entrada 254-2 (any 2)

L'Ethan és un bon paio, de fet fa segles que el conec i mai m'ha fallat que ja és..., vaig entrar al bar on havíem quedat, com sempre ell a la barra amb la seva ale i un xarrup o large shot de whisky, ni tant sols es va girar per saludar-me reconec que té unes capacitats forces superiors a les meves, i una sensibilitat per detectar a germans de foscor que ja voldria per mi, “Bona nit, i com podràs comprendre la resposta a la pregunta serà: no, no sé res del que estàs buscant”, “Ja m'ho pensava així que he fet els deures tot sol” “Carai! si tenim tot un vampiret adult” va dir apurant el whisky i demanant-ne un altre, després de veure el dosificador i tal com quedava el seu got, va deixar anar un bufit demanant l'ampolla, “Saps que ho tens pelut oi?, aquest cop t'estàs fotent en aigües massa fondes per pescar-hi res de bo”, “No erets tu qui deies que calia anar als mars més exòtics i profunds per aconseguir els peixos extraordinaris?” “Ja, ja, ja, al llarg de la meva vida he dit molts imbecilitats, i que les recordis no et deixa en massa bon lloc...” va acariciar l'ampolla observant l'arquer de l'etiqueta, “On estaves el 25 d'octubre de 1415?” “ummm, deixa que ho pensi... ja ho saps que encara no havia nascut” “Carai!, quasi que havia oblidat que ets un vampir de nova generació”, va dir amb sorna al referir-se a les noves generacions, “I tu?”, “Jo?, prop d'Agincourt, saps ara estan discutint els fotuts historiadors que no van ser pas els arquers qui van donar el triomf a les forces de l'Enric V, si ho haguessin preguntat o almenys haguessin volgut escoltar els hi podria dir, que no va ser ni el fotut temps ni els cabrons d'arquers els que van aconseguir que un esquifit exèrcit de 5.800 homes...” “No eren 6.000 homes?” vaig interrompre coneixedor del que l'arribava a molestar aquest fet, “Diguem que eren un total de 6.000 amb 5.800 homes, i per cert, no t'han dit que és de mala educació interrompre”, va dir acabant amb l'ale i el whisky i demanant una nova ronda “Doncs bé, 6.000 contra 40.000 i vam sortir guanyadors, saps quina era la nostra recompensa?, acabar amb la guerra i obtenir el reconeixement per poder ser el que volguéssim, després de la batalla, i veient i alhora tement el que ara s'anomenaria: el nostre potencial, es va ordenar de perseguir-nos i eliminar-nos a qualsevol preu, i ara els que tu cerques són els que van sobreviure o els hereus directes d'aquells que van aconseguir fugir, pensa-ho bé busques uns fantasmes que porten prop de sis cents anys amagant-se, espero que tinguis sort” va dir acabant-se un altre whisky “I saps que és el més graciós?, que al llarg dels segles he descobert que els humans no fan les guerres per guanyar-les o perdre-les, simplement fan les guerres pel pur plaer de matar-se i deixar-se anar” va dir escopint al terra, de res va servir el crit del cambrer, amb una mirada del meu company va fer baixar-li la mirada demanant disculpes; “Som fantasmes company, tu, jo i molts altres som fantasmes, i el graciós és que ja estem morts i ho sabem, i aquells que ens dirigeixen només ens demanen que no destaquem massa, i no es preocupen massa si decidim deixar aquesta merda de lloc que ens han cedit per arrossegar-nos, a vegades crec que el pitjor enemic el tenim dins de casa”, el mòbil em va sonar, aquella que compartia el viatge amb mi estava força nerviosa i preguntava on era, vaig acomiadar-me tot i assegurar que ens veuríem abans que marxés “Vas dir el mateix al 1.889 i fins ara no t'havia tornat a veure” va dir picant-me l'ullet. Vaig trigar poc temps en arribar a l'hotel, al girar la cantonada del carrer els vaig veure... tres cotxes de la policia, un a l'entrada del carrer un a la sortida i un just davant de l'hotel, a l'altre costat del carrer una furgoneta policial, qui havia dit que la nit seria avorrida?...

entrada 254 (any 2)

Anava de camí a fer una copa, l'aire de la ciutat m'envoltava i de fet, tampoc hi havia masses preses... ara sabia on havia d'anar, i el més important; tenia clar quin era el meu objectiu, i després de tota la feina feta que millor que fer una copa amb algú a qui feia segles que no veia, va ser justa al passar per davant de l'Eros impertèrrit d'una de les places més famoses del mon que la vaig escoltar...

I've lied to you
The same way that I always do
This is the last smile
That I'll fake for the sake of being with you

Pre chorus:
(Everything falls apart,
even the people who never frown eventually break down)
The sacrifice of hiding in a lie
(Everything has to end, y
ou'll soon find we're out of time left
to watch it all unwind)
The sacrifice is never knowing

Why I never walked away
Why I played myself this way
Now I see your testing me pushes me away

I've tried like you
To do everything you wanted too
This is the last time
I'll take the blame for the sake of being with you

Pre chorus
Chorus (2x)

We’re all out of time,
this is how we find how it all unwinds
The sacrifice of hiding in a lie
We’re all out of time,
this is how we find how it all unwinds
The sacrifice is never knowing

Chorus (2x)

Pushes me away…(2x)

http://www.youtube.com/watch?v=FOyHPzKh9GAa

Aquesta cançó sempre ja tingut la capacitat de despertar un no sé que en mi, i aquest cop no va ser menys, era estrany escoltar-la allí on el bombardeig pels sentits donaven a la cançó un to d'irrealitat, suposo que el mateix to que tindria algú com jo en un mon com aquell si la gran majoria dels que m'envoltaven haguessin ni tan sols intuït la meva veritable naturalesa. Com deia la cançó “He intentat agradar-te, i fer tot el que volies, però aquesta ha estat la darrera vegada”... una noia se m'acosta i em lliura un flyer sobre una performance (i perdoneu els meus anglicismes), que fan a prop, diu que em puc arribar a morir de por, sempre segons ella hi ha una colla de vampiresses desitjoses de sang i homes, no és fins aquell moment que caic en les seves lentilles i les dents falses, somric i ella s'aparta sense entendre ben bé el que veu, possiblement entén que les meves dents semblen molt més de veritat que no pas les seves, uns carrers més enllà deixo caure el flier, de fet ja en començo a estar fart de tants vampirs i a sobre tinc una cita amb un....

entrada 253 (any 2)

Ja tenia el nom, James Selfwood, i no feia res que havia acabat una conversa per telèfon, tot anava agafant forma i encara tenia les darreres paraules del meu interlocutor “Recorda que només hi ha dos coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana. Tot i que no s'està tan segur de la primera”, un cop a l'habitació vaig desplegar el mapa que m'havien deixat esperant que fos només la meitat de bo del que deien, vaig escriure el nom de l'interessat en el vèrtex superior, i vaig esperar, els minuts van anar passant i quan ja començava a dubtar de les virtuts del mapa vaig veure un petit canvi en el mateix, vaig agafar el visor i no vaig poder evitar deixar escapar una exclamació... el mapa era un dels pocs que quedava, n'hi havia de diferents mesures, però el més normal era que fossin a nivell d'una ciutat, s'escrivia el nom d'una persona i el mapa indicava els moviments de les darreres vint i quatre hores per la ciutat indicant totes les parades que aquella persona havia fet, vaig anar memoritzant els trajectes i les parades, el mapa evitava qualsevol cortina màgica i d'aquesta manera no hi havia possibilitat d'escapatòria, amb tot un dels inconvenients era que qualsevol mínimanent paranoic podria saber que l'havien descobert, jo tenia clar que el bo del James hauria de considerar-se suficientment segur com per no perdre el temps en tonteries com aquelles, ara ja tenia la llista dels llocs on el meu adversari acostumava a passar les estones, i després d'un ràpid anàlisi vaig determinar quin seria el meu següent destí, no hi havia dubte el darrer sepulcre hauria d'estar allí, de fet el darrer sepulcre era el lloc on es guardava el cos del primer de la nostra espècie o almenys això es deia, al voltant hi havia tots aquells que determinaven i decidien sobre nosaltres, havia estat en algunes d'aquestes ubicacions i hi havia la costum de anar movent les ubicacions per evitar visites indesitjables, i ara tenia davant meu la seva actual posició, molt possiblement molts pagarien imperis d'or per aquella informació, en canvi jo només volia saber el perquè de l'interès per la meva atenció, tot el que havia anat passant els darrers mesos indicava que hi havia algú qui desitjava cridar-la i no tenia massa clar el motiu, sempre havia evitat tenir masses contactes amb els de la meva espècie, i en especial amb aquells qui creien que pel simple fet de ser el que érem, érem millors que qualsevol altres, aquest sentiment era precisament el que havia portat als humans al que eren, a creure's els millor per ser simplement humans i sense demostrar en molts casos la realitat d'aquesta afirmació; com sempre, viure tancants en la seva torre d'ivori havia fet que tornessin a perdre el mon de vista, i ara em tocava a mi entrar i explicar-lis com havia canviat i com anava el mon...

entrada 252 (any 2)

Cercar els “salvadors negres de la corona” en aquest país pot portar a qualsevol turista a una famosa torre, tot i que jo tenia clar que la cita era menys zoològica i més enrevessada, en realitat els salvadors negres feien referència als “cavallers de l’ordre dels corbs”, aquests ocells tenen una importància vital en la mitologia nòrdica, i no cal oblidar que el país on estic va estar envaït per nòrdics forces anys, trobar-los no és una feina fàcil tot i que els anys, i l’experiència sempre són un grau; i després de tot el que m’havia mogut no esperava fallar ara, sabia que tenien la “insana” costum de fer un bon ale en una taverna anclada en el passat, i ubicada justament en la zona més moderna de la ciutat, hi havia estat feia forces anys però al traspassar la porta vaig observar perplex com molt poques coses havien canviat, des de la barra tres persones es van girar, i just a la taula de l’esquerra dues més van fer el mateix, sabia el que passaria, el fotut mirall que tenien just davant de l’entrada, darrera la barra i dominat per l figura d’un corb els hi havia ensenyat la meva veritable naturalesa, era graciós que aquells que lluitaven des de feia segles contra els que eren com jo o qualsevol altre forma de fetilleria, la fessin servir en canvi per tal de salvaguardar-se, suposo que quan el que hi ha en joc és la vida d’un mateix les coses tendeixen a canviar, tenia clar que la bonica decoració del lloc canviaria en qüestió de segons, “Vampir!”, possiblement en qualsevol altre moment hagués maleït aquestes paraules, però no en precís instant quan un somriure es va dibuixar en els meus llavis “Stathan!” vaig exclamar, el meu interlocutor em va mirar sorprès, després va deixar anar una rialla i vaig entendre el meu error “Maleït xuclasangs, l’Statham era el meu rebesavi, tot i que no ets el primer que es confon” em va dir picant-me l’ullet “Va nois, deixeu-nos tranquils, suposo que tots voldreu acabar-vos la copa...” va dir als que ja m’estaven envoltant “Suposo que aquest cavaller es sabrà comportar...” vaig agafar l’objecte que em llançava, un anell de Xuang-shi, mentre el portés tots els meus poders quedarien latents, i només aquell qui me l’havia donat el podria treure, me’l vaig ficar veient la cara de satisfacció dels que m’envoltaven, ara era quasi com un d’ells, més fàcil de neutralitzar el que suposadament els hauria de fer sentir-se més còmodes, “Força bé, si em vols acompanyar” em va portar a una taula allunyada dels altres, em va oferir una cadira, el seure’m vaig notar com quatre mans sortides del no res em retenien “Veuràs vampir, no m’agrades i si fos per mi et tallaria el coll aquí mateix, però suposo que tothom té dret a jugar a la loteria, va acostar un objecte al meu ull, aquest va fer una pampalluga i després d’uns segons li va canviar la cara, va ordenar que me deixessin anar, i agafant-me la mà, em va alliberar de l’anell “Ho sento...”, suposo que l’aparell li havia dit qui era, algú qui havia salvat a bona part de la seva família, l’hagués pogut fer desesperar-se un xic més però no tenia temps ni ganes per jocs, amb resignació em vaig aixecar traient-me la camiseta, tots el d’allí van fer un esglai, un tatuatge d’un corb negre en el costat amb la inscripció: “Dieu et mon droit”, alguns es van aixecar acostant-se “Ets el darrer, oi?”, vaig afirmar amb el cap, el darrer subnormal que havia lluitat la costat dels humans en una de les darreres grans guerres, tots els meus companys havien anat caient o bé enganyats pels humans o pels de la seva pròpia espècie, només jo que tenia com a màxima el fet que tothom menteix havia sobreviscut tot i quedar marcat per aquella broma de nit etílica, “Ara us toca complir la vostra part humans” els hi vaig dir, “Vull saber on és, o qui controla el darrer sepulcre”, només acabar la frase un neguit es va apoderar dels tots allí presents, tenia clar que la cosa no seria fàcil, “No ho sabem, saps que fa segles que no intervenim en aquests temes, quasi que som tan simbòlics com els fotuts corbs de la...” “Crec que aquest senyor no entendrà el teu gest”, em vaig girar una vella anava fent-se lloc per arribar a la meva posició, “I que en traiem nosaltres de tot això vampir?, tot i que suposo que si necessites aquesta informació és que no hi estàs convidat, així si te’n surts bona part dels nostres enemics desapareixeran, i sinó ho faràs tu, qui per cert tampoc en fas massa el pes tot i els teus serveis passats”, vaig agafar aire, almenys un xic de seny i ja era d’agrair “No sabem on és el darrer sepulcre, només et puc dir que aquell a qui cerques es fa dir James Selfwood, suposo que deus tenir mecanismes suficients per trobar-lo sense la nostra ajuda”, vaig somriure al dirigir-me cap a la porta la vella em va dir “Vampir, hi ha veritats que millor estarien restant ocultes, ni tan sols tu estàs preparat per a elles”, em pregunto que em va empènyer a ajuntar-me a aquesta groupe de subnormals, força ale hauria d’haver begut per tal de participar amb ells segles enrere....

entrada 251 (any 2)

Al final em preguntaré si tot el que faig val la pena, bé amb la visió que em dóna el present ho tinc clar, però costa mantenir aquesta qüestió escrivint sobre el passat. En principi la següent visita havia de ser força més senzilla, i en aquest cas si que vaig deixar-me acompanyar, així doncs un cop passat la llar del patró dels teixidors de Barcelona vam arribar a la biblioteca en qüestió, tenia encara les paraules que m'havien dit la nit anterior i només hi havia un lloc en aquella ciutat amb una columna de papers o llibres, vaig deixar la meva companya veient una exposició sobre la carta magna, mentre m'excusava per anar a fer la meva feina, sempre m'han agradat els morrets que posa quan s'enfada, i ja em veieu davant l'entrada a la biblioteca del rei, i veient el volum de llibres un es pregunta si els reis llegeixen poc o és que no els hi saben encertar els gustos, vaig arronsar l'espatlla i agafant aire vaig dir “Obre't Sesamo” “M'havien dit que teníeu un sentit de l'humor especial, però la secció de llibres infantils està en una altra planta...”, “Pregunta i et respondran...”, no vaig poder evitar un escalfred al recordar les paraules de la nit anterior, l'escalfred va passar a una veritable preocupació al pensar el perquè algú a qui volia tenir força lluny es presentava i a més per ajudar... “I així, ja sabeu el que voleu?”, vaig agafar aire “Voldria veure el llibre de Blake”, “Podria ser més concret, tenim forces Blakes i més llibres encara...” “Voldria veure el llibre de Blake”, les bromes havien acabat, ella va canviar la cara forçant una ganyota “També m'havien dit del seu humor peculiar...”, vaig somriure, la vaig seguir per una part de la biblioteca de la que n'estic segur que ni tant sols els treballadors de la mateixa en són conscients, després de passar diferents portes que anaven envellint donant la sensació d'anar enrere en el temps, al final una porta va deixar pas a una petita sala, una sala molt petita, una sala per la que molta gent mataria per poder veure, la veritable biblioteca del rei, la llegenda diu que el rei va demanar una col·lecció de tots aquells llibres que poguessin oferir-li avantatges i ajudes, i no va tancar la porta a cap temàtica, i entre aquests hi havia el llibre que no existeix, un llibre que només pocs coneixen, ella va parar davant una taula assenyalant un llibre, la pell envellida denotava l'edat del volum, a més estava escrit a mà tal com havia de ser, “Increïble, que el tingueu...” “Els recursos de la corona són inesgotables quan són necessaris”, “Ho suposo, tot i que aquesta no deixa de ser una còpia barata” “Com?”, no vaig notar cap sorpresa i si un lleuger somriure “Jo vaig veure el llibre, abans i tot que fos lliurat”, va somriure de nou “No tot és el que sembla, oi?”, va agafar el llibre obrint-lo per la darrera pàgina, amb un estilet sortit del no res, i amb una precisió quirúrgica va fer saltar la pell de la contraportada, ara si, el llibret que va caure era el que buscava, el llibre que no existia, el llibre sobre el que és i el que serà, el llibre escrit després d'una de les visions més llargues i esgarrifoses del bo del Blake, vaig anar directament a la pàgina que necessitava, com ella havia dit no tot és el que sembla, les paraules no eren importants els gravats de Blake eren esplèndids fins i tot es notava la coloració de la seva darrera companya la Catherine, el dibuix del centre del mal quedava just davant meu i la llegenda del peu em va portar a segles passats, quan em va dir “Quan necessitis ajuda per cercar l'incercable, les meves paraules t'ajudaran” i aquestes eren: “Cerca als salvadors negres de la corona, aquells que t'acompanyen, ells et donaran el camí”, vaig tancar el llibre deixant les sales, després d'acomiadar-me vaig anar a buscar la meva companya qui estava a la botiga de la biblioteca fullejant una reedició de la versió original d'Alícia, Alícia una altra vegada...

entrada 250 (any 2)

Ja està, el viatge ha arribat al seu final, i ha estat força més complicat del que em pensava, sabia que no seria fàcil i que em portaria alguns esforços extres, però ha estat del tot sorpressiu i ple d'emocions que si en tingués segurament haguessin alegrat el meu cor... ummm, a veure si puc recordar on ho havíem deixat... crec que la darrera pista era Sant John, no em va caldre massa per recordar el que es volia dir: “Al principi era el Verb, i el Verb era amb Deu, i el Verb era Deu... I aquell Verb fou fet carn, i habità entre nosaltres ( i vàrem veure la seva glòria, glòria com l'unigènit del Pare), ple de gràcia i de veritat”, només hi havia un lloc en aquella ciutat on aquelles paraules tinguessin un significat especial, vaig tornar a deixar la meva acompanyant passant la nit sola sota l'excusa més tonta que us vulgueu imaginar, vaig arribar d'hora, des de les alçades em vigilaven, el salvador, el vencedor en una de les batalles navals més importants de la història... vaig entrar i no em va costar trobar en els menjadors social a qui buscava, possiblement hauria pogut fet algun gest de sorpresa, però les tonteries no van amb ell, em va acompanyar a un racó i em va preguntar si havia sopat, vaig veure passar el plats de carn amb patates i instintivament vaig dir que estava servit; “Una veritable llàstima”, em va dir somrient, “Suposo que la teva visita té quelcom més que el fet de venir a veure a un antic company”, “Ja t'he dit que no vaig ser jo qui el va apartar en el darrer moment...” “És possible, però igual sense tu hagués perdut quelcom més que un braç...” va dir tornant a somriure “Suposo que ja deus haver fet part de la feina, i ara vens a preguntar-me a mi... així que el teu present no ha estat més que el preu que et penses que val la teva informació... lleig, molt lleig, fins i tot per a tu, saps encara recordo quan els vampirs éreu força més educats”, “Els temps canvien, i en cas de queixa, sempre et queda deixar-la en el llibre de queixes de vampirs que no satisfan les expectatives” “El temps ens canvia, fins i tot a vosaltres, i qualsevol dia (o nit) això us serà fatal, saps quina és la nostra feina aquí?” “Donar de menjar a bon preu?” vaig dir amb un somriure, “Sempre has tingut un sentit de l'humor peculiar vampir, aquí comprem i venem amb la moneda més antiga que es coneix, l'alè de Deu, aquí rebem ànimes que després revenem a un molt bon preu, i crec que entendràs que qualsevol servei nostre té un preu un xic més elevat que no pas una nena...”, vaig agafar aire, no volia arribar a aquest punt però ja n'estava fart de tonteries i d'humans amb la creença de poder compartir poders que no havien estat creats per ells, la meva ma va sortir disparada contra el meu interlocutor, ni la sorpresa es va dibuixar en la seva cara, tot i que si en la meva, la meva ma no va arribar al seu objectiu... “Ens hauries de perdonar vampir, però a vegades som un xic, un xic mal educats per dir-ho d'alguna manera” vaig escoltar la veu i aleshores la sorpresa del meu interlocutor va convertir-se en pànic, es va excusar apartant-se, vaig sentir la meva ma lliure, es va seure davant meu amb un dels plats del sopar “No trobava taula, i m'he dit, segur que aquells dos necessiten companyia...”, sabia qui era i em costava no demostrar cap sorpresa “Anem fora, que l'aire de la nit m'ajudarà amb la digestió... els anys no passen en va, bé encara que això ja ho saps prou bé, tu”, fora de nou mirant a aquell rodejat de lleons sota la nit de la ciutat “Saps, aquí veient els companys que han tocat al del pedestal no puc més que recordar unes paraules... mira els estels, els grans reis del passat ens miren des de les mateixes, i encara que et sentis sol recorda que aquells reis sempre hi seran per guiar-te... saps vampir jo hi he volat per aquells cels, i n'he vist pocs de reis, possiblement el voler incrementar l'oferta em va portar on sóc, i a tenir com a servents a humans com el que has tractat abans, jo no estaré allí dalt per a guiar-te, però em fan gràcia les teves aventures i et puc dir que no tan sols a mi, així que et donaré un xic d'ajuda, el que cerques es troba en part on el rei va deixar els llibres que no eren de la seva predilecció, a la torre de paper, entra i demana, seràs escoltat i servit”, “Així?, sense res a canvi?” “Bé, al contrari del meu lacai, jo he trobat el teu regal del tot deliciós, jo i tots aquells que han gaudit del sopar comunitari d'aquesta nit”, el lacai ens observava a certa distància “Veus, el que et deia, ells poden ser curiosos, fet inherent a la seva naturalesa, en canvi en nosaltres la curiositat és una falta causa de guerres i càstigs”, el seus ulls van agafar una lleu brillantor i el lacai va quedar envoltat de flames, sense ni tan sols poder cridar va quedar reduït a un munt de cendres, “Bé suposo que aquesta nit, directa o indirectament has contribuït a incrementar el meu saldo d'ànimes, i et puc assegurar que això et portarà conseqüències”....

entrada 249 (any 2)

Ja sé que està lleig el deixar les coses a mitges però porto uns dies uns xic embolicats, un altre canvi d'hotel ja que el darrer no era tot el discret que un pogués esperar, però tot això, i així com el saber l'aprop que estic del final ho aniré explicant en funció es vagin desfent els nusos del cabdell, però on estava? perquè les coses han canviat i s'han mogut fins a un punt on tot el que digui bé podria seria una gran mentida del final, però com en tot anirem a passos.... estava a punt de fer una visita inesperada, prop però lluny, tenia clar que no es podria entrar en la casa sense un petit miracle, amb un somriure vaig treure un mòbil en el que qualsevol bon observador hi hagués apreciat unes gotes de sang, i una gravadora, vaig marcar un número i vaig esperar per si tot el que havia pagat no havia estat en va, una veu va contestar a l'altre costat, vaig pitjar el play de la gravadora i una veu dolça i sensual va començar a parlar, si mai teniu un cos de seguretat personal cuideu-vos de que siguin puteros, o de que aquells de qui us han de protegir tinguin bons amics entre les senyores d'aquest gremi, com un gos olorant una gossa en zel vaig escoltar com després de la sorpresa inicial indicava una porta, no el volia esperar allí li hagués donat temps que l'aire de la nit li hagués pogut refredar les idees i la sang li tornés a circular, només va obrir la porta per sortir tot se li va acabar, el calenton, l'erecció i el desig... ara ja només li quedava el malson de l'infern si se'l mereixia, un cop ascendent amb un ganivet, entre les costelles, directe al cor, ràpid i sense deixar masses marques, a més d'estalviar-me una hemorràgia innecessària. El preu pagat també portava com a bonus el mapa de la casa, en segons quins treballs la memòria és bàsica, però res iguala a una darrera ullada al circuit a fer, possiblement qualsevol mortal hagués necessitat més temps i sort, jo en canvi tenia destresa i experiència suficient per suplir aquestes necessitats humanes, arribar a la porta del meu amfitrió no va ser difícil. Ell es va despertar, va acaronar el cabell de la seva dona i quelcom li va dir que alguna cosa no anava bé, va xiuxiuejar el seu nom mentre deixava anar petons als cabells d'ella, finalment un cúmul de sensacions i olors li van fer encendre el llum, davant d'ell la seva dona el mirava, amb els ulls oberts, va intentar dir quelcom però les paraules se li van escapar mentre el cap de la seva dona queia a terra “Mira que n'ets de desconsiderat, la teva dona perd el cap per tu i tu el deixes caure...” el va mirar coneixedor que tot té un final inclús la seva vida, “Saps el que vull, ho podem fer fàcilment o complicar-ho un xic més...”, va intentar pitjar el polsador per avisar als que dormien al pis superior, possiblement a ell no el salvarien però... “No és bona idea intentar pitjar això...” va veure com el polsador queia damunt del seu llit, va apostar a un sol número obrint el calaix de la tauleta de nit, vaig ser ràpid una puntada i el calaix es va tancar fracturant els seus dits, li vaig tapar la boca mentre enfonsava un dit entre el seus deltoides, els ulls van intentar sortir de les conques, vaig furgar un xic amb el dit, vaig notar quelcom calent a la ma, el molt cabró havia vomitat “Com veus, podem jugar força estona, tot depèn de tu, al final et mataré tu decideixes el que trigaré, i saps el graciós és que els dos coneixem que el teu silenci ja no depèn ni tan sols de tu...” la seva mirada va fixar-se en la porta “Podem fer un tracte si em promets que...” un cop sec va fer saltar el seu canell, li vaig tapar de nou la boca “Et penses que estem en un mercat persa?, aquí no hi ha tractes, i faries bé en no fer-me perdre el temps o el bon humor” una pressió, i el seu genoll es va trencar, va perdre el coneixement, tot i que no va trigar a recuperar-lo, li costava respirar, tenia el cor accelerat, l'adrenalina corria per les seves venes en un intent de mitigar i controlar el seu dolor, em va mirar i va assentir amb el cap “Sant John” va dir amb un fil de veu “Si us plau no la...” no va acabar la frase, un cop sec i el seu coll es va trencar, no era qüestió de perdre el temps, vaig sortir de la casa, al pitjar un botó una explosió va anunciar l'inici dels focs artificials, la casa es va convertir en una bola de foc, l'endemà les notícies no en dirien res, el veïnat té una certa tendència a una discreció malaltissa, entre el soroll de la festa i el moviment, es va despertar començant a plorar, vaig mirar-la, la filla del que tan bé m'havia servit, no malpenseu, no mato criatures si no és estrictament necessari o divertit, i per la següent part de la informació una nena em podria servir per pagar bona part del preu de la informació....

entrada 248 (any 2)

Ja està, complicat però no massa difícil, una nit certament productiva i ja queda menys pel final, després d'una bona dutxa i un petit refrigeri m'ha tocat contestar la pregunta del segle... quan m'han preguntat on he passat la nit òbviament la resposta ha estat clara “A l'habitació”, “Doncs t'he trucat i fins hi tot he passat i no m'has obert la porta” “I?” ja sé que avui tindré morros tot el dia, i més quan canviem d'hotel, però les normes són les normes, i ja hi ha un altre lloc on ens esperen, de fet aquesta nit no serà tan fàcil. Ahir vaig sortir de l'hotel, tenia clar el destí no vaig trigar més de quaranta minuts en arribar, lloc de seus diplomàtiques, encara que hagués volgut segur que alguna de les múltiples càmeres de la zona m'hagués gravat i de poc serveix intentar no sortir quan de bon segur que ja fa estona que et tenen traçat, del que es tracta és de ser tan vulgar com per fer perdre l'interès en un, possiblement si m'haguessin considerat una amenaça haurien vist com passava per un punt de control i no arribava al següent... la casa era gran, les cases grans tenen els seus pros i els contras, jo les prefereixo a les petites, són més difícils de vigilar i deixen més temps en cas de sorpreses, des de la tanca no vaig poder més que somriure, “els vells costums mai es perden” les velles escoles van dir i encara avui en dia es fa, una estructura de vigilància i seguretat en tres anelles, gespa, graveta i mes gesta fins la casa, l'he vista forces vegades no és de les més segures però un mai s'hi pot fiar, trec un petit mecanisme i el deixo caure a la gespa, de moment res, un sord click i la llum verda de l'aparell es torna vermella, si no m'han enganyat (i espero que no) tinc un pas franc, és una de les petites avantatges dels pulsar o espasmes electromagnètics, pocs sistemes no actualitzats els aguanten, el primer cercle trencat, al trepitjar la graveta somric, no cal córrer, de fet on es vol anar?, són ràpids i silenciosos, i sobretot força ben entrenats, però no deixen de ser gossos, i a vegades són força més intel·ligents que els propis homes, han estat entrenats per no deixar passar cap entitat viva i menys a homes, però jo fa segles que vaig deixar d'estar viu i més encara que vaig deixar de ser home, venen m'oloren, em miren amb curiositat inclús crec veure com mouen la cua, fa temps que no tenen visita, no vull problemes i deixo que que el mascle alfa em revisi i em doni el seu vist i plau, jo no em pixaré al seu jardí i ell no dirà res, sembla un bon tracte, el tercer cercle és impossible de creuar, sistemes detectors de moviment, calor i pressió, totes les finestres de la primera planta tenen un entremat en els vidres, qualsevol contacte i els que vindrien no serien tan intel·ligents com els gossos, la casa té tres plantes i àtic, tinc clar que els cos de seguretat estarà en part a la primera planta i en la tercera, en la primera els de guàrdia, aquests han de ser desarmats, els de la tercera segons com vagi la cosa o m'avorreixi, si el meu contacte encara és de fiar m'ha donat la clau per entrar de l'única forma possible... un cop dins tot haurà d'anar força ràpid..

entrada 247 (any 2)

“Si monumemtum requiris circumspice obiit” jo he dit aquest matí si vols veure un (o el meu) monument no cal més que aixequis la vista, ha estat un dia intens; de la ciutat dels canals (i no precisament Venècia) a una altra ciutat, arribar i desempaquetar i a més, tot a una velocitat accelerada per no fer tard, i després de donar una excusa tonta sortir a trobar el que m'esperava, sé per experiència que la gent que es mou per amistat però sota una por inaguantable per altres, tenen la tendència natural de complir però no donar cap facilitat, i esperar més enllà de l'hora pactada allibera de qualsevol obligació, aquesta és una regla bàsica i n'estava segur que si podia l'aplicaria, arribar a la zona no ha estat difícil, un cop llegint la famosa frase un petit punt vermell m'ha indicat la següent zona, el meu contacte sempre ha tingut un gust per les alçades i la reunió ha estat una reunió de força altura, després d'un petit intercanvi (malauradament, ja no hi ha res gratis) m'ha donat la informació, algú em va dir que per deslligar qualsevol nus només hi ha una opció: paciència i començar pel primer, esperant que el regal valgui la pena, en el meu cas n'estic segur, la seva resposta ha donat el primer nus a desfer o almenys per on començar, aquesta nit tindré una altra visita a la que aquest cop no n'estic convidat la zona KPG una zona on n'és fàcil d'entrar però un xic més difícil de sortir-ne, així doncs d'aquí una estoneta aprofitaré la foscor per fer la meva feina esperant (de fet aquesta observació és anecdòtica), perquè tinc clar que almenys aquesta primera acció no tindrà masses dificultats, encara no tinc massa clar el motiu de tota aquesta bogeria, tot i saber quan va començar i quins han estat tots els paranys que han anat posant-se per d'una forma discreta i fosca anar-me portant cap aquest destí, per sort no totes les cartes m'han anat venint repartides i un sempre té un as sota la màniga, i en aquest punt un cert regal rebut fa poc em servirà d'extraordinària manera, l'única cosa que tinc clara és que res ni ningú és el que sembla o el que hauria de ser, fins i tot la meva acompanyant podria no ser la ignorant total que representa, he descobert masses vegades com la realitat sempre té la capacitat de sorprendre i fer-nos veure que les coses sempre són el que són i no precisament allò que desitgem o volem, bé sembla que la meva acompanyant tot i rondinar s'ha quedat en la seva habitació, possiblement esperava habitacions conjuntes, però encara no n'és el moment i no ha costat massa que la recepcionista ens comuniqués que lamentava l'error, però que la nostra reserva d'una habitació doble s'havia convertit en dues habitacions, de fet poc m'importa tot això ara només tinc una idea al cap, i el cap força lluny de l'habitació, un xic al nord d'on estic ara, si tot va bé demà us explicaré com ha acabat aquesta nit que no fa més que començar per mi....

entrada 246 (any 2)

Bé ja hi tornem a ser, ahir em va ser del tot impossible escriure una sola línia (acostuma a passar quan un està de viatge o arriba a destí), ahir va tocar fer les primeres visites recollir el que havíem encarregat i fer un xic de circuit turístic, no em puc queixar l'hotel és força tranquil i anònim, i per passar-hi un parell de nit funcionarà, potser em titllareu de paranoic però tampoc acostumo a passar massa temps en un mateix hotel, al final la gent té la insana costum de començar a recordar les cares... des de l'habitació tinc una preciosa vista del meu objectiu, seran dies de forces objectiu però com tot sempre hi ha un ordre, he mirat i remirat el mapa que el John em va deixar i tinc una idea clara de com serà l'aproximació, avui tocarà fer de turista per llocs que fa segles que ja hi he estat i posar aquella cara de badoc que acostumeu a ficar quan quelcom us sobrepassa, la sort ha estat que encara no han detectat la meva presència i espero que quan ho facin els hi sigui del tot impossible actuar a temps, algú fa segles em deia que de totes les estratègies militar la més divertida era la de colpejar i marxar, força semblant a actuar com una mosca, i resumint-se en no deixar de tocar els collons, això si, de forma ràpida, precisa i evitant les manotades, segles posteriors algú la va renombrar com a “search and destroy”, no tinc clar com anirà avui tot i que em suposo que un altre dia de turista “accidental” en una gran capital, avui crec que em faré el tontent mentre algú em traduirà del llatí “Si voleu veure un monument aixequeu la mirada...” i com sempre de bon segur que alguna noia hi rondarà per allà...

entrada 245 (any 2)

A punt de començar el viatge. i la primera cosa que m'ha vingut avui al cap han estat les paraules d'un vell amic “Ude wo orarete mo kokoro ga orenakereba make dewa nai”, que traduïdes un xic lliurement vindrien a dir: “Encara que ens trenquin un braç, si no se'ns parteix el cor no haurem perdut”, com sempre m'encanta la utilització dels verbs transitius i intransitius, per indicar qui pot i qui no pot fer tal cosa, en el fons com em van dir, el mal ens el poden fer, però la pèrdua sempre és personal... possiblement un xic confús d'entendre, però no per aquells qui consideren com a acte pitjor a perdre el fet de fer carregar a un altre amb la càrrega d'haver-nos guanyat; doncs bé, ja ho tinc tot llest, i seguint amb el símil japonès amb una mentalitat “fukutsu no seishin”, aquesta darrera nit he sortit, un no pot començar cap activitat amb un cert risc sense mineralitzar-se ni vitaminitzar-se, vaig sortir tard els preparatius i una conversa em va entretenir, un cop tot tancat i deixant la meva companya a casa seva intentant d'acabar l'equipatge vaig anar al local de moda, és estiu i els habituals no hi són com a canvi hi havia forces persones àvides d'emocions, desitjoses de poder explicar i si pogués ser també gaudir de qualsevol experiència que els hi permetés ser l'enveja de la seva feina, fa gràcia poder calcular els anys que porta alguna de secretària en funció del volum del cul, estic segur que hi ha alguna funció matemàtica que podria descriure aquest fet... després d'un parell de copes i estant en la barra algú em demana foc, no crec que ahir fos una nit de babyparties però veient com anava vestida tampoc se li podia retreure res al porter que l'havia deixat entrar, un ja porta uns anys en aquests negocis i he aprés que res és el que sembla, dos mirades, una per veure el fil imaginari entre l'esquer i la veritable caçadora, i una altra per veure l'hora, prop de les quatre, ja ho diuen que a partir de les tres les guapes han triat i les lletges es posen nervioses, em vaig excusar dient que no tenia foc, veient la cara de contradicció de la noia allí aturada intentant recordar quin era el plan b, li pregunto per la seva germana gran, em somriu dient que és el seu aniversari i a cau d'orella m'explica no sé que nassos d'un regal, menteixo com sempre dient que també és el meu aniversari, somriu dient que igual també mereixo un regal, s'apropa per tal que els seus pits em rosin i quedin a la vista, qui havia dit que la collita de peres de Lleida s'havia perdut?, pago les copes i em presento a la seva germana gran, aquesta somriu, ella sap que no és la germana i jo també, però ella se sent afalagada creient la meva equivocació, i jo hauré de parlar menys per acabar en la seva habitació, suposo que sou prou grandets per imaginar-vos com ha acabat la nit, i parafrasejant alguna pel·lícula: “tres entren i només jo n'he sortit”, algú podria dir que han mort de plaer, però no reconec com a efecte secundari del morir de plaer el quedar dessagnada, possiblement dos han estat excessives però no tinc clar quan podré tornar a alimentar-me, un dels inconvenients de que no t'esperin és que tampoc et pots fer veure.... Acabo l'entrada i marxo, i encara no entenc perquè escolto la veueta del meu amic “haisui no jin wo shiku”....

entrada 244 (any 2)

Viatges, viatges, viatges, suposo que hi deu haver tants tipus de viatges com tipus de persones, en el meu cas gran part dels mateixos són per feina, o per iniciar una nova vida després de certs anys en un lloc (una de les moltes virtuts dels vampirs, el poder conèixer gent de forces llocs i encara més el poder conèixer llocs sense gent que els hi faci perdre l'encant...), amb tot el que m'espera és un viatge de “necessitat” si el volguéssim etiquetar, bé és un viatge que no tinc molt clar com definir tot i que és un viatge força important i resultat dels meus actes; acabo d'arribar de tancar el darrer tracte comercial del mateix, com sempre el bo del Xavier m'ha fet un bon preu, i és que a la vista de la pandèmia que esteu a punt de patir (sempre segons alguns), la sang de vampir s'ha revaloritzat, i a més encara em devia algunes feines que no havia cobrat, he fet multitud de viatges i si algú em demanés un decàleg del que és necessari recomanaria.... primer un acompanyant, si el viatge és per feina o qualsevol altre temàtica fora del plaer un acompanyant és l'excusa i la tapadera ideal, en el meu cas ja tinc acompanyant i del tot prescindible per cert (que menys que tornar-me el favor després de fer-me aguantar un sopar), els segles m'han ensenyat que el millor és que sigui del sexe contrari, les parelles mixtes desperten menys preguntes i curiositat que qualsevol de les altres, com a segona cosa a considerar estan els diners... un viatge sense diners és com passar per davant de les pastisseries sense poder-hi fer cap mos, algú diria que una veritable pèrdua de temps, i a més els diners obren moooooltes portes, per no dir totes les portes, òbviament també és necessari tenir equipatge, recomano les maletes anònimes i sense marques, no cal ser presumptuós en un objecte que perdrem fàcilment de vista i força gent mirarà, en el meu cas sempre faig el mateix, maletes econòmiques i el bo del Xavier s'encarrega de fer-hi algunes petites modificacions, alguns reforços i un sistema de tanques que les fa senzilles a la vista i impossibles d'obrir, a més i segons ens quins casos un localitzador gps amb un sistema d'alarma per distància mai sobra, també caldria tenir documentació, i res de còpies o falsificacions, el millor sempre és tenir documentació original i veritable (no penso dir res més sobre aquest punt..), també és interessant tenir un viatge d'entrada discret i un de sortida ràpid, de fet ningú ens hauria d'esperar i està bé no ser-hi, quan saben que hi has estat, també cal tenir “amics” i no simplement coneguts, mai sé sap com acabarà el viatge i sempre és d'agrair tenir una porta i algú a qui visitar, com a setena podria recomanar tenir un cert coneixement de l'idioma i la ciutat, conec persones que amb un simple cop d'ull al mapa de la ciutat i el de transports es mouen per la destinació com a veritables naturals del lloc, lligat amb aquest punt hi ha el fet que un ha de passar desapercebut si aconseguim que ningú tingui nocions del nostre viatge millor que millor, també es necessitarà l'equipament necessari per fer de les vacances un lloc plaent i sense problemes, atenció que l'equipament no va lligat a l'equipatge, per molt que agradin els equipaments venen del lloc i es queden al lloc, finalment dos conceptes bàsics, una planificació detallada i no tancada perquè per molt ben preparat que estigui tot sempre hi ha d'haver una porta oberta las imprevistos, i per acabar i possiblement el més important, tenir clar perquè nassos sortim de casa per anar a un lloc on segurament hi haurà gent a qui no li farem massa gràcia. Doncs bé, crec que ja ho tinc tot, i el viatge està a punt de començar (sempre en sentit figurat, no us imagineu el que no és...)

entrada 243 (any 2)

Ahir sopar, bé no sé si “tècnicament” s'hauria de dir sopar, ahir per la tarda trucada d'una amiga que necessitava un “acompanyant” pel sopar de la nit, segons ella de tan en tan quedaven un grup d'amigues per fer un sopar en plan “Sex in the city” o com nassos es digui, tot i que per un canvi de plans van decidir fer aquest cop un sopar amb acompanyants, i és clar, aquestes que tantes polles tenen per follar no tenen tants caps per sopar, la gràcia va ser al arribar al restaurant i veure la pinta de despistats de tots els masculins allí presents, suposo que com jo no tenien massa clar que collons feien allí, i elles com a hienes ensenyant i presentant als seus acompanyants, increïbles curriculums vitae i posteriors silencis per tal d'avaluar mentalment si l'acompanyant de l'altra tenia més alçada que el propi, en el meu cas i després de mirar-me nerviosament la meva acompanyant va acabar dient “es dedica a resoldre problemes”, “un consultor?”, va dir una d'elles “si, si, suposo que una cosa així...” la vaig mirar descobrint amb un somriure que ni ella tenia clar a que em dedicava... la resposta al perquè del sopar era fàcil, fer-li aquest favor em portaria a obtenir a molt curt termini quelcom que necessito, el restaurant no estava malament una d'aquestes pizzeries modernes, la gent hauria de fer cas a la màxima italiana “no val la pena menjar cap pizza feta per algú que no tingui com a mínim cinquanta anys, i millor si aquest algú és del sexe femení”, si us he de ser sincer les pizzes eren passables, la pasta un poc menys, i el beure es podia veure i beure fincant-hi un xic d'intenció, així doncs un sopar del tot gris, sort del futurible mascle alfa que sempre hi ha en aquests casos, un veritable “jomes”, a tot el que es deia ell tenia quelcom a explicar que indicava que era més, un dels assistents que també el va clitxar el va portar al seu terreny, el noi tot i viure a la muntanya era expert en treballs subaquàtics, aleshores el jomes, va intentar posar-hi cullerada explicant les seves vivències vitals fent submarinisme entre taurons a sudàfrica, vaig somriure amb l'altre comensal imaginant que havien fet els pobres taurons per patir una companyia com aquella, l'avantatge de ser un vampir és que hi ha coses que es veuen o es senten de forma especial: els batecs del jomes i la forma en que se li eriçaven els pels quan s'acostava el cambrer em va poder, “i ja sap la teva parella que ets homosexual, o en el millor dels casos bisexual?”, el cambrer va somriure un xic mentre servia el vi, de fet els cambrers i si són argentins tenen un ull clínic per aquestes coses que no falla, la meva acompanyant va colpejar-me per sota la taula mentre intentava no perdre les formes, com deia la meva àvia “una senyoreta ha de ser senyora de cintura amunt, i puta de cintura cap avall”, l'acompanyant del jomes se'l va quedar mirant esperant que digués o fes quelcom, amb tot jo sabia que no seria la meva nit de sort, em vaig excusar anant als serveis, tampoc era qüestió de fer-ne un gra massa, i suposadament deixant espai i temps tot hauria de tornar al seu lloc, estava pensant en la meva visita del diumenge quan la porta es va obrir, el jomes va entrar, la venapatiño inflada i va començar a obrir per dir alguna tonteria, el vaig besar, no tenia massa bon gust així que vaig anar ràpid acotxant-lo, ell ho va entendre i s'hi va esmerar, mai he entès certs gustos però de tot hi ha d'haver a la vinya del Senyor, un cop acabat vaig sortit abans d'ell, no va trigar massa a tornar a la taula, tothom se'l mirava i el silenci es podia tallar, ell no entenia res fins que es va seure obrint la boca per explicar alguna més de les seves jomesades... “ja s'ho deia jo que era homosexual, i a més un homosexual renegat...”, davant d'ell el meu iphone estava donant testimoni dels seus treballs orals... “Che, parese que vos va a quedarse solo esta noche, si te apetece salgo en diez minutos” li va dir el cambrer qui no perdia detall de la pantalla... una nova puntada de peu per sota la taula em va retornar a la realitat de les estranyes formes socials que teniu els humans...

entrada 242 (any 2)

Amb el pas dels segles he aprés que no hi ha actes bons o dolents, els actes tot i el que es pugui pensar tenen la tendència a anar canviant al llarg del temps i en funció de les conseqüències i els resultats dels mateixos esdevenen bons o dolents, fins i tot canvien aquesta valoració en funció de la persona que els interpreta. Amb tot, un no en pot fugir dels mateixos, marquen i determinen en molts casos el futur més immediat i el llunyà, sóc conscient del que vaig fer, sóc conscient de les vinculacions que això comportava i de les seves conseqüències, amb tot la meva reminiscència humana es negava i volia fugir-ne a les conseqüències dels meus actes, de fet, no sou els humans uns experts en fugir dels vostres actes, sota una multitud increïble d'explicacions i justificacions?, però al final com va dir algú el temps acostuma a posar a tothom en el seu lloc, així que finalment han aconseguit que el conill surti de la guarida, com vaig dir una vegada no m'agraden els viatges quan aquests venen donats o en sóc un invitat de pedra, però no hi ha cap altra solució, així que comença a ser temps de fer maletes, els preparatius sempre són els mateixos, no repetir equipatge, cercar algú que ens pugui donar un cop de ma amb la intendència del viatge i cercar el mitjà de transport més ràpid per anar o el més discret per tornar, amb tot prometo que sempre que pugui continuaré escrivint el blog, la ciència té aquestes coses i sempre que trobi un entorn favorable i prou segur com per deixar-hi la meva empremta internàutica us deixaré una petita tortura com vinc fent des de fa ja no sé quants dies... de fet no se m'escapa que totes les “entrades” tenen una culpable, i com en tot el temps ha fet canvis, els que sou no éreu els que eren, i els que eren a saber on són, però tot tenia i té un destinatari, els vampirs acostumem a tenir paraula i jo no en sóc menys, com veieu fins a un cert punt som del tot predibles, ens guiem per normes i costums de fa segles, creiem en temps passats on tot era més senzill, possiblement també un xic més complexe d'entendre i dur d'acceptar, però on la gent es podia moure amb unes bases de comportament donades i on els actes de cadascú portava les seves conseqüències “Ets esclau dels teus actes i paraules, aquests poden ser bons o dolents, i et poden convertir en heroi o monstre, tot això poc importa, el que importa és que aprenguis a acceptar el que has fet i el que ets, la resta de les coses sempre seran circumstancials...”, fa temps algú em va dir “No importa qui ens empenyi a fer les coses, ni tan sols importa el motiu pel qual ens impulsin a actuar, el veritablement important es que puguem actuar, ja que això indica que encara estem vius i no morts”, em fa gràcia, perquè parafrasejant una pel·lícula jo podria dir que estic mort i actuo...

entrada 241 (any 2)

Ahir vaig llegir una frase que em va fer somriure, no tant com l’episodi del Big bang theory, però no estava malament, la frase deia: “Qui esperi que el mon el tracti bé, portant-se bé amb el mateix, és quasi tant estúpid com el que es pensa que un brau no l’envestirà per que s’és vegetarià”, suposo que les frases d’aquest tipus venen a ser com els culs, cadascú en té una, fa anys algú em va dir, tot en aquesta vida ha de tenir com a mínim Shin Zen Bi, és a dir: veritat, virtut i bellesa, les màximes dels que practiquen Kyudo, l’art tradicional de l’arc japonès, una de les activitats més relaxants que se’m poden ocórrer, de fet ells ho diuen el temps passa a ser quelcom relatiu quan es fa aquesta activitat, fins i tot un mateix passa a ser relatiu, l’objectiu no es disparar la fletxa o fer diana, l’objectiu és aconseguir un tret perfecte el que nomenen un “seisha seichu”, com deia un gran arquer al final no és la fletxa la que toca la diana, és la diana qui s’acosta a la fletxa, si una cosa es fa bé no cal patir pel resultat, un tret que sigui veritable, virtuós i bell segurament arribarà al centre de la diana, i el que ens hauríem de preguntar aleshores és si realment és important fer o no fer diana quan s’ha conseguit un tret perfecte, igual la diana no era el veritable objectiu del tret, aquesta persona portava més de setanta anys disparant diàriament dues fletxes, només dues, la primera per deixar anar tot el que l’impedia fer el blanc, la segona era la que es tirava en un estat de total vacuïtat, estat al que per cert fan referència tots els pseudomodernillus que perden les tardes fent ioga, amb un ull mirant el rellotge no sigui que es passin cinc minuts de la classe i arribin tard a fer la cervesa per tal de comentar i esplaiar-se de lo centrats i carregats d’energia que es troben, el que se m’escapa una mica és la capacitat d’aconseguir resultats a gust, un arriba a la classe de ioga i en una hora passa per tots els estadis fins arribar a la màxima relaxació i trobament amb un mateix, això em porta a pensar o que bé tots els que hi van són uns genis o que no hi ha massa distància en el jo (no mateix) i el jo (mateix), i fet i fotut tampoc acabo d’entendre com només es pot meditar en certs llocs, ahir em deien que calia calibrar el lloc on es meditava i fer-ho a certes hores tot en pro del ying i del yang, com sempre em declaro un desconeixedor absolut d’aquestes arts creient que n’hi ha forces altres que requeriran la meva atenció abans. Amb tot i si voleu una frase per acabar el post us en deixo una altra “L’ofensa és com un bon Haiku (breu poema japonès de tres versos): es pot ignorar, perdonar o esborrar, però mai es pot oblidar”, de fet ja ho deien els castellans “Perdono pero no olvido”, kilòmetres de distància però idees semblants, i aquestes són precisament les que podem estar segur que tenen una vigència universal, perquè oblidar possiblement sigui tan perillós com recordar massa, com deia el vell arquer, una fletxa per perdre tot el dolent i una fletxa per fer les coses, veritables, virtuoses i belles, tot va lligat, no som una cosa o una altra, som una combinació de tot plegat, i tot té el seu lloc en nosaltres...

entrada 240 (any 2)

Ahir vaig riure força de fet més que força (si és possible), coneixedor de l’absència de veïns, bé i en l’hipotètic cas que si n’hi hagués hagut també ho hagués fet, fa temps em van recomanar una sèrie “The big bang theory”, i tot i que amb el pas dels episodis anava decaient un xic ahir van recuperar tots els enters que haguessin pogut perdre, reconec que no és tan bona com la de House (a qui se li té que donar de menjar a part), però té tot un punt, us deixo un link (que tot i que no entendreu) va implicar un veritable big bang de riure:

http://www.youtube.com/watch?v=D4gFsWBVdUM

Suposo que tindria el seu encant tenir uns veïns com aquestos, força millors a altres que s’acostumen a tenir, he de reconèixer que el pas dels anys ha fet que ja no m’empassi conceptes com: multiculturalitat, acceptació, integració, tolerància, etc... conceptes que una pandilla de multicultis o com els hi vulgueu dir, s’han inventat per tal de vendre’ns l’ànec (en sentit figurat...., que ja sé que és estiu i molts tendeixen a patir temporalment el síndrome d’Asperger, que té poc a veure amb el síndrome de l’aspersor, que implica la necessitat de pixar sempre fora de test...), doncs bé, si quelcom he descobert amb el temps és que la gent no canvia i aprofitarà en el seu favor tots aquells avantatges que se’ls hi ofereixin i als que no voldran renunciar sota qualsevol condició (drets adquirits en diuen), suposo que fins i tot vosaltres ho haureu fet (menys els santons i els poc sincers, i no sé quins em fan més ràbia), crec que tothom pot arribar a comprendre que algú que visqui en un país que s’ha anat a dida, i on la població per segons quin motius ha decidit abandonar-lo a intentar arreglar-lo ( i us asseguro que tot es pot arreglar o canviar, només cal estar disposat a pagar el preu), arribi a qualsevol altre país, doncs bé, el primer error és tractar-lo com un pobret que ve del no res i que necessita de tot, donar cosses a canvi de res implica pel qui rep la facilitat d’obtenir el desitjat a canvi precisament de res, i al qui dóna no li aporta res, tret de donar i molt possiblement quedar obligat a continuar donant, potenciar la cultura i les tradicions dels nou vinguts i acceptar-les sense més, és un altre dels errors, ja que aleshores entraran en conflicte amb les costums existents i tornem al principi, sempre serà més fàcil ignorar les del lloc on s’ha arribat i mantenir les pròpies, i si encara hi ha gent que els hi valora aquest fet com una demostració de individualitat o manteniment de les arrels pàtries, em pregunto perquè es considera aquest acte pels naturals del país com un acte intransigent, restrictiu i racista... no estic en contra de la immigració, crec que és un fet que sobrepassa a qualsevol a més de ser imparable, el que ja em molesta un xic més són els intents dels nou vinguts de crear un país com el que han deixat, saltant-se totes les normes existents i imposant les seves sota la bandera de la llibertat que s’ofereix aquí, i per aquells que tinguin memòria de peix i hagin oblidat el que he dit abans “un país que s’ha anat a dida, i on la població per segons quins motius ha decidit abandonar-lo a intentar arreglar-lo ells han engegat” doncs bé, si han engegat a dida el seu país tingueu per seguretat que si en tenen oportunitat faran el mateix amb el que els aculli.

entrada 239 (any 2)

Avui he vist un altre d’aquells exemples que em fan qüestionar com us arribeu a avorrir els humans, per casualitat vaig enxampar un programa que es diu “El darrer supervivent”, bé de fet tracta de com un ex soldat de les forces especials britàniques (sempre m’ha fet gràcia aquesta denominació), sobreviu en entorns hostils, tots els programes són força semblants se l’abandona on segons algú va dir: “Deu va donar les tres veus”, i el tipus ha d’arribar al mon civilitzat amb els seus mitjans, com quasi sempre el programa té un petit inconvenient, i és que se’l segueix tota l’estona amb la càmera, el que implica que sol, sol, el que es diu sol, el tipus no està, amb tot considero que és un programa distret, i a més té una certa gràcia donant consells, el que encara el fa més amè; si us he de ser sincers crec que poca gent en sortiria dels llocs on va ell, i és que per molt que vulgui mai s’explica tot, i a més cal tenir un cap i un cos com el seu, i això en molts excursionistes rambistes de cap de setmana que voleu que us digui... doncs bé la gràcia està en que uns grups ecologistes han posat el crit al cel, ja que segons ells aquest programa és un mal exemple per aquells qui el veuen i sobretot pels joves, primer perquè segons la seva opinió les explicacions no són del tot certes ni infalibles (si voleu que us sigui sincer, no crec que quan un es perd en segons quins llocs hi hagi explicacions certes o infalibles...), i un exemple és: ell diu que si estàs perdut en un desert i veus algun ocell o ocells volant sobre una zona en circumferències indica que hi ha aigua o algun animal mort, bé segons els ecologistes està comprovat que això és falç ja que als ocells a vegades els hi dóna per fer raves aèries i és clar, d’aigua res i menys si parlem de possible menjar... si voleu un consell per si mai us perdeu en un desert, us aconsello que feu cas al tipus i hi aneu, perquè davant la possibilitat de morir deshidratat o per inanició, una sola oportunitat de trobar aigua o menjar bé que val l’esforç, també li critiquen que el tipus caça i mata alguns animals entre ells: cucs, formigues, serps, granotes, gambes, algun peix i/o petit mamífer, doncs bé segons aquestes persones aquest fet posa en perill els ecosistemes salvatges i és un enaltiment de la matança de ser vius sense motiu... Què voleu que us digui, llegint coses així em pregunto a què collons es dediquen certs humans per poder perdre el temps amb totes aquestes opinions pajístiquesmentals, i si no poden fer quelcom de més productiu per l’espècie (en especial no reproduir-se), més enllà de portar a l’extrem unes teories happyflowersquemeflipaelcespedreciencortado....

entrada 238 (any 2)

Avui he rebut un altre encàrrec, una trucada curta per demanar-me si tenia les vacances preparades, poques paraules i molta informació sota les mateixes, l’única frase fora del guió ha estat la darrera “Com sempre, sol?”, m’ha fet gràcia, tothom que em contracta sap que quasi sempre treballo sol (ja no recordo la darrera vegada que ho vaig fer acompanyat activament d’algú), jo acostumo a dir que tinc masses anys i manies (i possiblement no enganyo en cap de les dues afirmacions), com per aguantar a altres, al llarg dels segles he tingut companys i feines fetes en grup i aquestes sempre han tingut la sobirana decisió d’acabar malament, un pot controlar fins un punt i només un mateix coneix les seves limitacions, l’entrada en l’equació d’altres variables complica l’operació de forma geomètrica, i res més senzill pel que ve al cas que intentar resoldre una equació amb una sola variable, si hi afegiu dos variables la cosa s’embolica, tres ho fa graciós amb la “x”, “y”, i “z”, quatre variables ja demana un certa dedicació i no parlem si dins de cada equació hi ha operacions un xic més complexes que les simples sumes, restes, multiplicacions i divisions. Bé, la meva feina no és matemàtica, però si que treballa amb variables, variables que a més moltes vegades només es poden preveure o intuir: “No hi ha res cert i tot és incert”, com deia un vell conegut, i a més l’únic que sabem segur és que si quelcom es pot embolicar el més senzill és que s’emboliqui, i davant aquest panorama encara hi ha gent que voldria que fes partícips a tercers, bé, de la mateixa manera que no m’agrada tenir l’existència d’altres a les meves mans em fica un xic neguitós que altres en tinguin la meva, així doncs i cagant-me en totes les teories de: equips, grups, corpuscles o com nassos vulgueu anomenar a un grup de persones destinades a una única finalitat he aprés que el millor és optar per una “línia d’inputs independents externs”, per a qualsevol treball contacto amb aquells que m’han de facilitar la tasca, desconeguts entre ells i fins i tot pel contractant, cada un aporta un element que no intervindrà de forma directa o decisiva en la feina tot i que hi ajudarà, reben el seu preu i desapareixen, en cas d’una caiguda la resta de la línia segueix estable, només hi ha un nexe d’unió que sóc jo, i precisament jo sóc el que fixo ritmes i velocitats en les operacions, si quelcom falla en sóc l’únic responsable, la sort és que ells no em fallen i jo no els hi falto al respecte sent menys. Òbviament això implica que les feines no poden ser de gran envergadura, però tampoc tinc la necessitat de fer coses meritòries a la meva edat, i deixo els macroprojectes a les noves generacions, tampoc em penjaré la medalla de que les meves feines siguin artesanals, artesans són aquells que creen amb les seves mans, i les meves feines creen poques coses i en destrossen forces més; un cop a Casablanca veient com precisament un artesà acabava un preciós joc d’escacs algú em va dir: “El tauler d’escacs és el mon, les peces són els fenòmens de l’univers; les regles són el que nosaltres anomenem lleis de la naturalesa. No veiem al jugador que està a l’altre costat. Sabem però, que el seu joc és sempre recte, just i pacient. També sabem, que mai deixa passar un error ni fa la menor concessió a la ignorància...”

entrada 237 (any 2)

L'altre dia estava parlant de com complicàveu les coses els humans, bé he de reconèixer que sou animals d'extrems (i espero no molestar a ningú amb aquest mot), aquest cap de setmana he vist l'extrem oposat, llegia en un diari una articulista que parlava dels assassins en sèrie, i el graciós era a les conclusions que arribava... primer que tenien una infantesa complicada, segon que acostumaven a tenir noms composats ( i és clar, si et posen un nom compost com millor de venjar-te'n que tornar-te un assassí en sèrie), i el tercer punt era que maltractaven els animals, doncs vaja en conec uns quants d'assassins en sèrie que ni ells ho saben, l'article feia un especial incís en el fet del maltractament animal, intentant justificar que aquest era la porta d'entrada a altres maltractaments, un cop perduda la por a fer mal a un animal esdevenia la possibilitat de fer-ho a un humà... i és clar, suposo que escriure això en plena campanya d'estiu intenta d'alguna forma fer que sigui encara més difícil abandonar el gos que hem regalat per Nadal, suposo que l'escriptora hagués pogut acabar l'article defenent també als vellets abandonats en benzineres... crec que la realitat no és ni tan ni tan poc complicada, la veritat acostuma a ser el que és, llegint això he recordat una història que considerant la meva edat és força recent, em van demanar que solucionés un problema (atenció aquesta història pot ferir un xic al grup d'erices cabrejades), un grup d'elit destinant a una frontera d'un cert país tenia un èxit força considerable alhora de trobar i eliminar enemics, la seva tasca protegia a forces altres tropes, i mantenia un cert equilibri en la zona, doncs bé, el comandant del cos va ser acusat de violació, la racionalitat deia que treure l'oficial ho faria perdre tot, però les normes són les normes i em van demanar que ho aclarís (i el graciós és que per fer-ho podia saltar-me aquestes mateixes normes), bé la història era: va arribar una nova soldat rasa aquesta va fer tilin a l'oficial al comandament, aquest una nit es va presentar a la seva tenda de campanya i li va demanar els seus favors, la soldat no es va queixar i va acceptar, fins i tot va acceptar mantenir una relació amb ell, amb tot al final el va acusar de violador; segons ella si no accedia la destinaria als llocs més perillosos, així que ho va fer per salvar la seva vida i sota una por que l'impedia actuar de cap altra manera... la gràcia era que ni tan sols l'oficial era conscient del que estava fent, ell creia que la soldat estava colada per ell, i a més el tontet (i bon soldat) va reconèixer que mai la posava a l'avantguarda o la retaguàrdia per que no volia que li passés res a la seva parella, bé el final no va ser massa feliç, l'oficial es va suïcidar i la resta de la unitat va caure en una emboscada d'on no en va retornar quasi cap membre a l'excepció de la violada... encara avui hem pregunto com de relatiu és tot, però és clar a mi no em van contractar per pensar ni jutjar, només per trobar la veritat, i la pregunta és: que passa quan hi ha dos veritats diferents però reals?

entrada 236 (any 2)

Estava mirant el mapa que m'havia deixat en John, definitivament em tocaria anar a Londres, he de reconèixer que és una ciutat amb una certa atracció vers mi, ara bé sempre m'ha agradat anar als llocs per gust i no pas per obligació, qüestió d'estar acostumat a tenir els collons lliures i sense masses manotejos, la meva vista va anar cap a Whitechapel i no vaig poder amagar un somriure, Londres va ser el primer lloc on es va crear una campanya mediàtica per tapar la nostra existència, el fet va tenir lloc durant l'any 1888, la segona meitat de l'any, la població de germans nocturns era tan nombrosa i llibertina a Londres que va tocar prendre una determinació, en aquells temps el vell August feia de pater dels vampirs de la ciutat, i els hi donava llibertat absoluta per les seves accions, i aquestes van arribar a un punt que van sobrepassar totes les mesures que fins aquell moment s'havien fet, les víctimes van començar a descobrir-se i un sentiment de neguit es va apoderar de la població, a més us puc ben assegurar que aquells es sabien divertir, el joc era trobar la sang més pura i gustosa i cap d'ells tenia masses manies, possiblement al final tot s'hagués descobert i segles d'ocultismes haguessin vist la llum però era quelcom que no interessava així que es va crear un mite, un mite tan monstruós que pogués agafar l'autoria dels nostres actes, encara recordo amb un somriure quan passejant un 9 de novembre per la zona vaig veure una ombra davant meu, un xic més endavant vaig notar la presència d'una jove, l'ombra li va caure sense donar-li cap oportunitat, el crit va començar però va sortir pel coll obert enlloc de la boca, vaig contemplar tots els actes del allà present, actuava com un veritable carnisser, les notícies parlaven d'un cirurgià, però poc hi tenia aquell d'allò, just al final va notar la meva presència i no va ser tan amistós com jo, se'm va tirar damunt meu ensenyant els ullals, possiblement qualsevol altre hagués quedat paralitzat, però jo també en tenia d'ullals i possiblement millor alè que ell, s'acabava d'alimentar i això li donava un cert avantatge amb tot encara estava cegat pel seu acte i aquest sentiment va ser la seva perdició... el seu ganivet em va passar a prop va ser un engany per colpejar-me amb la seva mà, les seves urpes van tallar com quatre ganivets el meu costat, va somriure, definitivament era estúpid, va relaxar-se creient que tot havia acabat, i aleshores una puntada en un dels seus genolls li va canviar la cara, sense parar vaig colpejar l'altre genoll, la meva mà va pujar ascendent colpejant i dislocant la seva mandíbula, vaig girar sobre el meu vèrtex clavant el colze en el seu esternó, vaig agafar el seu cap i el vaig fer voltar per sobre la meva espatlla, el vaig deixar caure, i just quan queia, vaig tensar la pressió i el seu coll es va partir, tot allò no era suficient, vaig deixar-lo caure agraint que en aquella època hi hagués la costum de dissimular els estilets dins dels bastons, abans que es pogués recuperar el seu cap es va separar, ja no hi havia salvació, cos sense cap, ànima sense raó, no ho vaig lamentar, com en tot arreu si la població sobrepassa un número crític només queda que reduir-la, sabia que no estava sol, una figura va sortir de les ombres “Suposo que res és el que sembla” una segona figura va sortir de les ombres acostant-se a la figura femenina, aquest si que semblava un doctor tot i que sense poder aguantar l'espectacle va retrocedir uns passos fent ziga- zagues per acabar vomitant “Per molt estrany i increïble que sembli, quan s'eliminen totes les hipòtesis, el que queda...” vaig començar a dir “És la única resposta possible” va acabar el meu interlocutor “Elemental Sherlock, elemental”, “Però i com sap vostè el meu nom?” “No conec masses persones a Londres amb el seu gust pels barrets de caçador de daines...” tot i l'estrany de la situació va somriure “Suposo que l'atzar fa estranys aliats” em va dir oferint-me la seva mà... al final tot va acabar aquella nit, el vell August va pagar per la seva deixadesa i la població de vampirs es va distribuir al llarg de nous països, bona part d'ells van anar a petar a Managua, però això ja és una altra història...

entrada 235 (any 2)

Ho he de reconèixer, m'han estirat les orelles pel post d'ahir, i és que tothom té un passat, i els vampirs no us dic com de llarg pot ser, entre riures m'han tirat per cara no menys d'una cinquantena d'ocasions on també la vam liar i força grossa, des de la França del XVIII, la Itàlia (bé, Itàlia, Itàlia encara no era) del XVI, l'Anglaterra del XIX, l'Amèrica del XX i alguns llocs europeus del XXI, el XVII va ser un segle força complicat i on hi van haver poques ocasions per la diversió... bé, doncs si, també l'hem liat i n'hem fetes d'animalades sense pensar massa en les conseqüències de les mateixes, amb tot i en el que em van donar raó és que mai vam arribar al nivell, o senzillament semblar-nos als que sortien per la televisió, no sé si érem millors o pitjors (jajajajajajajaja, bé si que ho sé), no sé si ens ho passàvem millor o pitjor, o qualsevol altra comparació, el que si sé és que a part de la diferent naturalesa érem força diferents que us pugui rondar pel cap, en el nostre cas mai hem necessitat de tercers o de fer una publicitat excessiva dels nostres actes, crec que l'esperit de supervivència ens podia i teníem clar que no podíem ni demostrar o mostrar-nos com érem realment, amb tot i per descàrrec meu i en reconeixement de la multitud d'anormals que van sortir per la televisió (i atenció que el terme “anormal” no és despectiu, j que jo em considero força “anormal”), crec que tothom té el dret de passar-s'ho bé com li vingui de gust, mentre no molesti a la resta de mortals i altres per allí passant, que facin el que els hi roti, al final un entén que tothom és diferent i que gràcies a això els actes d'una persona no han de ser els mateixos que els de la resta. De fet ja ho deia algú “La llibertat és la capacitat dels sers racionals per determinar-se a obrar segons lleis diferents a les naturals, això és, segons lleis que són donades per la pròpia raó; la llibertat equival a l'autonòmia de la voluntat”. El mateix va dir: “Obra només de forma que puguis desitjar que la màxima de la teva acció es converteixi en una llei universal”, “Obra de forma que utilitzis la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com a fi, i mai només com un mitjà”, “Obra com si per mitjà de les teves màximes, fossis sempre un membre legislador en un regne universal dels fins”, bé si esteu més interessat podeu llegir la “Fonamentació de la Metafísica de les Costums”, tot i que no és un llibre per llegir a la platja d'estiu, aviso... Amb tot, i recordant el que vaig veure i vaig escoltar crec que els que allí hi sortien si obraven seguint qualsevol norma, no era precisament per cap originada per la seva pròpia raó, i crec que la seva voluntat a més tenia una autonomia certament limitada, el que em porta a creure que la seva llibertat tot i voler ser visible no era més que un llibertinatge consentit per la societat, el famós panem et circenses que ja els romans van saber administrar intel·ligentment, i que els segles han permès perfeccionar a totes les formes de govern i control. I em pregunto, qui és realment lliure conscientment i qui no deixa de ser un lliure inconscient sota el so que li toquen, perquè fins i tot un es pot creure lliure seguint les indicacions dels altres, el truc es troba precisament en que la gent no pensi massa, i si se'ls hi dóna tot fet, perquè cal pensar?, uffff, ja vec que em tornaran a estirar les orelles....

entrada 234 (any 2)

“Moooooooooooooooooza que por ti mataria una ballena a chancletaaaaazos”, brutal, senzillament brutal, i el que encara és més animal (fent servir símils), és que aquesta demostració d’intel•ligència natural i burra em va fer sortir un somriure, ahir vaig tornar a pecar, alguna cosa dins meu em deia que era el dia i mirant mirant, vaig enganxar de nou el programa del que ja havia “gaudit” feia uns dies, senzillament increïble, i incapaç de veure’l sense tenir una amalgama de sentiments, des de la llàstima a l’odi passant per la vergonya aliena i la certesa de que no tots els humans han passat l’examen per obtenir aquest títol. He vist molts humans i en moltes situacions, i veient el d’ahir només em ve al cap la degradació màxima i la caiguda dels grans imperis, suposo que el concepte “hedonisme” restaria buit de significat si es comparés amb les demostracions de plaers que ahir anaven passant davant la meva vista, éssers amb cap altre destí o futur que viure el moment, possiblement la representació més clara i nítida del famós “carpe diem”, i que voleu que us digui, un ja té alguns segles i aquestes demostracions vitals li venen un xic grans, algú va dir una vegada que massa potència sense control no porta a res de bo, jo crec que massa vitalitat sense comprensió porta al que ahir vaig veure, una desfilada d’excessos, i el graciós és que si davant un excés no feies un “excés i mig” ja no contaves. Els humans acaben per oblidar un fet bàsic “carpe diem” vol dir viure la vida o no perdre cap instant dels actes que es realitzen, el que no vol dir és viure la vida tal com altres ens diuen o esperen que la visquem, fent allò que esperen que fem, això té més a veure amb la imbecil•litat, ara bé no negaré que va ser una nit de frases lapidàries, de fet en tinc per escriure blogs d’ací a que sonin les trompetes del cel i aneu passant en fila índia per tal que us llegeixin la cartilla, per cert, també vaig somriure davant les declaracions d’un científic o més ben dit un etòleg que ens havia deixat, qui criticava com us havíeu comportat amb la resta d’espècies animals, i concloïa “Al final ens ho faran pagar, el nostre comportament ha estat terrible amb la resta d’éssers vius”, suposo que era creient i tenia al cap el moment en que a un li llegeixen la cartilla, després callava i amb un silenci intentava reprendre la frase, tot i que no arrancava (suposo que deuria mesurar les paraules), finalment amb un somriure deia “Se’ns compararà com als esclavistes, i els seus actes amb la resta dels humans”, bé si aquesta és la comparació més suau que se li va ocórrer el dia que us jutgin ja podeu comença a llogar-hi cadires i buscar al Perry Mason. I parlant de frases al mateix programa d’ahir, a una noia fent topless li preguntaven qual li havien costat les operacions dels pits “Pues, 4.500 euros las dos, però no veas con estas (las tetas suposo...), me follo a quien quiero”, brutal, com he començat el post senzillament brutal, la societat de la diversió i l’oci en estat pur, eissss i no us penseu que això només passa en dos llocs, que la propera setmana ja hi ha un nou programa amb nous excessos i més carpe diem....

entrada 233 (any 2)

Estava mirant el sobre que m’havia donat el John abans dels seu lamentable incident, era un d’aquells sobres acompanyats d’un paper que no desentonava amb ell, pesants, eixuts, un xic setinats, en John tenia debilitat per les èpoques antigues, era un fill de l’imperialisme anglès nascut fora de temps, mai ho havia reconegut però jo sabia que havia estat un segon fill d’un aristòcrata anglès i coneixedor que la fortuna era única i indivisible havia decidit guanyar-se la vida de la millor forma possible, i de pas glorificant la seva estimada Anglaterra. No l’havia obert el mateix dia, tampoc hi havia presa, cada cosa té el seu temps i ahir veient el sobre damunt l’escriptori m’hi vaig decidir, sabia que no seria fàcil, amb el John les coses mai ho eren, i res volia dir el que semblava, i òbviament aquesta no seria l’excepció, vaig jugar amb el paper fins i tot abans de llegir-lo vaig retornar al sobre cercant marques, o regles que impliquessin alguna cosa més enllà de l’evident, després vaig analitzar el paper, quan vaig concloure que res estava fora de lloc vaig anar al que hi havia escrit, i escapant-se un somriure mentre llegia....

El Gato, cuando vio a Alicia, se limitó a sonreír. Parecía tener buen carácter, pero también tenía unas uñas muy largas Y muchísimos dientes, de modo que sería mejor tratarlo con respeto. -
- Minino de Cheshire -empezó Alicia tímidamente, pues no estaba del todo segura de si le gustaría este tratamiento: pero el Gato no hizo más que ensanchar su sonrisa, por lo que Alicia decidió que sí le gustaba-. Minino de Cheshire, ¿podrías decirme, por favor, qué camino debo seguir para salir de aquí?
- Esto depende en gran parte del sitio al que quieras llegar - dijo el Gato.
- No me importa mucho el sitio... - dijo Alicia.
- Entonces tampoco importa mucho el camino que tomes - dijo el Gato.
- ... siempre que llegue a alguna parte - añadió Alicia como explicación.
- ¡Oh, siempre llegarás a alguna parte - aseguró el Gato- , si caminas lo suficiente!
A Alicia le pareció que esto no tenía vuelta de hoja, y decidió hacer otra pregunta:
¿Qué clase de gente vive por aquí?
- En esta dirección - dijo el Gato, haciendo un gesto con la pata derecha- vive un Sombrerero. Y en esta dirección - e hizo un gesto con la otra pata- vive una Liebre de Marzo. Visita al que quieras: los dos están locos.
- Pero es que a mí no me gusta tratar a gente loca - protestó Alicia.
- Oh, eso no lo puedes evitar - repuso el Gato- . Aquí todos estamos locos. Yo estoy loco. Tú estás loca.

No hi havia cap marca, res de res, simplement el text el vaig rellegir repetides vegades, el coneixia de memòria, aleshores quin era el motiu del mateix, perquè havia escrit aquelles paraules, l’extracte era correcte, ni mancaven ni sobraven paraules, no tenia temps per masses cabòries i a més el temps jugava en la meva contra. La casa del John havia estat degudament regirada, les forces de seguretat ho havien fet de forma desornada i poc curosa, però prèviament algú ja hi havia passat, vaig caminar per les diferents habitacions fins arribar a la porta de doble fulla, vaig agafar aire (com sempre feia) a l’obrir-la i la biblioteca del John va aparèixer davant meu, molta gent hauria matat per tenir alguns dels llibres allí presents, deixats de forma “accidental” per moltes de les baldes de l’habitació, em vaig acostar a la taula central, al seu costat les butaques de lectura, i les diferents llums, ara a terra el joc d’escacs amb la nostra darrera inacabada partida (els homes haurien de ser com els escacs: rectes, justos i nets, sempre deia en John), vaig apartar alguns llibres de la taula i allí vaig trobar aquell d’on venien les paraules, ni tan sols el vaig examinar, algú ja ho havia fet, però com sempre les coses no són el que semblen, jo coneixia el lloc on hauria d’haver estat, i que no era on es trobava, algú l’havia agafat i l’havia retornat, fins i tot podia ser que ni fos el llibre original, el seu lloc era el vèrtex esquerre de la taula, prop dels forats que uns tèrmits havien fet a aquella taula, prop de la guarida del conill com deia en John sempre amb un somriure... vaig recordar les paraules escrites, a la meva esquerra un barreter, perquè el gat assenyalava amb la seva pota dreta i a la meva dreta una llebre de març, vaig revisar visualment l’habitació, vaig anar a l’esquerra de la seva posició i no vaig trobar res entre els llibres, vaig apartar-me una mica per veure-ho amb perspectiva i vaig ensopegar amb un objecte, el penjador d’en John, el penjador que sempre estava allí de peu, segons ell li servia per tapar els seus millors o pitjors llibres, tot anava a gustos, allí en l’aire hi havia quelcom que passaria desapercebut a qualsevol humà però no a un vampir, aquell penjador feia olor a sang, lleugera i subtil però definitivament era sang d’en John, el vaig agafar analitzant-lo, res per fora, cap marca, res de res, aquell penjador portava allí tant com en John, vaig veure una petita incisió i quelcom vermellós, a vegades les coses no són el que semblen deia sempre en John, amb un cop sec el vaig partir i aleshores ho vaig descobrir, just dins del penjador hi havia una cavitat i en ella en dels majors tresors possibles, un dels pocs mapes que encara existien del vell Londres, un mapa però que de res servia sense el seu visor, cada mapa en tenia un de forma que no era possible intercanviar-los, vaig anar al costat dret, davant meu, l’armariet dels regals que li havien fet al John i que ell hagués cremat gustosament, però res del que esperava trobar, va ser aleshores que es va apagar el llum, feia estona que havia detectat un parell de figures, però esperava que no fossin tan estúpids d’actuar, almenys fins que jo no hagués acabat, vaig deixar caure el plànol, el primer va arribar a la meva alçada tot i la manca de llum vaig veure la lluentor del seu ganivet, va llençar dos cops, al tercer vaig agafar-li el braç, vaig passar per l’espai entre el seu braç i el cos i amb un ràpid moviment ell mateix es va clavar el ganivet, el segon va saltar damunt meu no donant-me oportunitat a agafar l’arma del primer, vaig agafar el primer objecte que vaig trobar, bloquejant el seu cop vaig colpejar amb l’objecte el seu colze, posteriorment la seva mandíbula, va deixar la ma morta, fet que vaig aprofitar per agafar-li el ganivet i clavar-li al coll, no hi havia ningú més, els segons van agafar uns dimensió eterna, cap moviment, cap batec, cap respiració, estava sol, anava a tirar l’objecte que havia agafat quan el vaig veure, un conill em mirava des de la meva ma, un conill o una llebre de març, si hagués tingut un cor bategant possiblement s’hagués accelerat, un moviment a la cua del conill, i va obrir els ulls, deixant un espai on hi havia hagut la cua, definitivament aquell era el visor, i ara era el moment de saber de que anava tot allò, les paraules escrites li van venir al cap... aquí tots estem bojos, jo estic boig, tu estàs boja...

entrada 232 (any 2)

Dos dels errors més freqüents dels humans són: humanitzar els animals i animalitzar als humans, en el primer cas no deixa de fer gràcia com intenteu dotar de les virtuts i defectes típicament humanes als animals i després us desespereu si aquests animals no actuen com a personetes, bé sento dir-vos que els animals mai deixaran de ser animals, el que de fet i ben mirat els honora, ja que he conegut forces humans que han deixat de ser humans a gust per permetre’s el luxe de actuar a la seva total llibertat. El motiu de la primera afirmació és el continu cabreig que hem provoquen algunes cartes obertes en un mitja de premsa (una de les meves deformacions professionals és llegir no menys de 5 diaris al dia, segons com ho mireu i des de la retallada de certa publicitat, una veritable tortura), presumiblement escrites per animalons, i ja són collons, com si no tinguessin res millor a fer, i en especial gossos, els quals es queixen de com se’ls tracta, de l’abandonament, de la situació de la seva canera, etc, etc, bé també han escrit dofins queixant-se de com els tracten en alguns espectacles aquàtics, i fins i tot crec que han escrit altres animals captius en zoos, després d’algunes lectures un es pregunta si els animals estan tan malament o ho està la persona que els hi dóna veu, qui a més és una crítica impulsiva per tots aquells que compren gossos de raça i no van pas a una canera a cercar el primer pelut que trobin, personalment crec que això és una coacció a la llibertat d’escollir sota l’aspecte d’un xantatge emocional, doncs bé, crec que la qui té un problema seriós és la vox animal, i no sé si per motius personals o professionals aprofita per embrutir a la resta del personal suposadament per sentir-se ella millor, i tot es resumeix en: el problema no són els animals, el problema són els humans, suposadament vosaltres heu fet les regles i aquestes són de compliment, aleshores no entenc aquestes minories que intenten dia si dia també provocar canvis en les lleis coneixedors de la seva minoria, que si be els hi permet d’expressar-se els hauria de fer també conscients de les limitacions de les seves demandes, com sempre la minoria es pot expressar però no intentar imposar les seves normes (de fet, per això són minoria, i les normes s’accepten per majoria), i com deia el meu avi, a qui no li agradi ja sap on és la porta... Sobre l’animalització dels humans, el tema és encara un xic més pelut, i més després de veure la Shakira intentant semblar una lloba, bé la pregunta era... quan trigarà l’estómac a sortir-li per la boca amb els seus moviments, de fet quatre cents anys enrere i la considerarien posseïda o víctima del ball de San Vito, i ara ja la veieu... doncs bé, ahir escoltava els pares d’un nen (bé suposo que el mot el defineix almenys físicament), qui per avorriment havia decidit matar a una companya; bé no deixa de ser força curiós que un vampir com jo critiqui aquests actes, però la gràcia eren les explicacions dels pares, primer dient que el seu fill era normal (possiblement caldria preguntar que definissin el concepte de “normalitat”) tot i que era un noi que es prenia les coses molt a pit (res a dir, ho demostrava plenament), i és clar que necessitava un càstig pel que havia fet (vaja, no van tenir els collons de dir que el deixessin tranquil), però que també necessitava ajuda (suposo que la noia que va matar també la va necessitar), i finalment dient que ho estaven passant fatal (doncs em quedo sense paraules per definir com ho deuen estar passant els pares de la noia), després hi va haver un silenci, els humans no escolteu ni interpreteu els silencis, els vampirs en canvi si que ho fem, i el que no es va dir obertament era: “La víctimes som nosaltres que tindrem el fill tota la vida al costat, mentre ells al final oblidaran que van tenir una filla” brutal, senzillament brutal...

entrada 231 (any 2)

Complicat, complicat, és més jo diria que força complicat, mai he acabat d’entendre el gust que teniu els humans per complicar-ho tot, i l’intent de voler demostrar que són precisament les coses que feu les més complicades i que resten només a mans de pocs, d’exemples com sempre el carrer en va ple, ahir escoltava com una de les millors jugadores de poker (i considerant que el poker es tracta d’enganyar i mentir, no entenc com abans no hi havia sortit cap dona) deia que per jugar al poker l’atzar arriba nivells mínims i que es necessiten capacitats mentals i psicològiques (ara entenc perquè jo mai he guanyat un torrat jugant al poker), més tard en un altre reportatge sortia un senyor de certa edat dient que el joc de la petanca requeria de capacitat mental de visualització espaial en tres D, si, si, així mateix, sense agafar aire i amb un parell de collons que ho deia, i jo que hem preguntava que de ciència ha de tenir tirar una bola a veure si pica a les boles del altres o intentar deixar-la al costat d’una boleta més petita (bolitxe, crec...), però res que el dia seguia, així que agafo un joc de la play3 i vaig tenir de reconèixer que per poder-hi jugar un ha de ser almenys tècnic superior en usos de joysticks i amb una capacitat memorística d’elefant per recordar i una necessitat de processar dades semblant a la del Hal9000 per entendre com funcionen tots els botons del cony de comandament, i encara per fer-ho més senzill algun subnormal ha decidit crear la tortura de la combinació de botons, també coneguts com a “combos”, així que un intenta descobrir com evitar que els zombies se’l mengin, mentre penses, “coi no hauria de ser tan difícil agafar l’escopeta i cardar-lis un tret”. Però això no és tot, finalment un decideix revisar les crítiques de les pel•lícules que hi ha disponibles per veure i no puc més que sentir-me un puto analfabet cateto de masia (que no de poble, que ni allí arribo), no entenc com es pot veure tantes coses amagades en les imatges de les pel•lícules, ni com collons les valoren, per que el que queda clar, és que quan més rara i estranya sigui la pel•lícula millor és, vaja que sempre és millor passar-se dues hores veient com un tros de pa es floreix que no pas alguna super producció americana, en el primer cas un pot percebre l’impertorbable pas del temps i la insignificiència (paraula inventada, però a l’arribar a aquest nivell de pajoteo mental que podeu esperar), de la mortalitat i fins i tot les matisos dels diferents verds com a forma de la riquesa que té la naturalesa de vestir actes tant senzills com l’aparició de fongs al pa, bé i si trieu l’opció de la peli americana que sapigueu que acabareu cremats a la plaça del poble per inútils ignorants sota la influència de l’imperialisme ianqui, bé i després de tot això un se’n va al llit i mentre practica el sexe es pregunta “Si les dones poden fer dos coses (o fins i tot més) alhora, podran follar i fingir un orgasme al mateix temps” i es clar el tema s’afluixa i encara et pregunten que passa, un fotut i complex mon, amb el senzill que era tot fa uns segles, ja ho veieu ser vampir per ser testimoni de com el mon s’acabarà davant la complexitat algun dia d’obrir la nevera o ni tan sols d’obrir la porta per sortir de casa...

entrada 230 (any 2)

Vacances, suposo que aquesta deu ser la paraula de moda, n'hi ha que ja les han fet, n'hi ha que les estan fent (i que collons feu llegint això si esteu de vacances?), i n'hi ha que encara les tenen per fer, amb tot el que és cert és que al final tothom hi passarà, el que em fot és que si les vacances són per descansar o relaxar-se com és que hi ha persones que dediquen aquest temps a fer maratons que enfoteu-vos dels treballs d'Heracles, que sempre ha quedat més fi que dir Hércules, perquè no sé com classificar un tour pel centre d'Europa o per Itàlia de 10 dies amb la visita a 30 ciutats, no sé quants països i passant per davant (perquè poca cosa més es pot fer) de forces monuments (sense considerar els carnals, que finalment seran els més admirats....), i després és clar, es necessiten unes vacances per recuperar-se de la vacances... després tenim la necessitat de bloquejar tots els cap de setmana d'octubre-novembre (si es té sort i no cal anar més enllà en el calendari), per gaudir de les explicacions detallades dels viatges i les fotografies, que i sense voler faltar al respecte (o potser si), tothom ha vist els monuments que ens ensenyen molt millor fotografiats, ara bé si el fotògraf a més està fent o ha fet un curset de fotografia encara té mes delicte, perquè davant la teva cara de fàsticsorpresil al preguntar-te si el monument era lleig de collons o si ha estat la màgia de la fotografia et dirà: “El que passa és que no entens de fotografia...” doncs collons, fàcil, si no n'entenc perquè em tortures amb les teves fotografies?, suposo que hi ha un intent de voler demostrar que realment si hi ha estat, i per la quantitat de fotos crec que hi ha gent amb memòria de peix o amb por de patir l'alzheimer, i tenir una necessitat vital de recordar on s'ha estat, això o el que no crec que és voler fer dentetes al personal, ara bé, els especialistes en això són els que van a paradisos i et diuen allò de “Tot, m'ho feien tot, i nosaltres tot el dia estirats a la platja...” bé mireu que em corro de gust pensant en quinze dies així, vaja com un putu inútil, sense fer res i tot el dia estirat a la platja, mirant les fèmines i veient com la meva companyia mira als mascles... després hi ha les vacances dels multicultis com diu algú que han de trobar un sentit a tot, passar-se un mes a la selva del Matogrosso posant esparadrap a les ferides dels arbres fetes pels homes dolents, i tocant el que no sona a la població indígena demostrant-lis els avantatges de les vacunes i de la medicina del gran savi occidental així com de la seva way of live, que en plena selva deu ser útil de collons el saber que pel plus fan el barça, deu venir a ser com invitar a un cec a un castell de focs artificials, i després tenim els matats, els que sota l'acusació de: “Però no has anat enlloc?” i per no quedar com a tontets i saltar de totes les llistes socials, venen la seva ànima al diable, tot i que alguns vendrien la seva dona o home al mercat d'organs per pagar-se unes vacancesmatades a la platja, i un cop allí practicant esports de risc, com la variant de la cerca del tresor, anomenat ara “la cerca del forat a la platja”, també hi ha “l'escapada del xiringo estafador” així com “com és possible que no hi hagi ties/tius més lletjos que la meva parella?”, això i el “sobreviure a la cova de l'Alibabà, sense el 40 lladres ni tresors”, total per tornar amb un somriure a la feina exagerar el que s'ha fet mentre un pensa “Mai més, mao més...”, però tots sabeu que això és com la mort, el primer dia de tornada a la feina indica un dia menys per tornar a començar les vacances, amb tot sempre n'hi han que decideixen començar una vida nova i possiblement per això l'increment en el nombre de separacions, perquè és diferent aguantar unes hores de nit un bulto al costat que com a molt ronca i pega alguna cos, que no pas aguantar tot el dia un desconegut del que ens preguntem que collons li vam veure i que el temps no passa en va, i aleshores us recomano que també us mireu vosaltres mateixos al mirall... però al final com totes les coses dolentes sempre tornen, un acaba per començar una nova relació i tornar a agafar i marxar de vacances, si és que els humans sou masoquistes de mena.... en dies com avui un celebra ser un pobre vampir que no té vacances...

entrada 229 (any 2)

Avui per accident (i ja van forces cosses per accident), estava escoltant música quan he vist el vídeo del Canto del Loco amb la seva cançó “la suerte de mi vida”, i el meu pensament ha anat força lluny, a l’hivern del 1957 a Boston, una bonica ciutat i si mai hi teniu l’oportunitat us la recomano, per aquells temps em dedicava a no estar massa temps en un lloc, possiblement en un altre escrit us parlaré de la darrera guerra vampírica, de com, quasi que vam desaparèixer de la terra i tot en el major dels silencis; era de nit i tenia gana, portava temps sense alimentar-me i era conscient que si volia continuar viu no podia estar massa més temps en abstinència, amb tot també era conscient que cada acte nostre ens delatava i ens posava en perill, aleshores vaig veure una de les típiques cafeteries, poca llum i menys clients, un lloc ideal o almenys em donaria temps suficient abans descobrissin el meu acte, vaig pitjar la porta, la campaneta em va delatar, vaig seure en una de les taules la cambrera se’m va acostar portant-me la carta, la meva elecció ja estava feta, tot i que vaig demanar alguna cosa de la carta deixant les “postres” pel final, al cap d’una estona ens vam quedar sols, vaig apurar el menjar ella em va preguntar si volia més cafè, hagués dit que no i aprofitant la solitud hagués acabat amb tota aquella merda, però quelcom en els seus ulls em van fer acceptar “És dur, viure en un lloc on no es pertany, no?”, ella va fer com si no entengués la pregunta, per molt que ho volgués amagar la seva ascendència japonesa quedava manifesta sota el maquillatge “De Kyoto?” ella va quedar perplexa, i amb un somriure amagat va afirmar amb el cap, “Tens el deliciós accent d’allí” “Hi has estat?” em va preguntar, “Si fa forces anys, i és un lloc molt bonic”, no sé com però la tenia asseguda davant meu, els seus ulls color avellana havien agafat la brillantor d’una supernova i una metxa dels seus cabells foscos com la nit li queia per la cara “Sí, tens raó, és dur viure en un lloc que consideres casa teva, quan la gent no para d’intentar fer-te veure que sobres”, vaig somriure no sabria dir el temps que vam passar allí jo explicant els meus viatges i ella somrient i imaginant que havia vist el que jo, total, quan no es pertany a enlloc qualsevol lloc pot ser casa teva, va ser aleshores que la porta es va obrir, ella va canviar la cara aixecant-se “Ho sento però està tancat” “L’heu escoltat a la groga, els hi deixes un xic de llibertat i es pensen que poden fer el que vulguin”, em vaig girar, tres individus de la terra de la llibertat, la terra que havia entrat en moltes guerres per defensar aquelles llibertats, intentant coaccionar la d’una persona, tota una paradoxa d’aquell país “I tu que mires?, potser millor que marxis, i ens deixis a la puteta per nosaltres, i aprofita ara que pots”, tot i que volgués no podia fer massa soroll, sabia que m’estaven seguint les petjades i no podia ficar-ho encara més fàcil, em vaig aixecar i vaig sortir al carrer creuant la mirada amb la cambrera, portàvem estona parlant i encara ni tan sols sabia el seu nom, i que representava allò, total no era més que una fotuda humana més, la nit em va tornar a donar la benvinguda, darrera meu el rètol de local deixava anar guspires a la nit de Boston, vaig agafar aire i vaig girar-me, vaig obrir de nou la porta entrant “Perdoneu, però crec que m’he deixat la jaqueta” “Fill de puta t’ho havia advertit” dos trets van sonar i el meu cos va sortir llençat contra la paret, vaig quedar allí quiet immòbil observant com un acabava de violar-la i el segon s’hi posava bé, el que semblava el cap se’m va acostar, em va donar una puntada, va somriure i va regirar les meves butxaques, retornar a la vida és una veritable putada, possiblement no us deveu recordar de com va ser quan vàreu néixer, però en el nostre cas ho vivim cada cop que tornem a la vida (si és que de la nostra forma de viure se’n pot dir vida), vaig agafar el braç d’aquell individu qui va obrir els ulls sorprès, va intentar dir quelcom però la vida se li va escapar com el cor que ara tenia en les meves mans i que encara no havia quedat en silenci, em vaig aixecar, la vaig veure estirada al terra amb l’individu damunt seu, vaig notar com ell arribava al clímax i ella tancava els ulls “Veus puta, igual et fem un favor i pots tenir un fill americà i no un... “ no va acabar la frase, vaig colpejar la seva columna agafant-la i estirant-la, aquesta va seguir com l’espina d’un peix, el tercer es va girar intentant entendre el que passava, un error, intentar entendre li va fer perdre un temps que no era precisament per perdre’l, el crani del seu company va destrossar-li la mandíbula quedant inconscient al terra, em vaig girar ella continuava amb els ulls tancats, “No obris els ulls” la vaig acompanyar a la porta, fora acabava d’arribar un cotxe de la policia, l’oficial es va fer càrrec d’ella, semblava ser que aquell trio havia estat portant problemes a aquella zona i que per por ningú gosava denunciar-los, “Doncs ja té un problema menys oficial”, “Si puc fer res per vostè” “Possiblement em podria fer un favor, em deixaria una estona amb ells?” “Són tots seus, al final no crec que em paguin per segons que”, una resposta intel•ligent, molt possiblement ell ja sabia com acabaria allò i li importava poc, ell protegia a qui ho volia ser, vaig somriure, finalment tindria els meus postres, enlloc d’una delícia oriental uns postres del país perdia en qualitat però guanyava en quantitat, qui diu que les nits no ens guarden sorpreses....

entrada 228 (any 2)

Ho he de reconèixer, l'altre dia vaig cometre un gran error, estava per casa i accidentalment vaig pitjar el botó del comandament a distància de la TV quedant petrificat davant la pantalla, no sé quanta estona hi vaig estar, però us puc ben assegurar que la millor fetillera vendria la seva ànima al diable i es deixaria encular pel mateix (i pel que diuen no sé si és pitjor vendre l'ànima o la segona part de del tracte) per tenir un poder com aquell per tal de deixar embobat a qualsevol, la cosa anava d'uns reporters que viatjaven a una de les ciutats de moda de la costa espanyola i a part de l'encant i el glamour es dedicaven a rascar un xic més enllà de la superfície, i era aleshores quan apareixia tota una fauna que em va donar la resposta al perquè les fires de rareses o directament de monstres van desaparèixer, de fet fa segles que ja no tinc ni massa confiança ni crèdit per l'espècie humana però veient allò no em penedeixo de les meves idees, no sé a partir de quin moment l'especimen humà ho deixa de ser, i és que els humans teniu sort de que la vostra condició vagi lligada al naixement, ja que si ho anés als actes forces de vosaltres us quedaríeu a les portes (o un xic més lluny de la mateixa), i aleshores vaig recordar les paraules del Jean Pierre, quan em deia “No oblidis que es necessiten més braços que caps per fer les coses, amb un que pensi n'hi ha prou, però en són necessaris forces més que treballin, i quan menys preguntin i més treballin millor...”, una veritat com un temple, el problema es troba en el període entre feina i feina, període en el que per avorriment i no saber aquests elements decideixen sortir, algú em va dir fa segles que “L'objectiu de l'home és millorar en la seva naturalesa mitjançant l'aprenentatge i la relació amb els altres”, i una merda, l'objectiu del l'home s'està convertint en un deixar-se anar contínuament per tal d'amagar el que tothom en el fons saps, molts són els cridats però pocs els escollits, i suposo que deu cremar el saber que el destí d'un no és més que aixecar-se el mati i fer una feina per la qual cap màquina n'està encara preparada, perquè si fos el cas que si, un ja hauria begut oli, això o si un altre desgraciat o vol fer a millor preu, que això és com les putes, sempre en trobes una de més econòmica tot i que els resultats finals ja són un altre tema (amb segons que, economia i plaer no poden anar lligades), i amb una perspectiva com aquesta i veient el futur; que millor que beure, liar-la i demostrar que per collons els d'un, vaja que tots els segles d'educació i sociabilització es perden al ritme de les copes i altres substàncies, i al final només queda l'ésser pur, la naturalesa en essència d'un mateix, i veient les que allí es presentaven no puc més que amb un somriure admetre que els segles passen, però els humans continueu sent precaris, i sort en teniu que entre tants braços algú pensa de tan en tan. Això si... qui sóc jo per opinar, al final crec que us heu guanyat el dret de decidir per quin motiu voleu anar a l'infern i recordeu un cop allí de no apartar el cul de la paret, o si... tot depèn de com de fortes us agradin les emocions...