnic superior en usos de joysticks i amb una capacitat memorística d’elefant per recordar i una necessitat de processar dades semblant a la del Hal9000 per entendre com funcionen tots els botons del cony de comandament, i encara per fer-ho més senzill algun subnormal ha decidit crear la tortura de la combinació de botons, també coneguts com a “combos”, així que un intenta descobrir com evitar que els zombies se’l mengin, mentre penses, “coi no hauria de ser tan difícil agafar l’escopeta i cardar-lis un tret”. Però això no és tot, finalment un decideix revisar les crítiques de les pel•lícules que hi ha disponibles per veure i no puc més que sentir-me un puto analfabet cateto de masia (que no de poble, que ni allí arribo), no entenc com es pot veure tantes coses amagades en les imatges de les pel•lícules, ni com collons les valoren, per que el que queda clar, és que quan més rara i estranya sigui la pel•lícula millor és, vaja que sempre és millor passar-se dues hores veient com un tros de pa es floreix que no pas alguna super producció americana, en el primer cas un pot percebre l’impertorbable pas del temps i la insignificiència (paraula inventada, però a l’arribar a aquest nivell de pajoteo mental que podeu esperar), de la mortalitat i fins i tot les matisos dels diferents verds com a forma de la riquesa que té la naturalesa de vestir actes tant senzills com l’aparició de fongs al pa, bé i si trieu l’opció de la peli americana que sapigueu que acabareu cremats a la plaça del poble per inútils ignorants sota la influència de l’imperialisme ianqui, bé i després de tot això un se’n va al llit i mentre practica el sexe es pregunta “Si les dones poden fer dos coses (o fins i tot més) alhora, podran follar i fingir un orgasme al mateix temps” i es clar el tema s’afluixa i encara et pregunten que passa, un fotut i complex mon, amb el senzill que era tot fa uns segles, ja ho veieu ser vampir per ser testimoni de com el mon s’acabarà davant la complexitat algun dia d’obrir la nevera o ni tan sols d’obrir la porta per sortir de casa...