entrada 85 (any 2)

Mesura, aquesta crec que és una de les paraules més importants en qualsevol vocabulari i el seu veritable significat no per conegut deixa de ser important, he viscut molts anys i en èpoques he viscut rodejat d'excessos, molts d'ells provocats per la necessitat de sentir-me viu, i no va ser fins que em vaig adonar que no era un ésser viu que vaig comprendre que només em quedava viure dins d'una certa mesura, la gent com jo no pot sobresortir, el que de fet seria el més natural, davant un mon de bombetes que sou els humans els vampirs esdevenim veritables super novas capaces de cremar tot el que tenim al voltant i alhora fins i tot combustionar-nos nosaltres mateixos per esdevenir un forat negre d'on no surt res, o quedar com un pulsar amb clarobscurs constants, on moments de gran lluminositat es veuen intercanviats per moments de gran foscor, jo personalment vaig comprendre que la vida en el sentit humà se m'havia escapat entre els dits el dia que no vaig poder plorar quan va morir la meva darrera estimada, en el moment que la vaig enterrar i quelcom dins meu em va forçar vers la següent, vaig descobrir que la persona que havia passat els darrers 20 anys amb mi no importava, no havia estat res més que algú amb qui estar i gaudir possiblement més gaudir que estar, els anys m'han ensenyat que encarinyar-se de les coses amb data de caducitat és una mala política, així doncs, davant la falta d'algú sempre hi ha algú més que ens permet de substituir la mancança. Però tot dins d'una mesura, la mesura és el que ens fa mes perillosos, el fet que no fem cap mena d'excés del que som o fem, ens converteix en pràcticament invisibles als ulls humans, moltes vegades quan passejo per la nit vec a altres com jo rodejats d'humans qui es mouen sense saber el perill que tenen al voltant, a vegades crec que ho heu de notar, quelcom del més primitiu us ha d'avisar que hi ha alguna cosa que no funciona, però no és més que un miratge.... alguna vegada algú de vosaltres es para en sec i es posa seriós, però dura un segon, aleshores el pobre infeliç somriu i continua amb la seva feliç vida, feliç si, i curta també, perquè no fer cas del que sentim, per estrany que ens sembli a vegades ens pot portar a la nostra fi, no hauríeu d'ignorar o deixar de costat els milions d'anys d'instints, com sempre dic, renegueu del passat i fardeu del futur, i no sou el que sou pel futur que us espera, sou el que sou pel passat que heu viscut.