entrada 99 (any 2)

Els vampirs no creiem massa en els estels, el destí o qualsevol altra desig diví, amb tot i pel que hem vist i hem viscut hem aprés que tot i no creure val la pena respectar-ho, doncs bé avui com diria el Pierre "voila", entre la quantitat de visites que he tingut durant el dia d'avui una que m'ha tornat a fer somriure, i de fet com si no... a vegades les visites son desitjades, a vegades esperades o a vegades no per esperades menys desitjades. Avui he estat de cacera (en un sentit figurat) i us he trobat una nova cançó que us deixo...

Here i am
and within the reach of my hands
she's sound asleep and she's sweeter now
than the wildest dream could have seen her
and i watch her slipping away
Though' i know i'll be hunting high and low
high
there's no end to the lengths i'll go to
hunting high and low
high
there's no end to lengths i'll go
To find her again
upon this my dreams are depending
through the dark
i sense the pounding of her heart
next to mine
she's the sweetest love i could find
So i guess i'll be hunting high and low
high
there's no end to the lengths i'll go to
Hunting high and low
high
do you know what it means to love
I'm hunting high and low
and now she's telling me she's got to go away
I'll always be hunting high and low
hungry for you
watching me tearing myself to pieces
hunting high and low
high
there's no end to the lengths i'll go to
oh, for you i'll be hunting high and low

I com sempre els links:

http://www.youtube.com/watch?v=PDHlZ1A-oRE&feature=related (aquest de regal)
http://www.youtube.com/watch?v=wZCNkfP3KzM (i com sempre l'original si bo, dues vegades bo)

Fa segles vaig passar anys darrera la peça perfecta, vaig recórrer oceans i continents i sempre just quan tenia clar que seria el moment s'escapava, suposo que algun Deu tenia ganes de distreure's, tot va començar en la primavera del 1824 en un viatge de Londres a Nova York, feia un dia excel·lent per passar a la coberta del vaixell, tot i un xic de vent aleshores vaig escoltar com algú cridava, sense entendre ni encara avui com va passar vaig agafar un barret que passava davant meu, al girar-me vaig trobar una de les flors més maques de la primavera, ella va somriure entre confosa i avergonyida mentre agafava el barret i donava les gràcies, vaig tenir clar quin seria el sopar d'aquella nit, per la nit em vaig acostar al seu camarot, ella estava estirada al llit, observava la cadència de la seva respiració, el color del cabell, les galtes, vaig entrar sense fer soroll i just quan estava a punt de mossegar-la va obrir els ulls, la seva sorpresa en cara es va incrementat quan el vaixell es va parar en sec. El vaixell va topar amb quelcom, la qüestió és que la vaig agafar i la vaig treure del camarot, la vaig pujar al primer bot i el vaig deixar anar després de verificar que hi havia aigua i aliment, després d'aquell incident la vaig estar buscant per tot arreu, sé que no es poden deixar testimonis del que som i més encara quan el testimoni es algú com ella, la tardo del 1837 estava a Boston fent valer la meva naturalesa de vampir, feia fred, sempre fa o massa fred o massa calor a Boston pel meu gust, estava passejant quan quelcom va passar davant els meu ulls, sense pensar-ho ho vaig agafar, era una ombrel·la que s'havia escapat a alguna noia, em vaig girar per tornar-la i una mirada va sortir de sota un barret, la poca sang que tenia se'm va gelar al descobrir a qui havia estat buscant tot aquells temps.. "Moltes gràcies de nou, crec que us dec el que estigui viva i que conservi el barret i l'ombrel·la" va dir amb un somriure. La vaig agafar pel braç i me la vaig endur a un carreró, possiblement siguem assassins, el que no sé és el que som quan la víctima accepta el destí, just en el darrer alè vaig escoltar que em deia...

"watching me tearing myself to pieces
hunting high and low
high
there's no end to the lengths i'll go to
oh, for you i'll be hunting high and low"

"Moriré resant perquè ens tornem a veure Sr. Vampir, i que en aquell altre temps i espai puguem gaudir més de la nostra companyia mútua, un segon amb tu ha estat més que una vida sola..."
Els Deus són cabrons, al llarg dels segles l'he trobada molts més cops, i no sé el que passa, però una simple mirada retorna al vaixell, a Boston i a qualsevol altre lloc on ens haguem vist anteriorment, i jo aprofito cada segon que em donen amb ella, possiblement la vida dels humans no sigui llarga suficient pels vampirs, però moltes vides humanes seguides acaben per satisfer o almenys és el que vull creure.
Doncs avui veient qui m'havia visitat he tornat a sentir la reispiració del Deu burleta darrera meu, i una ombra força coneguda girant la cantonada del carrer, sense barret ni ombrel·la...