Fa anys estava passejant pels carrers de Budapest, de fet sempre ha estat una ciutat que m’ha encantat, és una ciutat freda i noble, el que no es pot dir dels seus habitants, que acostumen a tenir la sang calenta i una forma “peculiar” de veure la vida, és possiblement aquesta sang calenta la que fa que sigui un dels destins preferits dels vampirs, de fet res torna a ser el mateix després d’estar-hi. Recorda que estava passejant amb un somriure als llavis al recordar el regust del darrer sopar quan algú va dir “Ets tu John Wayne o ho sóc jo?”, el somriure va esdevenir una rialla, ningú era capaç de donar una tonalitat a aquella frase com en Vladius, m’havia creuat amb ell en diversos segles i llocs, i sempre havia acabat igual.... a punt de perdre el cap i molt, però que molt begut. En qualsevol convenció de vampirs ningú dubtava que en Vladius era coneixedor de les millors collites i millors zones de producció humanes, la llegenda continuava dient que no hi havia ocasió a la que ell no pogués aportar una bona selecció d’acurades begudes, fins i tot es deia que tenia tot un poble d’humans que li servien per preparar el que després eren aquells elixirs que es servien en tots els actes que valguessin la pena. Res més lluny de la realitat, jo el coneixia molt bé, en Vladius tenia un do, un do per descobrir les rara avis dins l’espècie humana, era capaç de determinar quina companyia era la idònia per a cada moment, i a més quina d’aquestes companyies seria capaç un cop ens avorrís de satisfer els nostres desitjos. Després de les salutacions en Vladius em va convidar a fer una copa en un dels darrers locals que havia agafat, un dels defectes que té en Vladius és la facilitat amb que es fa amic dels de la seva pròpia espècie i no se n’adona com aquests el tenen per aprofitar el que ofereix, més d’un cop li he retret que per ser un vampir encara té massa por a la soledat, i qui se sent sol acostuma a acabar malament, ell sempre somriu al escoltar-me i oferint-me una nova copa m’ataca dient que molt possiblement el meu cas sigui digne d’estudi, ja que si bé vaig néixer i créixer com un humà, en el fons sempre he estat un vampir, la conversió en el meu cas no va ser més que un pas natural vers el que ja era. El local estava ple, i com ja he dit masses vampirs pel meu gust, cosa que el divertia, ens vam asseure i mentre demanava una ampolla em va dir... Aquí els tens, caçadors i caçats, de fet em pregunto a vegades què diferencia al caçador del caçat, ens creiem que els humans esdevenen les nostres víctimes propícies i quantes vegades observem com aquestes víctimes acaben per fer-nos seus?, el caçador caçat, crec que se’ns han donat tants dons i capacitats que no som capaços de gestionar-los, i que els altres al veure’ls juguen les seves cartes de la millor forma per obtenir-los. Vaig somriure... definitivament en Vladius era humà, massa humà, o algú es preocupa de si el seu gos l’acabarà per fotre fora de la taula?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada