entrada 84 (any 2)

03 marzo
entrada 84 (any 2)
"Vull respecte", de fet que la darrera cosa que et demani el sopar és respecte, no deixa de tenir la seva gràcia, bé et podria demanar que l'assaborissis o degustessis, fins i tot que el gaudissis, ara bé... respecte... bé possiblement algun bon vi podria demanar un cert respecte i anar acompanyat d'un bon tiberi, o que no el barregem amb coke o soda, però no era el cas. I de fet és difícil donar quelcom a algú que mai ho ha tingut, bé aleshores pots donar una merda punxada en un bastó i la tipa au, contenta que ja té respecte, però crec que seria una falta de respecte, així que mal començaríem, vaig arronsar les espatlles i amb un somriure vaig preguntar que volia dir exactament amb el concepte de respecte, aleshores es va treure el seu nokai de la butxaca i amb un somriure em va ensenyar la pantalla, "vull això": "Respeto, es la base de una buena comunidad en la que habitamos. Es el reconocimiento de que algo o alguien tiene valor, se puede definir como la base del sustento de la moral y la ética. El respeto en las relaciones interpersonales comienza en el individuo, en el reconocimiento del mismo como entidad única que necesita que se comprenda al otro. Consiste en saber valorar los intereses." Mon dieu!!!, perquè després diguin que les roses tetones són idiotes mira si tinc mala sort que em va tocar l'única rosa que optava al Nobel i no sabia ..... bé no sabia fer allò que les roses en teoria saben fer de forma glamorosa, i si són franceses doblement. Així que vaig agafar aire... ummm, reconèixer que aquell tros de carn ros tenia algun valor fora del dietètic.. acceptar la necessitat que aquella persona volia ser compresa... uf, uf, uf, ni que fos un remake de "My fair lady" vaig somriure i quelcom dins meu em va dir que molt possiblement el que fes a en els propers 10 segons em marcaria, "Suposo que haurem de començar des del començament, al començament no hi havia res, i un tipus graciós va dir, que es faci la llum...", "perdona em podries definir res?", va ser la seva darrera interrupció.... vaig somriure mentre li explicava el que creia que era el res, i li recordava que el menjar no parla, i que calladeta estava més mona, aquell àpat va durar 15 anys, i no es va fer dolent, al contrari, cada dia anava agafant més solera, i al final la rosa es va quedar en morena i com a tal va perdre facultats per encisar-me amb el seus francès però en canvi va aprendre quan podia i havia d'interrompre, i aquest fet, el saber quan es pot i s'ha de interrompre, en el moment precís va demostrar que no hi ha res perdut, i tot va començar amb un xic de respecte.... qui m'ho anava a dir.