Fa anys estava en una de les millor festes (la festa del segle) segons deien, i de fet ja he perdut el compte dels cops que he assistit a una d'aquestes festes. I vaig ser testimoni d'una de les converses que el temps no ha estat capaç de fer-me oblidar ni d'evitar que se m'escapi un somriure cada cop que la recordo. En aquestes festes hi ha tres tipus d'humans, el que hi són sense més, per tal d'omplir la llista i aportar el (n+1) capaç de superar la festa anterior, les bèsties socials, persones que són necessàries i que amb la seva sola presència ja justifiquen la festa, i els "estranys", aquells qui ningú sap perquè hi són normalment gent vestida d'un cop de sort que ha anat a petar just abans de la festa i a qui la societat creu que n'està en deute, i la millor forma de pagar-lis el mateix no és més que convidar-los a una estúpida festa a la que ells de bon grat no hi haguessin anat, bé ara que ho penso.... 3 tipologies d'humans i òbviament una quarta tipologia, la dels vampirs que hi anem per riure una estona dels humans, doncs bé just prop de la taula de begudes en un racó hi havia una figura petita que mirava entre sorprès i espantant la quantitat de gent que li passava pel davant i que ni tan sols queien en la seva presència, aquella persona era un dels majors científics que els humans mai hagueu engendrat, i just en un moment concret el destí va decidir actuar, la pobre figura es va moure i sense voler va colpejar a algú, aquest algú no era més que un dels artistes de cinema més valorat del moment i amb la mala sort (o bona), que el cop li va fer caure la copa que tenia entre les mans, i aleshores va esdevenir la màgia, l'artista es va girar i amb un somriure va acceptar les disculpes amb amplis gestos, vaig escoltar tot i la distància com el científic qui havia desaparegut darrera el cos de l'actor intentava articular mots de disculpa, l'actor va fer moviments amb els braços i sense entendre el perquè va sortir del grup on estava (molt possiblement per l'excés d'olor a desig de les dones allí presents), i agafant al científic per l'espatlla se'l va endur a agafar dos copes i van sortir a la terrassa, i allí va venir el moment...
- Així doncs, qui sou ? (va preguntar l'artista)
- Sóc un científic, tot i que a vegades m'agradaria ser un artista com vostè.
- Si?, bé no es pensi que és tan bonica la vida de l'artista. I suposo que vostè deu tenir alguna d'aquelles teories que jo mai entendré, no?.
- Alguna teoria si que en tinc, però no està content d'estar sempre rodejat de dones i fama?
- Ahhh, les dones i la fama són coses temporals, ara venen i ara marxen, podríem dir que són coses relatives....
El científic va deixar anar un somriure... "Veu jo tinc precisament una teoria sobre la relativitat".
Poques vegades he vist riure a dues persones com en aquell moment, un riure franc i sense complexos, aquella amistat va durar el que la festa, però em va demostrar que en el fons els humans no són tan diferents...
M'hagués agradat estar una estona més escoltant aquella conversa però aleshores va passar el segon fet de la nit, vaig notar com un escalfred i al girar-me la vaig veure; jove amb el seu vestit vermell, una flor jove en un jardí de vells, i amb molts jardiners esperant l'oportunitat per tallar-la, semblava que hi hagués una frase a l'aire "brota i creix, floreix i mostra la teva bellesa, per ser tallada abans de marcir-te", les nostres mirades es van creuar i el temps es va parar (suposadament i veient-ho amb distància hi devia haver el Hiro Nakamura per allí), el temps va tornar a començar just en el moment que la vaig tenir al costat, i va ser aleshores quan vaig començar a escoltar el tic-tac, el temps com en tot és primordial, massa temps no porta a res i massa poc pot portar a un desastre, vaig somriure i em vaig presentar, la noia va respondre automàticament absorta per l'èxit que despertava, la vaig convidar a prendre l'aire i va dir que si agafant-se a aquella opció com la darrera per sortir d'aquella multitud, un cop fora la conversa va anar per tots aquells temes banals res amb massa importància, el necessari per poder-me acostar a ella i assaborir el seu aroma, realment la pandilla de bavejants que havia deixat dins de la sala tenien raó al fer-ho, vaig deixar que ella preguntés i portés el pes de la conversa, tot i esperant veure fins on era capaç de portar-me, i aleshores vaig recordar unes paraules que havia escoltat en algun lloc...
Cuando se abre en la mañana,
roja como sangre está:
el rocio no la toca
porque se teme quemar.
Allí estava ella, explicant-me la seva meravellosa vida i de com havia previst menjar-se el mon, de fet era la seva primera festa i la seva mare li havia encarregat el vestit vermell a la millor modista de París, em va explicar com tot el que portava havia estat meticulosament triat per esdevenir la més bella de les flors...
Abierta en el mediodía,
es dura como el coral:
el sol se asoma a los vidrios
para verla relumbrar.
Vaig aprofitar per acostar-me ella amb l'excusa de vuere el penjoll que portava, un record de família segons ella, a aquella distància podia escoltar els batecs del seu cor i com el seu coll esdevenia un camp beneït amb rius subterranis d'un incalculable valor. Ella va interrompre les seves explicacions, just en el moment que la vaig mossegar, però tot i l'acte els darrers mots se li van escapar i van caure sense contingut, poc a poc va anar perdent tot aquell encant que havia tingut fins el moment, tot i no perdre el seu encisador somriure....
Cuando en las ramas empiezan
los pájaros a cantar
y se desmaya la tarde
en las violetas del mar,
se pone blanca, con blanco
de una mejilla de sal;
La vida no és agradable, ni tan sols bonica, això fa segles que ho he aprés i tallar les millors flors és un luxe que ens podem permetre només en certes ocasions, no em va caldre acabar, tenia clar el que passaria, els vampirs mai matem mossegant, és un pacte, debilitem fins l'extrem on la fi arriba per si sola, o en altre ocasions ho accelerem si no hi ha més remei, però ja fa anys que part dels humans ens ajudeu i us feu càrrec de les nostres deixalles, la vaig acompanyar al terra i sense poder deixar de contemplar el qeu qeudava de la seva bellesa me'n vaig anar, no vaig necessitar més per sentir un moviment darrera meu... de fet cada cop trigaven menys, els humans apreneu ràpid "Feu la feina, però a ella ni la toqueu..." estic fart d'humans que es creuen que pel simple fet d'estar a prop nostre esdevenen com nosaltres, vaig vigilar des de la distància com l'agafaven i com es contenien d'acabar la feina, em vaig prometre que aquella nit encara no havia ficat suficients noms a la llista d'aspirants a acabar a l'infern, amb tot vaig continuar recordant....
y cuando toca la noche,
blando cuerno de metal,
y las estrellas avanzan
mientras los aires se van,
en la raya de los oscuro
se comienza a deshojar.
Així doncs, la flor havia passat per tots els estadis, vaig observar con l'acostaven a la balconada i la deixaven caure, el pètal vermell va anar agafant velocitat, vaig veure com desapareixia entre la foscor, molt possiblement la premsa diria que alguna joveneta havia begut massa en la seva primera posada de llarg, i que per un desgraciat accident havia acabat caient al buit des del jardí que era la festa on estava.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada