entrada 86 (any 2)

A partir d'una certa edat la gent ja no canvia, simplement menteix... aquesta va ser una de les millor frases d'en Hugh un mariner irlandès, que com a tot bon irlandès li faltava un bull i qui sempre anava amb un lleuger excés d'alcohol a les venes, vaja, que era tot un objecte incendiari per ell mateix... i cada cop crec més en les seves paraules, molt possiblement tot i que ell ho negués en algun moment de la seva vida havia estat algú amb "responsabilitats", tenia aquella brillantor darrera els seus ulls blaus que denotava una intel·ligència salvatge, res de racional, aquella intel·ligència que prové de la pròpia persona, aquella intel·ligència que separa als llestos dels savis, i ell n'era força de savi, a part d'un gran jugador de Go, crec que mai n'he trobat cap altra com ell, si no vam jugar centenars de partides mentre esperàvem millor temps per sortir de mars gelats no em vam jugar cap, i mai, el vaig arribar a guanyar, de fet com a savi acostumava a tenir raó i quan em va dir que el maleït Scott acabaria per matar-nos li hauria d'haver fet cas, però eren èpoques de gestes i un tot i que poc humà se sent terriblement atret de veure fins a quin punt els humans sofriu voluntàriament per tal d'obtenir un xic de glòria i de fet en Scott tenia clar que era el que volia, fins el darrer moment va guiar la seva vida, però al final quan en quedàvem pocs no va poder més que reconèixer el seu error amb les darreres llàgrimes, els vaig deixar allí, lluny molt lluny, tant que van fer falta mesos per trobar-los i si els van trobar no va ser simplement gràcies a la fortuna.... encara recordo les darreres paraules d'en Hugh, quan mirant-me ls ulls em va dir que aquella era la darrera partida que jugàvem, i que em desitjava que trobés algun jugador almenys tan dolent com ell, vaig somriure dient que si anava malament hi aniria per tots, i ell va sentenciar, que ja m'ho havia dit... a partir d'una certa edat la gent no canvia només menteix, i que a mi el temps del canvi em quedava força lluny i com a mentider encara era més patètic que com a jugador de Go. Avui en nits fredes quan estic rodejat de neu i el vent em recorda que la naturalesa per molt ignorada i prostituida que ens creguem que estigui sempre acaba per marcar la seva llei, els recordo, allí apilotonats, esperant el moment en que tot s'acabi el moment on els somnis de grandesa queden convertits ens llàgrimes, el moment on un es planteja el perquè real de tot plegat, molt possiblement con deien els centaures finalment totes aquestes bogeries no es deuen més a les paraules que Hermes ens deixa caure a les orelles i que els humans preneu com a vostres.... finalment només va quedar un diari i algú que va escriure: "lluitar, buscar, trobar, i no rendir-se mai". Molt maques les paraules, però no treuen el que va passar, i per maques que siguin no el retornarà i molt menys a en Hugh, encara avui en dia no he trobat cap jugador de Go com ell...