He marxat tantes vegades per retornar passat un temps i he estat en tants llocs que ja no recordo on i què em queda per viure... és un dels problemes d'arrossegar-se per aquest maleït mon massa temps, com ja he dit centenars de vegades, cada dia hi ha menys coses que ens fan somriure i hem d'anar a cercar cada cop records més llunyans per justificar el que ens aixequem cada nit, arribats a aquest punt molt possiblement l'únic que ens queda és la resignació el saber que cap temps futur serà millor i el que encara és pitjor conèixer dia darrera dia que el passat mai retornarà, però que hi voleu fer.... jo almenys tinc l'eternitat per queixar-me la majoria dels mortals teniu força menys temps i veient com l'aprofiteu força generós ha estat qui us l'ha donat. A vegades enyoro el perdre les nits amb un l'Avelino Lara una bona copa de rom i una millor conversa, era en aquells moments quan el temps prenia el seu valor màxim on cada minut tenia 60 segons de sensacions, poc importava el temps que fes fora ni el que passés a la resta del mon, teníem la sensació de ser els darrers habitants, aquells a qui un pont festiu havia allargat l'espera fins al dia del judici final, aquells que perduts com estàvem no mereixien l'atenció de cap dels Deus, possiblement allí ha estat on he passat més anys seguits, recordo una nit quan després de sopar estava passejant per una platja, prop del mar hi havia una dona gran, més aviat vella que no bella i encara més vella que gran, quan estava a la seva alçada es va girar mirant-me i no em va caldre escoltar massa per veure com recitava una oració als seus Deus protectors, un somriure meu i un gest li va indicar que aquella nit ja estava fart i que no volia quedar-me amb un mal gust de boca, la religió no entén de paradisos i no cal més que ajuntar a 4 humans perquè apareguin 5 religions, una per cada humà i una cinquena per no enfadar (si existeix) un ésser superior, al acostar-m'hi més la vella em va dir “Feia temps que et vinc observant, tant que per molt que tanqui els ulls encara et veig, pocs te n'han de quedar, o quasi cap dels teus amics amb nosaltres, i ningú hauria d'enterrar tants amics com tu”, “Ens coneixem?” vaig preguntar... “Possiblement no em recordis, però jo a tu si....” Va ser observant-la fixament que hi vaig caure, ella al veure-ho va continuar...”Si, sóc jo, sóc aquella nena que et va baixar l'equipatge quan vas arribar a la nostra illa, sóc la mateixa que ha envellit veient com tu restaves igual, i soc aquella que tot i saber que els meus dies arriben a la seva fi no enveja la teva existència”. Va ser aleshores que tot va tornar a encaixar, com a París, Praga, Moscow o Viena, tot té un inici i un final, no som senyors del nostre futur, som només senyors dels nostres actes presents... “Et queden forces per tornar-me a portar l'equipatge?” vaig preguntar-li amb un somriure, “A mi no, però la meva neta estaria encantada de fer-vos el servei, possiblement també la recordareu a ella, és força semblant a la seva mare, i crec que a la seva mare la vau conèixer molt bé fa alguns anys...”, definitivament portava massa temps en aquella illa... aquella mateixa nit vaig agafar el primer vaixell de retorn a la civilització.. a on? poc importava qualsevol destí seria avorrit i trist, de fet qualsevol destí ho és després de marxar del paradís, i en el meu cas no per culpa d'una dona afeccionada a les pomes....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada