Bé ja tenim tema per avui tot i que és un tema que crec haver tractat en altres moments, avui algú m’ha proposat parlar dels enganys, mentides, i de com els humans intenteu inventar-vos vides per justificar la vostra pobre existència, bé crec que l’engany i la mentida són com moltes altres virtuts inherents a la vostra naturalesa, molt possiblement els humans ni tan sols ho sou, ja que al preguntar al primer humà que era, ell devia contestat “Sóc humà....” i és clar amb l’afició a la veritat que teniu molt possiblement podeu ser qualsevol cosa menys humans... al llarg dels segles ha vist i viscut grans mentides i amb una visió que em donen els anys us puc assegurar que els fets històrics poc tenen a veure a tal com el reflectiu o creieu que han estat, darrera tot fet històric hi ha la veritat del guanyador i el silenci del perdedor, i en molts casos aquests silencis mereixen més paraules que no pas els actes dels que finalment van triomfar. I finalment el màxim exponent de la mentida és la capacitat dels humans d’autoenganyar-se que ja són collons la cosa, no contents amb enganyar a tothom un va i s’inclou dins del sac dels tontos que creuen les mentides, de fet al fer-ho, ja es veu amb qui es compara un... us compareu a aquells que creuen tot el que dieu sense pràcticament qüestionar si el reguitzell de paraules que utilitzeu a part de dibuixar una bonica realitat són veritat. Però és clar, veient-vos no puc més que acceptar en silenci que una espècie com la vostra necessita de les mentides per no acabar en una depressió absoluta, i si més no tota, si bona part de la població, perquè vist de forma simple la gran majoria del humans només esteu aquí per calentar la cadira als que han de venir, si l’altre dia parlàvem de festes i fent servir les paraules del gran filòsof Rambo... sou prescindibles, si en qualsevol festa no hi aneu no passa res, i bé hi ha festes i festes, però quan un falta a la seva pròpia festa d’aniversari i no se’l troba a faltar ni en el moment de bufar les espelmes és que hi ha quelcom que falla. Així doncs, no sé de que us estranyeu de que en alguns moments hi hagi gent que perdi el mon de vista i faci el que anomeneu “bogeries”, si és que després de unes quantes hores davant la consola que a vegades esdevé l’única eina de consol, un veu la realitat irreal fora de la mateixa i es diu.. “Va que ho arreglaré un xic”, i passa el que passa, i aleshores parlem de que aquesta o aquella persona estaven mentalment malaltes, sento dir-vos que esteu en un error i força greu... tota la humanitat està malalta, tot i que no sé des de quan, de fet tirant la vista enrere no puc veure clar quan vaig veure el primer brot d’aquesta bogeria, i és aleshores que em pregunto si la terra no és més que un magatzem on algun Deu amb ganes de gresca va deixar els seus prototips fallits de ser perfectes, a vegades quan miro un humà crec veure un v.2. quelcom.
dimarts, 31 de març del 2009
dilluns, 30 de març del 2009
entrada 108 (any 2)
Fa anys estava passejant pels carrers de Budapest, de fet sempre ha estat una ciutat que m’ha encantat, és una ciutat freda i noble, el que no es pot dir dels seus habitants, que acostumen a tenir la sang calenta i una forma “peculiar” de veure la vida, és possiblement aquesta sang calenta la que fa que sigui un dels destins preferits dels vampirs, de fet res torna a ser el mateix després d’estar-hi. Recorda que estava passejant amb un somriure als llavis al recordar el regust del darrer sopar quan algú va dir “Ets tu John Wayne o ho sóc jo?”, el somriure va esdevenir una rialla, ningú era capaç de donar una tonalitat a aquella frase com en Vladius, m’havia creuat amb ell en diversos segles i llocs, i sempre havia acabat igual.... a punt de perdre el cap i molt, però que molt begut. En qualsevol convenció de vampirs ningú dubtava que en Vladius era coneixedor de les millors collites i millors zones de producció humanes, la llegenda continuava dient que no hi havia ocasió a la que ell no pogués aportar una bona selecció d’acurades begudes, fins i tot es deia que tenia tot un poble d’humans que li servien per preparar el que després eren aquells elixirs que es servien en tots els actes que valguessin la pena. Res més lluny de la realitat, jo el coneixia molt bé, en Vladius tenia un do, un do per descobrir les rara avis dins l’espècie humana, era capaç de determinar quina companyia era la idònia per a cada moment, i a més quina d’aquestes companyies seria capaç un cop ens avorrís de satisfer els nostres desitjos. Després de les salutacions en Vladius em va convidar a fer una copa en un dels darrers locals que havia agafat, un dels defectes que té en Vladius és la facilitat amb que es fa amic dels de la seva pròpia espècie i no se n’adona com aquests el tenen per aprofitar el que ofereix, més d’un cop li he retret que per ser un vampir encara té massa por a la soledat, i qui se sent sol acostuma a acabar malament, ell sempre somriu al escoltar-me i oferint-me una nova copa m’ataca dient que molt possiblement el meu cas sigui digne d’estudi, ja que si bé vaig néixer i créixer com un humà, en el fons sempre he estat un vampir, la conversió en el meu cas no va ser més que un pas natural vers el que ja era. El local estava ple, i com ja he dit masses vampirs pel meu gust, cosa que el divertia, ens vam asseure i mentre demanava una ampolla em va dir... Aquí els tens, caçadors i caçats, de fet em pregunto a vegades què diferencia al caçador del caçat, ens creiem que els humans esdevenen les nostres víctimes propícies i quantes vegades observem com aquestes víctimes acaben per fer-nos seus?, el caçador caçat, crec que se’ns han donat tants dons i capacitats que no som capaços de gestionar-los, i que els altres al veure’ls juguen les seves cartes de la millor forma per obtenir-los. Vaig somriure... definitivament en Vladius era humà, massa humà, o algú es preocupa de si el seu gos l’acabarà per fotre fora de la taula?.
diumenge, 29 de març del 2009
entrada 107 (any 2)
Els vampirs tenim una màxima.... la no intervenció en els actes dels humans i com ja podeu estar pensant tot i que no volem a vegades ens veiem empesos a intervenir en els actes dels humans, a vegades em pregunto si és per un fals intent de protagonisme o un intent de demostrar que encara ens importeu i que algun dia vam ser com vosaltres. Jo empre he intentat fugir dels problemes dels humans com qui fuig de la malaltia, i a vegades crec que els segles que porto coexistint amb vosaltres m'hauria de donar una perspectiva suficient per donar algun consell, el que passa, és que nosaltres veiem la realitat des d'un altre punt de vista, i oferim en molts casos solucions que per vosaltres no són acceptables, i en molts casos no són acceptables per que no són aquelles que espereu escoltar, i és clar és difícil donar solucions a aquell qui no en vol de solucions i només desitja viure en la problemàtica continuada, això si amb les solucions (que no ho són) a mida dels seus desitjos. I darrerament m'han demanat una gran quantitat de consells sobre el comportament sentimental dels humans, i la gràcia és que aquestes demandes han vingut tant des de la vessant del que no rep res a canvi com de la vessant d'aquells que reben massa i amb un xic menys estarien contents, la veritat és que ambdues posicions porten al mateix, les relacions ja ho tenen de fet no crec que ningú us hagi dit que fos fàcil... i quan un entra en aquests jocs ha d'estar disposat a jugar les seves cartes i eventualment a perdre, o que allò que s'aconsegueixi no tingui res a veure amb allò que volem.. i aquí és on els humans sou divertits, a vegades ho teniu tot i aleshores encara en voleu més, sembla un d'aquest estúpids jocs als que esteu tan afeccionats... a veure quants tombs es pot donar al clau abans que reventi el globus, cada volta implica un orgasme interior de satisfacció per haver aconseguit que l'altre sigui un xic més com desitgem, molt possiblement en algun lloc hi deu haver un concurs mundial amb els experts més grans d'aquest joc, però el final en la majoria dels casos és un gran PUMMMMM, i algú amb cara d'espant preguntant-se com pot haver estat tant desconsiderat el globus d'haver-nos petat als morros.... I és clar, aleshores nosaltres no en som els culpables, el culpable és l'altre que al ser un egoista total és incapaç de sentir les nostres necessitats i donar-nos la més mínima satisfacció... ara bé, en aquests casos em pregunto com el que desitja tan no entén que l'altre pot desitjar el mateix o més, i aquell que critica l'egoisme és incapaç de deixar-ho de ser per oferir-se sense demanar res a canvi... Suposo que deu ser propi dels humans, orientats a no perdre els joguets orientats a mentir, cridar, amenaçar i fer moltes altres coses per mantenir a casa el plat del dia a dia, mentre sortiu fora a veure si us podeu colar en algun restaurant i de tant en tant pagant, invitats, o simplement robant podeu agafar un plat millor que el de casa, bé també hi ha els que acaben regirant les escombraries per trobar les deixalles dels altres. Com ja he dit moltes vegades sou patètics, la falta d'autoestima o d'acceptació us porta a la necessitat de tenir gent al costat que us digui dia a dia l'increïbles que sou, i la gràcia és que en el fons sinó increïbles si que sou interessants, tot i que oblideu que sou interessants no pas pels que us envolten sinó per vosaltres mateixos, i si decidiu canviar per ser encara més encantadors... generalment el que aconseguiu és canviar i per pitjor, aleshores un es queda amb el ulls com a plats intentant pensar que era el que teníeu d'interessant i que havia provocat el que ens paréssim un segons per observar-vos. I la gràcia és que en aquell moments ens retreureu, que no valorem els esforços que feu.... però qui collons us ha demanat que canvieu??, com deia el meu avi... si quelcom funciona perquè nassos cal canviar-ho?
dissabte, 28 de març del 2009
entrada 106 (any 2)
Enveja, de fet és possiblement un dels mots que més bé defineixen la naturalesa humana, un sentiment que possiblement ve del poc que Deu us va deixar de la seva naturalesa, ja que ni ells se n'escapen de l'enveja. Des de Cain fins a algunes noies d'Andorra passant pel Iago aquest sentiment ha anat creixent amb la raça humana, tant que ja esdevé quelcom inherent a la mateixa, de fet no conec cap nen que no el tingui des de la seva més tendre infància, i en molts casos se'ls hi treu no pel seu bé sinó per l'enveja que desperten el èxits que els mateix els hi porta... Fa segles i quan encara mantenia part del negoci de la meva família com a coartada de la meva nova existència com a vampir, vaig ser convidat a sopar a casa d'un dels meus millors clients, em va presentar la seva dona i les seves filles, i em va convidar a menjar tot el que desitgés “Davant aquesta oferta, m'hauré de quedar amb la teva dona i les filles” vaig dir amb un somriure “Uissss, no et pensis, masses dones al final són embafadores i porten pesades digestions”, amb un somriure li vaig dir que no sabia la raó que tenia... el sopar va ser deliciós, només va caldre riure les gràcies d'una de les filles i aprofitar una petita oportunitat per fer-li un regal per observar com la mare i la germana gran estaven disposades a matar-la per un xic d'atenció, just al final del sopar van vindre males noves sobre part de la flota del meu client, qui disculpant-se es va aixecar i donant per acabada la vetllada em va dir que no podia marxar sense provar el seu oporto, vaig somriure dient que una oferta com aquesta era difícilment rebutjable. Un cop sols les filles es van disculpar i em vaig quedar amb la seva muller qui em va servir les primeres copes d'oporto, vaig insistir sobre la sort que tenia en tenir unes filles com les seves i vaig observar una brillantor que m'era coneguda, cada virtut de les seves filles eren com ganivets que es clavaven en la seva estima, ella es va acostar i dient-me que si les virtuts els hi venien de la mare, que el pare poc hi va aportar i menys qui havia sopat amb nosaltres aquella nit... la tenia aprop tan aprop que notava l'olor a desig d'una forma fins i tot marejant, la vaig agafar tot i que si ella esperava un petó va trobar quelcom diferent, la vida de la vella es va perdre més ràpid que no pas el propi oporto, suposo que pel simple fet de valorar el que és bo i el que no..... Vaig pujar les escales fins l'habitació de la germana gran, al obrir la porta, la vaig veure estirada al llit, al descobrir-me va somriure “Suposo que la meva mare, no ha estat suficient per a vos...”, “No”, li vaig contestar mentre m'acostava, va intentar cridar al descobrir un fil vermell que em queia per la boca, però el seu crit va durar una xic menys que la seva vida. Un cop satisfeta la meva sed em vaig disposar a acabar la feina, l'habitació de la germana petita estava al final del passadís, al obrir la porta la vaig descobrir llegint, es va tapar púdicament, i va ser a les hores que vaig recordar les paraules del meu amfitrió, possiblement tres eren masses dones per una nit, així que disculpant-me vaig començar a sortir quan va dir “Senyor meu, espero no ser menys que la meva germana i la meva mare, ja que jo podria oferir-vos el mateix...”, si mai havia cregut en la innocència allí va desaparèixer, enveja, enveja i enveja. Vaig somriure mentre tancava la porta, tres ànimes ver l'infern, ja que havien mort en pecat i sense confessió....
L'enveja és un dels sentiments que mou el mon, no en tinc cap dubte, veient com actueu, i el que em sorprèn més és com és acceptada per la majoria, com a quelcom natural i sense cap valor negatiu, esdevé una vàlvula d'escapament (suposo) que permet de justificar la no necessitat vital del suïcidi, ja que davant algú millor que nosaltres, enlloc de reconèixer aquest fet i acotxar el cap ens és millor criticar i fer-lo caure segons un sentiment que si mai ens critiquen direm que era un enveja inaguantable, i ja sé sap no sou més que humans i com a tals se us ha d'acceptar aquestes coses. Sinó fos perquè en l'analítica que se'm fa cada any sempre tinc els nivells de gelosia en sang molt alts, molt gustosament netejaria la humanitat d'aquests falsos pecadors, inútils que només es senten útils envejant el que mai seran, i si mai seràs el que esperes perquè no acabes d'una vegada i deixes de tocar els collons??.
Bé, ja feia dies que no posava cap cançó així que us deixo un troç d'una...
The daily things (like this and that and what)
that keep us all busy
are confusing me
thats when you came to me
and said "wish i could prove i love you
but does that mean i have to walk on water
when we are older you'll understand why
its enough when i say so
and maybe some things are that simple"
Terriblement veritats aquestes paraules i molt possiblement qui sàpiga anglès entendrà el motiu....
divendres, 27 de març del 2009
entrada 105 (any 2)
Bé avui tenim una pregunta, i ja en feia de dies que ningú preguntava, havia arribat a tenir por que els humans ja tinguéssiu la clau del coneixement absolut... Bé i de fet la pregunta tindria més a veure amb un consultori tipus Consultori de l’Elena Francis que no pas per una pàgina com aquesta, la pregunta en qüestió era: Perquè els homes cerquen dones perfectes?, bé la resposta és fàcil... perquè no són tontos J. De fet i en descàrrec del sexe masculí dir que el que es cerca és un intent de millorar l’espècie i no us penseu que els homes ho facin per cap interès particular... si es busca una companya en plan model és per millorar l’espècie i res més... o això dirien les teories de Darwin els espècimens més ben adaptats són els que s’emporten l’anec a l’aigua (i a saber que fan amb l’anec), així doncs, resposta donada, milers d’anys de primitivisme no es poden tapar amb uns quants anys de cultura igualitària (en el sentit que les lletges i les maques tenen el mateix dret a tenir tius que perdin el cul per elles....), ara bé la part interessant de la qüestió i el que realment ens hem de preguntar, és: si tenim clar el que desitgem de la persona buscada, tenim tan clar el que oferim nosaltres com a persones, perquè he vist a cada individu/a que un es pregunta si s’han pres seriosament cap altre futur més enllà del circ ( i sense faltar als pobres animalons del circ), suposo que és com tot, posats a escollir sempre val la pena picar alt, moooolt alt, que per rebaixes sempre s’està a temps, i poques vegades us adoneu que no hi ha persones perfectes, com a perfectes només hi ha els vampirs, i és clar, nosaltres no estem massa per crear una relació amb humans que es preocupen més de: com espitges el tub de dentífric, si tens o no punteria al WC, si procedeixes a realitzar una neteja en plan que els CSI no trobin cap vestigi de la teva dutxada.... Nops, nops, deixo aquests encants pels humans, ara bé i sabent que la perfecció no existeix, sempre teniu la possibilitat d’escollir i parafrasejant a un geni de l’humor... a veure que tots els homes agafin llapis i paper.... opció (A) estar amb una model que t’hi cagues i que no sap fer equacions diferencial, tot i que la xupa que flipes o (B) estar amb una noia moooooolt intel·ligent però que espantaria al mateix Shrek i a qui no posaríeu res a la boca sota perill de sinistre total, ahhh, això si molt bona persona escolta!. Doncs res, doblegueu el paper i ja el podeu tirar (fent punteria) al WC que tots en sabem la resposta.... vosaltres no?
Ara semi seriosament (si fos possible), el desig d’algú tan perfecte prové de la necessitat dels humans a equivocar-se, a vegades no es necessita ningú perfecte, a vegades només necessiteu aquella persona que simplement us necessita a vosaltres.
Ara semi seriosament (si fos possible), el desig d’algú tan perfecte prové de la necessitat dels humans a equivocar-se, a vegades no es necessita ningú perfecte, a vegades només necessiteu aquella persona que simplement us necessita a vosaltres.
dijous, 26 de març del 2009
entrada 104 (any 2)
He marxat tantes vegades per retornar passat un temps i he estat en tants llocs que ja no recordo on i què em queda per viure... és un dels problemes d'arrossegar-se per aquest maleït mon massa temps, com ja he dit centenars de vegades, cada dia hi ha menys coses que ens fan somriure i hem d'anar a cercar cada cop records més llunyans per justificar el que ens aixequem cada nit, arribats a aquest punt molt possiblement l'únic que ens queda és la resignació el saber que cap temps futur serà millor i el que encara és pitjor conèixer dia darrera dia que el passat mai retornarà, però que hi voleu fer.... jo almenys tinc l'eternitat per queixar-me la majoria dels mortals teniu força menys temps i veient com l'aprofiteu força generós ha estat qui us l'ha donat. A vegades enyoro el perdre les nits amb un l'Avelino Lara una bona copa de rom i una millor conversa, era en aquells moments quan el temps prenia el seu valor màxim on cada minut tenia 60 segons de sensacions, poc importava el temps que fes fora ni el que passés a la resta del mon, teníem la sensació de ser els darrers habitants, aquells a qui un pont festiu havia allargat l'espera fins al dia del judici final, aquells que perduts com estàvem no mereixien l'atenció de cap dels Deus, possiblement allí ha estat on he passat més anys seguits, recordo una nit quan després de sopar estava passejant per una platja, prop del mar hi havia una dona gran, més aviat vella que no bella i encara més vella que gran, quan estava a la seva alçada es va girar mirant-me i no em va caldre escoltar massa per veure com recitava una oració als seus Deus protectors, un somriure meu i un gest li va indicar que aquella nit ja estava fart i que no volia quedar-me amb un mal gust de boca, la religió no entén de paradisos i no cal més que ajuntar a 4 humans perquè apareguin 5 religions, una per cada humà i una cinquena per no enfadar (si existeix) un ésser superior, al acostar-m'hi més la vella em va dir “Feia temps que et vinc observant, tant que per molt que tanqui els ulls encara et veig, pocs te n'han de quedar, o quasi cap dels teus amics amb nosaltres, i ningú hauria d'enterrar tants amics com tu”, “Ens coneixem?” vaig preguntar... “Possiblement no em recordis, però jo a tu si....” Va ser observant-la fixament que hi vaig caure, ella al veure-ho va continuar...”Si, sóc jo, sóc aquella nena que et va baixar l'equipatge quan vas arribar a la nostra illa, sóc la mateixa que ha envellit veient com tu restaves igual, i soc aquella que tot i saber que els meus dies arriben a la seva fi no enveja la teva existència”. Va ser aleshores que tot va tornar a encaixar, com a París, Praga, Moscow o Viena, tot té un inici i un final, no som senyors del nostre futur, som només senyors dels nostres actes presents... “Et queden forces per tornar-me a portar l'equipatge?” vaig preguntar-li amb un somriure, “A mi no, però la meva neta estaria encantada de fer-vos el servei, possiblement també la recordareu a ella, és força semblant a la seva mare, i crec que a la seva mare la vau conèixer molt bé fa alguns anys...”, definitivament portava massa temps en aquella illa... aquella mateixa nit vaig agafar el primer vaixell de retorn a la civilització.. a on? poc importava qualsevol destí seria avorrit i trist, de fet qualsevol destí ho és després de marxar del paradís, i en el meu cas no per culpa d'una dona afeccionada a les pomes....
dimecres, 25 de març del 2009
entrada 103 (any 2)
Fa anys estava en una de les millor festes (la festa del segle) segons deien, i de fet ja he perdut el compte dels cops que he assistit a una d'aquestes festes. I vaig ser testimoni d'una de les converses que el temps no ha estat capaç de fer-me oblidar ni d'evitar que se m'escapi un somriure cada cop que la recordo. En aquestes festes hi ha tres tipus d'humans, el que hi són sense més, per tal d'omplir la llista i aportar el (n+1) capaç de superar la festa anterior, les bèsties socials, persones que són necessàries i que amb la seva sola presència ja justifiquen la festa, i els "estranys", aquells qui ningú sap perquè hi són normalment gent vestida d'un cop de sort que ha anat a petar just abans de la festa i a qui la societat creu que n'està en deute, i la millor forma de pagar-lis el mateix no és més que convidar-los a una estúpida festa a la que ells de bon grat no hi haguessin anat, bé ara que ho penso.... 3 tipologies d'humans i òbviament una quarta tipologia, la dels vampirs que hi anem per riure una estona dels humans, doncs bé just prop de la taula de begudes en un racó hi havia una figura petita que mirava entre sorprès i espantant la quantitat de gent que li passava pel davant i que ni tan sols queien en la seva presència, aquella persona era un dels majors científics que els humans mai hagueu engendrat, i just en un moment concret el destí va decidir actuar, la pobre figura es va moure i sense voler va colpejar a algú, aquest algú no era més que un dels artistes de cinema més valorat del moment i amb la mala sort (o bona), que el cop li va fer caure la copa que tenia entre les mans, i aleshores va esdevenir la màgia, l'artista es va girar i amb un somriure va acceptar les disculpes amb amplis gestos, vaig escoltar tot i la distància com el científic qui havia desaparegut darrera el cos de l'actor intentava articular mots de disculpa, l'actor va fer moviments amb els braços i sense entendre el perquè va sortir del grup on estava (molt possiblement per l'excés d'olor a desig de les dones allí presents), i agafant al científic per l'espatlla se'l va endur a agafar dos copes i van sortir a la terrassa, i allí va venir el moment...
- Així doncs, qui sou ? (va preguntar l'artista)
- Sóc un científic, tot i que a vegades m'agradaria ser un artista com vostè.
- Si?, bé no es pensi que és tan bonica la vida de l'artista. I suposo que vostè deu tenir alguna d'aquelles teories que jo mai entendré, no?.
- Alguna teoria si que en tinc, però no està content d'estar sempre rodejat de dones i fama?
- Ahhh, les dones i la fama són coses temporals, ara venen i ara marxen, podríem dir que són coses relatives....
El científic va deixar anar un somriure... "Veu jo tinc precisament una teoria sobre la relativitat".
Poques vegades he vist riure a dues persones com en aquell moment, un riure franc i sense complexos, aquella amistat va durar el que la festa, però em va demostrar que en el fons els humans no són tan diferents...
M'hagués agradat estar una estona més escoltant aquella conversa però aleshores va passar el segon fet de la nit, vaig notar com un escalfred i al girar-me la vaig veure; jove amb el seu vestit vermell, una flor jove en un jardí de vells, i amb molts jardiners esperant l'oportunitat per tallar-la, semblava que hi hagués una frase a l'aire "brota i creix, floreix i mostra la teva bellesa, per ser tallada abans de marcir-te", les nostres mirades es van creuar i el temps es va parar (suposadament i veient-ho amb distància hi devia haver el Hiro Nakamura per allí), el temps va tornar a començar just en el moment que la vaig tenir al costat, i va ser aleshores quan vaig començar a escoltar el tic-tac, el temps com en tot és primordial, massa temps no porta a res i massa poc pot portar a un desastre, vaig somriure i em vaig presentar, la noia va respondre automàticament absorta per l'èxit que despertava, la vaig convidar a prendre l'aire i va dir que si agafant-se a aquella opció com la darrera per sortir d'aquella multitud, un cop fora la conversa va anar per tots aquells temes banals res amb massa importància, el necessari per poder-me acostar a ella i assaborir el seu aroma, realment la pandilla de bavejants que havia deixat dins de la sala tenien raó al fer-ho, vaig deixar que ella preguntés i portés el pes de la conversa, tot i esperant veure fins on era capaç de portar-me, i aleshores vaig recordar unes paraules que havia escoltat en algun lloc...
Cuando se abre en la mañana,
roja como sangre está:
el rocio no la toca
porque se teme quemar.
Allí estava ella, explicant-me la seva meravellosa vida i de com havia previst menjar-se el mon, de fet era la seva primera festa i la seva mare li havia encarregat el vestit vermell a la millor modista de París, em va explicar com tot el que portava havia estat meticulosament triat per esdevenir la més bella de les flors...
Abierta en el mediodía,
es dura como el coral:
el sol se asoma a los vidrios
para verla relumbrar.
Vaig aprofitar per acostar-me ella amb l'excusa de vuere el penjoll que portava, un record de família segons ella, a aquella distància podia escoltar els batecs del seu cor i com el seu coll esdevenia un camp beneït amb rius subterranis d'un incalculable valor. Ella va interrompre les seves explicacions, just en el moment que la vaig mossegar, però tot i l'acte els darrers mots se li van escapar i van caure sense contingut, poc a poc va anar perdent tot aquell encant que havia tingut fins el moment, tot i no perdre el seu encisador somriure....
Cuando en las ramas empiezan
los pájaros a cantar
y se desmaya la tarde
en las violetas del mar,
se pone blanca, con blanco
de una mejilla de sal;
La vida no és agradable, ni tan sols bonica, això fa segles que ho he aprés i tallar les millors flors és un luxe que ens podem permetre només en certes ocasions, no em va caldre acabar, tenia clar el que passaria, els vampirs mai matem mossegant, és un pacte, debilitem fins l'extrem on la fi arriba per si sola, o en altre ocasions ho accelerem si no hi ha més remei, però ja fa anys que part dels humans ens ajudeu i us feu càrrec de les nostres deixalles, la vaig acompanyar al terra i sense poder deixar de contemplar el qeu qeudava de la seva bellesa me'n vaig anar, no vaig necessitar més per sentir un moviment darrera meu... de fet cada cop trigaven menys, els humans apreneu ràpid "Feu la feina, però a ella ni la toqueu..." estic fart d'humans que es creuen que pel simple fet d'estar a prop nostre esdevenen com nosaltres, vaig vigilar des de la distància com l'agafaven i com es contenien d'acabar la feina, em vaig prometre que aquella nit encara no havia ficat suficients noms a la llista d'aspirants a acabar a l'infern, amb tot vaig continuar recordant....
y cuando toca la noche,
blando cuerno de metal,
y las estrellas avanzan
mientras los aires se van,
en la raya de los oscuro
se comienza a deshojar.
Així doncs, la flor havia passat per tots els estadis, vaig observar con l'acostaven a la balconada i la deixaven caure, el pètal vermell va anar agafant velocitat, vaig veure com desapareixia entre la foscor, molt possiblement la premsa diria que alguna joveneta havia begut massa en la seva primera posada de llarg, i que per un desgraciat accident havia acabat caient al buit des del jardí que era la festa on estava.....
- Així doncs, qui sou ? (va preguntar l'artista)
- Sóc un científic, tot i que a vegades m'agradaria ser un artista com vostè.
- Si?, bé no es pensi que és tan bonica la vida de l'artista. I suposo que vostè deu tenir alguna d'aquelles teories que jo mai entendré, no?.
- Alguna teoria si que en tinc, però no està content d'estar sempre rodejat de dones i fama?
- Ahhh, les dones i la fama són coses temporals, ara venen i ara marxen, podríem dir que són coses relatives....
El científic va deixar anar un somriure... "Veu jo tinc precisament una teoria sobre la relativitat".
Poques vegades he vist riure a dues persones com en aquell moment, un riure franc i sense complexos, aquella amistat va durar el que la festa, però em va demostrar que en el fons els humans no són tan diferents...
M'hagués agradat estar una estona més escoltant aquella conversa però aleshores va passar el segon fet de la nit, vaig notar com un escalfred i al girar-me la vaig veure; jove amb el seu vestit vermell, una flor jove en un jardí de vells, i amb molts jardiners esperant l'oportunitat per tallar-la, semblava que hi hagués una frase a l'aire "brota i creix, floreix i mostra la teva bellesa, per ser tallada abans de marcir-te", les nostres mirades es van creuar i el temps es va parar (suposadament i veient-ho amb distància hi devia haver el Hiro Nakamura per allí), el temps va tornar a començar just en el moment que la vaig tenir al costat, i va ser aleshores quan vaig començar a escoltar el tic-tac, el temps com en tot és primordial, massa temps no porta a res i massa poc pot portar a un desastre, vaig somriure i em vaig presentar, la noia va respondre automàticament absorta per l'èxit que despertava, la vaig convidar a prendre l'aire i va dir que si agafant-se a aquella opció com la darrera per sortir d'aquella multitud, un cop fora la conversa va anar per tots aquells temes banals res amb massa importància, el necessari per poder-me acostar a ella i assaborir el seu aroma, realment la pandilla de bavejants que havia deixat dins de la sala tenien raó al fer-ho, vaig deixar que ella preguntés i portés el pes de la conversa, tot i esperant veure fins on era capaç de portar-me, i aleshores vaig recordar unes paraules que havia escoltat en algun lloc...
Cuando se abre en la mañana,
roja como sangre está:
el rocio no la toca
porque se teme quemar.
Allí estava ella, explicant-me la seva meravellosa vida i de com havia previst menjar-se el mon, de fet era la seva primera festa i la seva mare li havia encarregat el vestit vermell a la millor modista de París, em va explicar com tot el que portava havia estat meticulosament triat per esdevenir la més bella de les flors...
Abierta en el mediodía,
es dura como el coral:
el sol se asoma a los vidrios
para verla relumbrar.
Vaig aprofitar per acostar-me ella amb l'excusa de vuere el penjoll que portava, un record de família segons ella, a aquella distància podia escoltar els batecs del seu cor i com el seu coll esdevenia un camp beneït amb rius subterranis d'un incalculable valor. Ella va interrompre les seves explicacions, just en el moment que la vaig mossegar, però tot i l'acte els darrers mots se li van escapar i van caure sense contingut, poc a poc va anar perdent tot aquell encant que havia tingut fins el moment, tot i no perdre el seu encisador somriure....
Cuando en las ramas empiezan
los pájaros a cantar
y se desmaya la tarde
en las violetas del mar,
se pone blanca, con blanco
de una mejilla de sal;
La vida no és agradable, ni tan sols bonica, això fa segles que ho he aprés i tallar les millors flors és un luxe que ens podem permetre només en certes ocasions, no em va caldre acabar, tenia clar el que passaria, els vampirs mai matem mossegant, és un pacte, debilitem fins l'extrem on la fi arriba per si sola, o en altre ocasions ho accelerem si no hi ha més remei, però ja fa anys que part dels humans ens ajudeu i us feu càrrec de les nostres deixalles, la vaig acompanyar al terra i sense poder deixar de contemplar el qeu qeudava de la seva bellesa me'n vaig anar, no vaig necessitar més per sentir un moviment darrera meu... de fet cada cop trigaven menys, els humans apreneu ràpid "Feu la feina, però a ella ni la toqueu..." estic fart d'humans que es creuen que pel simple fet d'estar a prop nostre esdevenen com nosaltres, vaig vigilar des de la distància com l'agafaven i com es contenien d'acabar la feina, em vaig prometre que aquella nit encara no havia ficat suficients noms a la llista d'aspirants a acabar a l'infern, amb tot vaig continuar recordant....
y cuando toca la noche,
blando cuerno de metal,
y las estrellas avanzan
mientras los aires se van,
en la raya de los oscuro
se comienza a deshojar.
Així doncs, la flor havia passat per tots els estadis, vaig observar con l'acostaven a la balconada i la deixaven caure, el pètal vermell va anar agafant velocitat, vaig veure com desapareixia entre la foscor, molt possiblement la premsa diria que alguna joveneta havia begut massa en la seva primera posada de llarg, i que per un desgraciat accident havia acabat caient al buit des del jardí que era la festa on estava.....
dimarts, 24 de març del 2009
entrada 102 (any 2)
Definitivament avui m'he cagat potes avall parlant com ho fan els humans, avui si m'haguessin punxat no m'haguessin tret sang (bé de fet mai em treuen sang quan em punxen..., però només és una expressió), ara resultat que la hiper-ultra-mega-fashion-delamuerte-hilton, noia que tenia com a premissa "vive la vida" i "viva la vida"; bé si coldplay pot plagiar la canço i la tipologia de lletra jo els puc parafrasejar a ells, doncs bé, aquesta noia ara diu que... i agafeu-vos els maxos o les trompes "Por fin me ha llegado el amor" a cagarse.... amb dos paraules "in creible", quina demostració d'intel·ligència i congruència mental, redobles de tambor i que preparin el Nobel d'aquest any en qualsevol disciplina que hi ha gent que se'l mereix més.... com dirien avui en dia flipant... com es pot passar d'un extrem a l'altre i després se'm critica que tatxi de giravents als humans... com es pot passar de declarar-se un cercador d'emocions i un explorador de noves terres (en el cas d'elles protuberàncies sobre el terreny d'alçada variable i en el millor dels casos de naturalesa volcànica o geisseriana), a.... abonada al mateix plat dia darrera dia, i tot i que el plat sigui bo un consell, al final cansa. Bé, però que puc dir... no sóc més que un pobre vampir a qui el cor fa segles que va deixar de bategar, algú qui li va dir a Paris que l'Helena tenia un bon polvo però que Troia molava més... l'amor és un sentiment que els humans inventeu per intentar descriure quelcom ben diferent, l'amor vol explicar el fet de dipositar expectatives en un altre, el desig que tot vagi bé i el no reconeixement de que el fracàs no es desitjat, i us porta a vestir-ho tot amb un aire grandiós definint-ho com amor, que no és més que la necessitat de que l'altre sigui aquell qui nosaltres volem que sigui.... eissss res a dir, tothom es pot donar cops de cap contra la paret que més li agradi faltaria més, finalment i quan us curi la ferida us recordaré que els caps humans no estan fets per tirar parets a terra, i tot i que sé que no m'escoltareu ho repetiré fins la sacietat.
Davant aquest fet que m'ha fet canviar la roba interior vàries vegades, un altre que ja m'ha portat a anar sense per no quedar-me sense i gastar la bolaxinesadeporcelana (eissss, malpensats res de boles xineses com les enteneu i us fan somriure, sobretot si sou noies, si sou nois.... només espero que les renteu abans de guardar-les), doncs bé.... ahir mentre buscava el sopar vaig escoltar una conversa brutal, un grupet de neopijs que parlaven sobre l'estat de la cultura actual, i de sobte algú va comentar que havia estat al Japó, i va ser una explosió d'idees entre els que havien llegit quelcom i els que hi havien estat, els primers dient que la font escrita era millor que la viscuda, i els segons dient que l'experiència i el viscut mai podria ser substituït per l'escrit, em vaig estar una estona escoltant-los i vaig agrair que volia sopar lleuger i no pas de buffet lliure... he estat al Japó moltes vegades, al llarg dels segles l'he visitat tant que em conec quasi que totes les rames del tercer cirerer del jardí de ca la Miko, amb tot mai he parlat generalitzant sobre el Japó, i els humans també en teniu una tendència malaltissa sobre aquest punt, així doncs si algú va al Japó 15 dies i els passa plovent, podrem dir que sempre plou al Japó?, si al contrari hi anem i se'ns crema l'Hotel podrem dir que els hotels es cremen?, heu d'aprendre que el que viviu vosaltres de forma individual no defineix la totalitat dels altres, no és més que una visió individual generalitzada ja que la vostra curta comprensió té tendència a creure's que pot donar una explicació de tot, bé de fet la vostra comprensió és tan humana com vosaltres i com a tal falla, quasi tan com falleu els humans. Semblaria ser que la conclusió a la que vosaltres arribeu hauria de ser la veritat absoluta i en canvi, cadascú de vosaltres es declarara individual i original, de forma que no admet comparacions o definicions generals, mira que en sou d'estranys els humans....
Davant aquest fet que m'ha fet canviar la roba interior vàries vegades, un altre que ja m'ha portat a anar sense per no quedar-me sense i gastar la bolaxinesadeporcelana (eissss, malpensats res de boles xineses com les enteneu i us fan somriure, sobretot si sou noies, si sou nois.... només espero que les renteu abans de guardar-les), doncs bé.... ahir mentre buscava el sopar vaig escoltar una conversa brutal, un grupet de neopijs que parlaven sobre l'estat de la cultura actual, i de sobte algú va comentar que havia estat al Japó, i va ser una explosió d'idees entre els que havien llegit quelcom i els que hi havien estat, els primers dient que la font escrita era millor que la viscuda, i els segons dient que l'experiència i el viscut mai podria ser substituït per l'escrit, em vaig estar una estona escoltant-los i vaig agrair que volia sopar lleuger i no pas de buffet lliure... he estat al Japó moltes vegades, al llarg dels segles l'he visitat tant que em conec quasi que totes les rames del tercer cirerer del jardí de ca la Miko, amb tot mai he parlat generalitzant sobre el Japó, i els humans també en teniu una tendència malaltissa sobre aquest punt, així doncs si algú va al Japó 15 dies i els passa plovent, podrem dir que sempre plou al Japó?, si al contrari hi anem i se'ns crema l'Hotel podrem dir que els hotels es cremen?, heu d'aprendre que el que viviu vosaltres de forma individual no defineix la totalitat dels altres, no és més que una visió individual generalitzada ja que la vostra curta comprensió té tendència a creure's que pot donar una explicació de tot, bé de fet la vostra comprensió és tan humana com vosaltres i com a tal falla, quasi tan com falleu els humans. Semblaria ser que la conclusió a la que vosaltres arribeu hauria de ser la veritat absoluta i en canvi, cadascú de vosaltres es declarara individual i original, de forma que no admet comparacions o definicions generals, mira que en sou d'estranys els humans....
dilluns, 23 de març del 2009
entrada 101 (any 2)
Avui ha estat un dia de xocs, de fet sempre ho he dit que la raça humana té ja poques capacitats per sorprende'm, però al final acabo reconeixent que si més no sorpresa, sempre sou capaços de fer-me pujar els colors, avui he recordat amb un somriure com en la dècada del 70 la gent tenia la fal·lera ( i mai massa ben explicada) d'anar a terres llunyanes per fer viatges iniciàtics sota un prisma d'espiritualitat força dubtosa, bé... he vist que l'estupidesa d'aquests actes continua vigent i que a manca de valors espirituals "de la terra" es fan necessaris un altre cop els externs, davant d'aquests viatges només dir dos coses: la primera, és que per fer un viatge espiritual cal ser un xic (i només un xic) espiritual.... de res serveix anar la centre de l'espiritualitat màxima, si ni tan sols sabem que vol dir aquest sentiment, vaja seria com anar a veure el mar sense saber que és, i molt possiblement al final acabaríem ofegats de tan entrar en un toll molt gran que ens hem trobat en el nostre camí vers el mar. I el pitjor problema és que l'espiritualitat no és compra o s'adquireix al pes, és un atribut que es va guanyant amb el temps, amb el temps i els actes i us puc assegurar que molts d'aquests viatgers... de temps el just i d'actes, bé els actes que els jutgin altres. I la segona, és que cercar lluny el que s'hauria de tenir dins mateix d'un, em sona més aviat a fugida hiper-ultra-mega-pija-de la muerte que no pas una altra cosa, la catarsis d'una persona és sempre un acte intern i mai extern, i si bé alguns entorns poden actuar com a catalitzadors sempre és millor no necessitar de fets o coses externes per fer-ho, com deia la meva àvia "qui millor que tu per fer les coses". Així doncs, menys viatgets turístics vestidets del que no són, i si algú es vol perdre per llocs llunyans que ho faci dient la veritat, "hi vaig perquè em surt del cony", que total un xic de sinceritat sempre va bé.
Un altre fet que m'ha sorprès és la facilitat que teniu els humans per vendre-ho tot per ser feliços (o creure que ho sou), no he vist cap altra espècie que: menteixi, enganyi, mati, prostitueixi, robi i una llarga llista d'altres actes (que alguns els trobo fins i tot graciosos) per tal de ser feliços, i el bo és que aquells que ho critiquen no triguen massa a realitzar-los quan volen obtenir la felicitat, òbviament el que són faltes i actituds dolentes en el altres, passen a ser fets justificats quan els fan ells (com hauria de ser sinó)... la felicitat permet de trencar totes les regles i normes, avui en dia esdevé la fi darrera de la humanitat "ser feliços", estem en una època de nihilisme absolut i on jo personalment enyoro les bones converses sense preses i sobre valors, avui en dia costa discutir amb algú que de valors en té els justos, de l'àgora al ciberespai hi torna a haver un salt i com no podria ser, un salt en la direcció equivocada, a vegades em pregunto com us ho feu els humans, per agafar tantes direccions equivocades i no encertar mai en la correcta, això vol dir o que no hi ha cap direcció correcta, o que algun Deu s'ho passa pipa amb vosaltres....
Un altre fet que m'ha sorprès és la facilitat que teniu els humans per vendre-ho tot per ser feliços (o creure que ho sou), no he vist cap altra espècie que: menteixi, enganyi, mati, prostitueixi, robi i una llarga llista d'altres actes (que alguns els trobo fins i tot graciosos) per tal de ser feliços, i el bo és que aquells que ho critiquen no triguen massa a realitzar-los quan volen obtenir la felicitat, òbviament el que són faltes i actituds dolentes en el altres, passen a ser fets justificats quan els fan ells (com hauria de ser sinó)... la felicitat permet de trencar totes les regles i normes, avui en dia esdevé la fi darrera de la humanitat "ser feliços", estem en una època de nihilisme absolut i on jo personalment enyoro les bones converses sense preses i sobre valors, avui en dia costa discutir amb algú que de valors en té els justos, de l'àgora al ciberespai hi torna a haver un salt i com no podria ser, un salt en la direcció equivocada, a vegades em pregunto com us ho feu els humans, per agafar tantes direccions equivocades i no encertar mai en la correcta, això vol dir o que no hi ha cap direcció correcta, o que algun Deu s'ho passa pipa amb vosaltres....
diumenge, 22 de març del 2009
entrada 100 (any 2)
Ahir parlàvem de la casualitat i com els vampirs no ens la prenem massa seriosament, doncs bé possiblement hauré de revisar els meus punts de vista... Fa segles que m'ho diuen i molt possiblement hauria de passar tota una vida humana davant una pissarra escrivint "els vampirs no som humans", tantes vegades que la quantitat de cops que ho ha fet el Burt hauria de ser un nombre que fes riure al costat de les meves... Fa poc vaig escoltar un concepte que em va fer una certa gràcia "convergència evolutiva", tot i que bona part dels vampirs partim de la naturalesa humana, la nostra semblança no ens fa iguals, ni de bon tros. Com ja he dit ahir va ser un dia graciós d'aquells que et deixen un somriure a la boca i una idea de "què he fet jo per despertar en un dia com avui..." ahir algú em va dir que tenia cara de ser més gran, òbviament la persona en qüestió no tenia ni la més mínima idea de la meva edat, i us he de dir que en totes les convencions de vampirs diuen que em conservo força bé, tot i els segles que us porto sofrint. De fet crec que en el nostre cas l'edat ens ve per les vivències que hem tingut, els segles van marcant i veure com una i una altra vegada la raça humana es pica contra les parets de la seva limitació mental acaba per exasperar, al llarg de la meva vida he participat en moltes guerres i en especial en les dues grans guerres, les he vistes, les he gaudit analitzant el comportament humà i com gent sense semblances al cap d'un temps no eren més que calcs els uns dels altres, he vist també els actes més heroics (estúpids), amb les ordres més inútils i criminals que cap ment humana pogués decidir, i també he viscut els armisticis i les declaracions de pau, i amb un somriure m'he preguntat quan de temps trigaríeu abans de tornar a començar, sou una espècie terriblement previsible, tant que feu avorrir l'existència a qualsevol que us hagi vist tots els registres que sou capaços d'articular, i que amb el pas dels anys han anat disminuint i limitant-se, de les "persona" gregues als efectes especials hi ha un salt, però només un pas en la capacitat de sorprendre i en molts casos el pas ha estat en la direcció equivocada. Però heus ací que aleshores passa el que passa i un s'aixeca amb un somriure, segurament la sang d'ahir estava adulterada a saber que s'havia pres i és clar som el que mengem... amb tot li hauria d'estar agraït, a vegades els somnis ens porten records del passat, i he recordat com d'inútils i útils són les guerres, com quan les paraules ja no tenen lloc només queden els actes, i tot el que he estat en aquestes guerres.... i després el que podria ser i possiblement mai serà.... amb tot, moltes gràcies per aparèixer com a guest star aquesta nit, si en els somnis hi ha portes o claus, tens permís per entrar-hi quan vulguis i la clau està sota l'estora, prop del jardí :).
dissabte, 21 de març del 2009
entrada 99 (any 2)
Els vampirs no creiem massa en els estels, el destí o qualsevol altra desig diví, amb tot i pel que hem vist i hem viscut hem aprés que tot i no creure val la pena respectar-ho, doncs bé avui com diria el Pierre "voila", entre la quantitat de visites que he tingut durant el dia d'avui una que m'ha tornat a fer somriure, i de fet com si no... a vegades les visites son desitjades, a vegades esperades o a vegades no per esperades menys desitjades. Avui he estat de cacera (en un sentit figurat) i us he trobat una nova cançó que us deixo...
Here i am
and within the reach of my hands
she's sound asleep and she's sweeter now
than the wildest dream could have seen her
and i watch her slipping away
Though' i know i'll be hunting high and low
high
there's no end to the lengths i'll go to
hunting high and low
high
there's no end to lengths i'll go
To find her again
upon this my dreams are depending
through the dark
i sense the pounding of her heart
next to mine
she's the sweetest love i could find
So i guess i'll be hunting high and low
high
there's no end to the lengths i'll go to
Hunting high and low
high
do you know what it means to love
I'm hunting high and low
and now she's telling me she's got to go away
I'll always be hunting high and low
hungry for you
watching me tearing myself to pieces
hunting high and low
high
there's no end to the lengths i'll go to
oh, for you i'll be hunting high and low
I com sempre els links:
http://www.youtube.com/watch?v=PDHlZ1A-oRE&feature=related (aquest de regal)
http://www.youtube.com/watch?v=wZCNkfP3KzM (i com sempre l'original si bo, dues vegades bo)
Fa segles vaig passar anys darrera la peça perfecta, vaig recórrer oceans i continents i sempre just quan tenia clar que seria el moment s'escapava, suposo que algun Deu tenia ganes de distreure's, tot va començar en la primavera del 1824 en un viatge de Londres a Nova York, feia un dia excel·lent per passar a la coberta del vaixell, tot i un xic de vent aleshores vaig escoltar com algú cridava, sense entendre ni encara avui com va passar vaig agafar un barret que passava davant meu, al girar-me vaig trobar una de les flors més maques de la primavera, ella va somriure entre confosa i avergonyida mentre agafava el barret i donava les gràcies, vaig tenir clar quin seria el sopar d'aquella nit, per la nit em vaig acostar al seu camarot, ella estava estirada al llit, observava la cadència de la seva respiració, el color del cabell, les galtes, vaig entrar sense fer soroll i just quan estava a punt de mossegar-la va obrir els ulls, la seva sorpresa en cara es va incrementat quan el vaixell es va parar en sec. El vaixell va topar amb quelcom, la qüestió és que la vaig agafar i la vaig treure del camarot, la vaig pujar al primer bot i el vaig deixar anar després de verificar que hi havia aigua i aliment, després d'aquell incident la vaig estar buscant per tot arreu, sé que no es poden deixar testimonis del que som i més encara quan el testimoni es algú com ella, la tardo del 1837 estava a Boston fent valer la meva naturalesa de vampir, feia fred, sempre fa o massa fred o massa calor a Boston pel meu gust, estava passejant quan quelcom va passar davant els meu ulls, sense pensar-ho ho vaig agafar, era una ombrel·la que s'havia escapat a alguna noia, em vaig girar per tornar-la i una mirada va sortir de sota un barret, la poca sang que tenia se'm va gelar al descobrir a qui havia estat buscant tot aquells temps.. "Moltes gràcies de nou, crec que us dec el que estigui viva i que conservi el barret i l'ombrel·la" va dir amb un somriure. La vaig agafar pel braç i me la vaig endur a un carreró, possiblement siguem assassins, el que no sé és el que som quan la víctima accepta el destí, just en el darrer alè vaig escoltar que em deia...
"watching me tearing myself to pieces
hunting high and low
high
there's no end to the lengths i'll go to
oh, for you i'll be hunting high and low"
"Moriré resant perquè ens tornem a veure Sr. Vampir, i que en aquell altre temps i espai puguem gaudir més de la nostra companyia mútua, un segon amb tu ha estat més que una vida sola..."
Els Deus són cabrons, al llarg dels segles l'he trobada molts més cops, i no sé el que passa, però una simple mirada retorna al vaixell, a Boston i a qualsevol altre lloc on ens haguem vist anteriorment, i jo aprofito cada segon que em donen amb ella, possiblement la vida dels humans no sigui llarga suficient pels vampirs, però moltes vides humanes seguides acaben per satisfer o almenys és el que vull creure.
Doncs avui veient qui m'havia visitat he tornat a sentir la reispiració del Deu burleta darrera meu, i una ombra força coneguda girant la cantonada del carrer, sense barret ni ombrel·la...
Here i am
and within the reach of my hands
she's sound asleep and she's sweeter now
than the wildest dream could have seen her
and i watch her slipping away
Though' i know i'll be hunting high and low
high
there's no end to the lengths i'll go to
hunting high and low
high
there's no end to lengths i'll go
To find her again
upon this my dreams are depending
through the dark
i sense the pounding of her heart
next to mine
she's the sweetest love i could find
So i guess i'll be hunting high and low
high
there's no end to the lengths i'll go to
Hunting high and low
high
do you know what it means to love
I'm hunting high and low
and now she's telling me she's got to go away
I'll always be hunting high and low
hungry for you
watching me tearing myself to pieces
hunting high and low
high
there's no end to the lengths i'll go to
oh, for you i'll be hunting high and low
I com sempre els links:
http://www.youtube.com/watch?v=PDHlZ1A-oRE&feature=related (aquest de regal)
http://www.youtube.com/watch?v=wZCNkfP3KzM (i com sempre l'original si bo, dues vegades bo)
Fa segles vaig passar anys darrera la peça perfecta, vaig recórrer oceans i continents i sempre just quan tenia clar que seria el moment s'escapava, suposo que algun Deu tenia ganes de distreure's, tot va començar en la primavera del 1824 en un viatge de Londres a Nova York, feia un dia excel·lent per passar a la coberta del vaixell, tot i un xic de vent aleshores vaig escoltar com algú cridava, sense entendre ni encara avui com va passar vaig agafar un barret que passava davant meu, al girar-me vaig trobar una de les flors més maques de la primavera, ella va somriure entre confosa i avergonyida mentre agafava el barret i donava les gràcies, vaig tenir clar quin seria el sopar d'aquella nit, per la nit em vaig acostar al seu camarot, ella estava estirada al llit, observava la cadència de la seva respiració, el color del cabell, les galtes, vaig entrar sense fer soroll i just quan estava a punt de mossegar-la va obrir els ulls, la seva sorpresa en cara es va incrementat quan el vaixell es va parar en sec. El vaixell va topar amb quelcom, la qüestió és que la vaig agafar i la vaig treure del camarot, la vaig pujar al primer bot i el vaig deixar anar després de verificar que hi havia aigua i aliment, després d'aquell incident la vaig estar buscant per tot arreu, sé que no es poden deixar testimonis del que som i més encara quan el testimoni es algú com ella, la tardo del 1837 estava a Boston fent valer la meva naturalesa de vampir, feia fred, sempre fa o massa fred o massa calor a Boston pel meu gust, estava passejant quan quelcom va passar davant els meu ulls, sense pensar-ho ho vaig agafar, era una ombrel·la que s'havia escapat a alguna noia, em vaig girar per tornar-la i una mirada va sortir de sota un barret, la poca sang que tenia se'm va gelar al descobrir a qui havia estat buscant tot aquells temps.. "Moltes gràcies de nou, crec que us dec el que estigui viva i que conservi el barret i l'ombrel·la" va dir amb un somriure. La vaig agafar pel braç i me la vaig endur a un carreró, possiblement siguem assassins, el que no sé és el que som quan la víctima accepta el destí, just en el darrer alè vaig escoltar que em deia...
"watching me tearing myself to pieces
hunting high and low
high
there's no end to the lengths i'll go to
oh, for you i'll be hunting high and low"
"Moriré resant perquè ens tornem a veure Sr. Vampir, i que en aquell altre temps i espai puguem gaudir més de la nostra companyia mútua, un segon amb tu ha estat més que una vida sola..."
Els Deus són cabrons, al llarg dels segles l'he trobada molts més cops, i no sé el que passa, però una simple mirada retorna al vaixell, a Boston i a qualsevol altre lloc on ens haguem vist anteriorment, i jo aprofito cada segon que em donen amb ella, possiblement la vida dels humans no sigui llarga suficient pels vampirs, però moltes vides humanes seguides acaben per satisfer o almenys és el que vull creure.
Doncs avui veient qui m'havia visitat he tornat a sentir la reispiració del Deu burleta darrera meu, i una ombra força coneguda girant la cantonada del carrer, sense barret ni ombrel·la...
divendres, 20 de març del 2009
entrada 98 (any 2)
Crisis, crisis, crisis, bé aquesta suposo que deu ser la paraula de moda, i de fet no sé perquè n'esteu tant d'ella, al llarg dels segles els humans heu viscut multitud de crisis que els vampirs hem patit, he vist altres crisis econòmiques, crisis de fe, crisis de coneixement, crisis existencials, crisis alimentàries, crisis vitals.... i fins i tot alguna que altra crisis del 40. Així doncs, no acabo d'entendre la fal·lera que aquesta darrera crisis està causant, bé possiblement aquesta vingui del fet que els humans sou (generalment) porucs per naturalesa, i en un mon interconnectat i global un humà té tos a Seattle i a Esparraguera comencen a receptar antibiòtics... Amb tot, dir-vos que alegreu aquestes cares, és fàcil només cal forçar un xic els llavis cap amunt i saludar el doble del que fem normalment, això i comprar edredons i pinta llavis (facials). Algú em va dir que possiblement aquesta crisis tingui un efecte també emocional i fins i tot es va atrevir d'anomenar-la "crisi emocional", bé per algú que d'emocions en té les justes com és el cas del vampirs, una crisi emocional m'hauria de fer riure o deixar-me tremolant, ja que o bé no ens afectarà o bé en pot fer perdre les poques emocions que ens queden... si us he de ser sincer crec que aquest cop el fet diferencial, és que segles d'individualisme ha provocat una crisis individual, és a dir múltiples tipologies de crisis, us puc ben dir que si aquesta fos un virus molt possiblement l'estructura actual seria la més mortífera pels humans, tenim crisis a la carta i a cadascú l'afecta de manera diferent, de fet aquí teniu el problema de que les solucions proposades no funcionin, en un mon individual i egoista, les solucions generals no són efectives, bé no ho són mentre no em solucionin a mi el problema, aleshores si que són les solucions més justes. I tornant al tema emocional, dir-vos que el problema no és la crisis, és el fet que el humans heu anat tenint una tendència a deshumanitzar-vos i és força graciosa l'expressió, en un intent de ser més del que podeu i és el del vostre costat, heu considerat a la resta de la humanitat com a elements per utilitzar o directament com a adversaris, i heu oblidat que la unió és el que fa la força i que no és la força el que provoca la unió "virtus unita fortior", fa segles uns grans homes van dir "e pluribus unum", i ara esteu fent tot el contrari, ja ho vaig dir, perdeu la visió històrica, no tot és el que viviu aquí i ara, hi ha un abans i hi haurà un després. I tot i que val la pena disfrutar del moment i etc, etc, no costa massa de tant en tant mirar enrere i veure el que de bo ens han deixat, tot i que veient com us comporteu avui en dia, molt possiblement d'aquí a alguns segles en els col·legis us posaran com a exemple del que no ha de ser una societat.... Va tornem-hi, que em perdo.... així doncs la crisi emocional si existeix, no és més que el resultat de la impotència dels desitjos que no per desitjats us han estat concedits, els humans enlloc de disfrutar del que teniu heu posat els ulls en el que podríeu tenir o té el vostre veí i es clar no tothom ho pot tenir tot, per no utilitzar una expressió més sagnant. Així doncs, que feu? doncs crear sèries sobre éssers increïbles, això si molt desgraciats en els fons per tal que si bé els envegeu no desitgeu ser com ells, perquè total perquè ser som ells si al final son tan desgraciats, això o sèries sobre famílies o escoles perfectes on amb un somriure penseu que bé possiblement vosaltres sou uns desgraciats, però que macos i sans que pugen els nens en alguns llocs i que potser algun dia ho tindreu pels vostres, o finalment programes del cor on de forma gratuïta teniu discussions de taberna... perdó les discussions de taberna són molt més interessants; on de forma gratuïta podeu externalitzar les vostres frustracions i impotències, bé us proposo una teràpia millor... una construcció circular, on es deixen anar alguns animalets perquè es matin entre ells, això si, els espectadors podran proposar a qui maten i a qui no.... uopssss, crec que això fa segles que es feia, es feia? o encara es fa (tot i que molt subtilment)?. I mira que tingui que venir un vampir per fer-vos sortir els colors, quan realment l'interessant es fer-vos sortir altres coses.... per cert els vampirs no tan sols mosseguem colls, a vegades mosseguem l'esperit de les persones i en alguns casos i si val la pena podem també mossegar pits perfectes i més si un professional ho certifica....
dijous, 19 de març del 2009
entrada 97 (any 2)
Tornem-hi, cada cop que parlo amb algú i desvetllo la meva naturalesa vec una brillantor en els ulls i una tremolor en la veu, i si pogués llegir el pensament segur, que amb llums fluorescents la idea seria "que guay!", sento dir-vos com ja he dit fins a la sacietat que en té poc de guay, la gent té una imatge idealitzada dels vampirs, possiblement els humans en lloc de reconèixer que hi ha algú més evolucionat que vosaltres el que feu és admirar-lo, i aleshores es passa a estar en un lloc eteri on sembla que la realitat i ficció es barregen i on no queda molt clar que hi ha de veritat i que hi ha de fals, bé de fet ho feu fins i tot amb els de la vostra espècie, els vostres súmmums (i em fa gràcia que precisament si el raciocini és la vostra principal virtut, sigui gent que precisament no en fan una excel·lència del mateix, aquells a qui més admireu), i dins dels súmmums tindríem a actors, esportistes, cantants, etc... aquesta gent passen a un punt on sembla que sigueu vosaltres qui necessiteu que tinguin una existència el màxim d'extremista i voluptuosa, i aleshores passa un fet que té una explicació difícil, passen a ser ésser envejats i admirats en parts iguals però dels que ningú vol ser com ells mitjançant l'esforç diari i el treball, s'accepta que són casos extrems, i que com a tals s'ho mereixen. I és aleshores quan un es podria preguntar, que diferencia un cas extrem de viure a l'Olimp d'un altre cas extrem condemnat al Tàrtar. Us puc assegurar, que ser un vampir és estar molt aprop del Tàrtar, darrera el que vosaltres consideraríeu un grapat de super poders xaxi-pirulis s'amaga tota una existència de condemna, una condemna que difícilment podríeu tolerar: perdre a tots els éssers estimats i quedar-vos sols?, tenir d'arrossegar-vos per la nit per tal d'alimentar-vos dels que han estat de la vostra mateixa espècie?, passar inadvertits i fugir en cas de ser descoberts?, qui voldria una vida així?, bé si algú després de tot això encara diu que si, segur que es mereix moltes coses, però mai la sort de ser un vampir... perquè fins i tot els vampirs no volem monstres entre nosaltres, i qui nega la seva condició humana a canvi d'un grapat de poders podria segurament negar la seva condició de vampir per un altra grapat de poders, i a la fi, la ma ja no surt del parany de tan plena que és....
dimecres, 18 de març del 2009
entrada 96 (any 2)
Vaja, a vegades tenim silencis que duren segles i a vegades un terrible sortidor d'idees i comentaris que mereixen el comentari, una de les preguntes que sempre em fan es si al llarg dels segles un vampir té la tendència, o directament si he tingut la companyia d'una vampiressa, bé en el meu cas no ha estat així, generalment he fugit dels de la meva espècie i més si no compartim sexe, al final les bronques que pels humans tenen una duració exagerada si van més enllà de la setmana, en els vampirs poden perdurar mesos o anys, i és clar tampoc es massa motivador arribar a casa i trobar-te algú de morros un bon grapat d'anys, a més els vampirs tenim una certa debilitat pel calor humà, i les vampiresses acostumen a estar força fredes (un dels grans problemes de ser un mort en vida), i es clar que et toquin els peus d'una vampiressa una nit d'hivern... fred no ens dóna ja que no el sentim con vosaltres, però a vegades el poder de la suggestió supera la realitat, i finalment i com a veritable excusa hi ha el fet que no es pot competir amb una dona que s'ha ficat a llit amb centenars o milers d'homes, bé, és veritat que al final li han servit d'aliment però fins aquest punt els ha aprofitat, i si ja ens costa de satisfer una mortal que ha pogut tenir una certa trajectòria no us dic res d'algú que juga en lligues superiors, així doncs com a bon vampir... no val la pena començar guerres de les que en sabem amb seguretat que no en sortirem guanyadors, amb tot i com a ex-éssers humans alguna vegada ho he intentat creient que seria igual que amb les dones de cos calent, i després de tota una exhibició no trec més que una mirada entre còmica i de desinterès i un simple "Ha estat bé, però..."...
Ahir algú va fer una sèrie de comparacions que em van fer gràcia per no dir, que directament em van sobtar, de fet donades dues paraules sempre ens poden sortir 4 combinacions, ahhh, la meravella de les matemàtiques, així doncs, vampir i humà, només ens pot donar: vampir-vampir, vampir-humà, humà-vampir i humà-humà. Bé la situació normalment és la de vampir-vampir i humà-humà, i aleshores es poden donar els altres dos casos ??... la resposta és si, tot i que per definició no deixen de ser perversions de l'original, destinades al fracàs i al extermini, en el cas del vampir-humà, ens trobem davant algú que no ha estat capaç de deixar anar la seva antiga naturalesa humana, són éssers doblegats pel dolor del que han estat i no són, s'arrosseguen per aquest mon intentant ser moltes vegades més humans que els propis humans, i òbviament cridant més l'atenció que la Lindsey Logan en una reunió d'astrofísics, ummmm tot i que molt possiblement ella en sàpiga força de via lacteas... (ja ho sé, un mal acudit), aquests individus acostumen a acabar força malament, i formen el gros de la llista de suïcidis dins dels vampirs, són errors en l'evolució, els famosos graons perduts de Darwin, n'he conegut forces i sempre he acabat amb ganes d'apagar el seu dolor, ja que el patetisme humà amb la possibilitat de la eternitat vampírica pot ser del tot menys agradable. Per un altre costat tenim els humans-vampirs, i aquests encara em molesten més, tot i que dins dels vampirs tenen els seus admiradors, algú que està per sota nostre i que intenta arribar a demostrar que pot ser com nosaltres hauria de merèixer un xic de comprensió i reconeixement, però jo els conec, humans que per diferents motius ho han deixat de ser, humans que necessiten d'altres humans per ser-ho, humans que no poden sentir per si mateixos i que cerquen en els sentiments dels altres la seva font de plaer o dolor, i un cop enganxats a aquests sentiments provoquen el que sigui per obtenir la seva injecció diària d'humanitat, són fàcils de veure, són els que tenen un somriure amagat i una brillantor als ulls davant de desgràcies o felicitat, perquè a la fi per a ells tot és el mateix, sentiments dels que viure, no necessiten sang, necessiten de les vostres emocions, i òbviament els humans sou tant estúpids que sempre n'esteu disposats d'oferir-les.... el que vinc dient, cada cop se'm fa més estrany imaginar com poden quedar encara humans-humans....
Ahir algú va fer una sèrie de comparacions que em van fer gràcia per no dir, que directament em van sobtar, de fet donades dues paraules sempre ens poden sortir 4 combinacions, ahhh, la meravella de les matemàtiques, així doncs, vampir i humà, només ens pot donar: vampir-vampir, vampir-humà, humà-vampir i humà-humà. Bé la situació normalment és la de vampir-vampir i humà-humà, i aleshores es poden donar els altres dos casos ??... la resposta és si, tot i que per definició no deixen de ser perversions de l'original, destinades al fracàs i al extermini, en el cas del vampir-humà, ens trobem davant algú que no ha estat capaç de deixar anar la seva antiga naturalesa humana, són éssers doblegats pel dolor del que han estat i no són, s'arrosseguen per aquest mon intentant ser moltes vegades més humans que els propis humans, i òbviament cridant més l'atenció que la Lindsey Logan en una reunió d'astrofísics, ummmm tot i que molt possiblement ella en sàpiga força de via lacteas... (ja ho sé, un mal acudit), aquests individus acostumen a acabar força malament, i formen el gros de la llista de suïcidis dins dels vampirs, són errors en l'evolució, els famosos graons perduts de Darwin, n'he conegut forces i sempre he acabat amb ganes d'apagar el seu dolor, ja que el patetisme humà amb la possibilitat de la eternitat vampírica pot ser del tot menys agradable. Per un altre costat tenim els humans-vampirs, i aquests encara em molesten més, tot i que dins dels vampirs tenen els seus admiradors, algú que està per sota nostre i que intenta arribar a demostrar que pot ser com nosaltres hauria de merèixer un xic de comprensió i reconeixement, però jo els conec, humans que per diferents motius ho han deixat de ser, humans que necessiten d'altres humans per ser-ho, humans que no poden sentir per si mateixos i que cerquen en els sentiments dels altres la seva font de plaer o dolor, i un cop enganxats a aquests sentiments provoquen el que sigui per obtenir la seva injecció diària d'humanitat, són fàcils de veure, són els que tenen un somriure amagat i una brillantor als ulls davant de desgràcies o felicitat, perquè a la fi per a ells tot és el mateix, sentiments dels que viure, no necessiten sang, necessiten de les vostres emocions, i òbviament els humans sou tant estúpids que sempre n'esteu disposats d'oferir-les.... el que vinc dient, cada cop se'm fa més estrany imaginar com poden quedar encara humans-humans....
dimarts, 17 de març del 2009
entrada 95-2 (any 2)
Bé, i després del poema el desastre.... perquè ben segurament no estaré a l'alçada del Sr. Cavafis, però ja sé sap, es fa el que es pot... Darrerament i parlant amb la gent crec que teniu una idea equivocada del "meravellós" que és ser un vampir, semblaria ser que tornar-se un vampir hauria de ser el més semblant que un regal diví, vaja un orgasme sense fi (que ja em direu perquè voleu vosaltres un orgasme sense fi, no cal més que imaginar la cara que us quedaria després de 6 hores d'orgasme....), doncs sento dir, que ser un vampir no té res de glamouros, ni del que heu vist en la gran quantitat de pel·lícules, que per cert no ha fet ni tan sols s'ha preguntat a cap vampir, i és clar, si m'he de dirigir a algú que es creu tot el que diuen les pel·lícules, millor apaga el llum i marxem... La veritat, és que sempre ho he dit, ser un vampir és com iniciar un viatge on tot el que es pot esperar és el contrari que dirigir-se a Ítaca, sempre sol sense poder esperar que la companyia d'una persona ens duri més del que per vosaltres seria un estiu, on llargs hiverns de solitud i avorriment ens acompanyen, on períodes de frenesí i disbauxa ens aterren ja que per comparació en vindran de dolents, i cada segon dolent es menja un eon de bons records, el mon en el que viviu s'ha convertit per a nosaltres en una gàbia tot i que sense barrots d'or, estem tancats en una presó on els companys de celda són una humanitat que ens empeny a desitjar la llibertat i no per ser lliures, sinó simplement per perdre-us de vista una temporada. A vegades crec que tota la humanitat formeu part del serial més increïble que un Deu pogués crear, molt possiblement els Deus s'ho deuen passar divinament (com si no...) veient els espectacles que munteu, on tots en sou els actors i la terra el plató... ara només cal veure qui s'endurà l'oscar a la millor interpretació.... Tot i que el fet de ser diferents pot forçar a algú a creure que només per això ja val la pena, de fet fins i tot en aquest punt els humans sou força graciosos, teniu gent que vol ser "original" i "diferent" però que en el fons no volen més que crear tendència, i que els altres actuïn i acabin per semblar-se a ells, molt possiblement aquest fet deriva de la sempre humana sensació de por a quedar-se sol i de reconèixer a aquells a qui mes passerells acaben per seguir, els vampirs no tenim cap interès en que es segueixin, de fet per naturalesa no se'ns pot seguir, la vostra existència no esdevé més que un llumí: explosiva en un inici, i amb una gran força al començament, cremant amb ímpetu i sense adonar-se'n que el que precisament esteu cremant és el que us dóna vida, i just al final un intent fallit i estúpid de frenar per tal que la vostra existència s'allargui més allà del possible, quan darrera no teniu més que un passat negre que cau a troços i per endavant una curta distància fins l'abisme, i aleshores esdevé que el que tothom havia dit sempre que la mort forma part natural de la vida i que cal acceptar-la, passa a ser una mentida i una pose, perquè us puc ben assegurar que no he conegut a cap humà que no tingués por a morir...
entrada 95 (any 2)
Els vampirs tenim la costum de ser bastant sincers, i molt possiblement al tenir un gran coneixement sobre nosaltres mateixos no ens costa de reconèixer que hi ha gent millor... heus aquí algú millor en l'escriptura, aquest és definitivament un bon poema...
Ítaca
Si vas a emprender el viaje hacia Ítaca,
pide que tu camino sea largo,
rico en experiencias, en conocimiento.
A Lestrigones y a Cíclopes,
o al airado Poseidón nunca temas,
no hallarás tales seres en tu ruta
si alto es tu pensamiento y limpia
la emoción de tu espíritu y tu cuerpo.
A Lestrigones ni a Cíclopes,
ni al fiero Poseidón hallarás nunca,
si no los llevas dentro de tu alma,
si no es tu alma quien ante ti los pone.
Pide que tu camino sea largo.
Que numerosas sean las mañanas de verano
en que con placer, felizmente
arribes a bahías nunca vistas;
detente en los emporios de Fenicia
y adquiere hermosas mercancías,
madreperla y coral, y ámbar, y ébano,
perfumes deliciosos y diversos,
cuando puedas invierte en voluptuosos y delicados perfumes;
visita muchas ciudades de Egipto
y con avidez aprende de sus sabios.
Ten siempre a Ítaca en la memoria.
Llegar allí es tu meta.
Mas no apresures el viaje.
Mejor que se extienda largos años;
y en tu vejez arribes a la isla
con cuanto hayas ganado en el camino,
sin esperar que Ítaca te enriquezca.
Ítaca te regaló un hermoso viaje.
Sin ella el camino no hubieras emprendido.
Mas ninguna otra cosa puede darte.
Aunque pobre la encuentres, no te engañará Ítaca.
Rico en saber y en vida, como has vuelto,
comprendés ya que significan las Ítacas.
Ítaca
Si vas a emprender el viaje hacia Ítaca,
pide que tu camino sea largo,
rico en experiencias, en conocimiento.
A Lestrigones y a Cíclopes,
o al airado Poseidón nunca temas,
no hallarás tales seres en tu ruta
si alto es tu pensamiento y limpia
la emoción de tu espíritu y tu cuerpo.
A Lestrigones ni a Cíclopes,
ni al fiero Poseidón hallarás nunca,
si no los llevas dentro de tu alma,
si no es tu alma quien ante ti los pone.
Pide que tu camino sea largo.
Que numerosas sean las mañanas de verano
en que con placer, felizmente
arribes a bahías nunca vistas;
detente en los emporios de Fenicia
y adquiere hermosas mercancías,
madreperla y coral, y ámbar, y ébano,
perfumes deliciosos y diversos,
cuando puedas invierte en voluptuosos y delicados perfumes;
visita muchas ciudades de Egipto
y con avidez aprende de sus sabios.
Ten siempre a Ítaca en la memoria.
Llegar allí es tu meta.
Mas no apresures el viaje.
Mejor que se extienda largos años;
y en tu vejez arribes a la isla
con cuanto hayas ganado en el camino,
sin esperar que Ítaca te enriquezca.
Ítaca te regaló un hermoso viaje.
Sin ella el camino no hubieras emprendido.
Mas ninguna otra cosa puede darte.
Aunque pobre la encuentres, no te engañará Ítaca.
Rico en saber y en vida, como has vuelto,
comprendés ya que significan las Ítacas.
dilluns, 16 de març del 2009
entrada 94 (any 2)
Aquest cap de setmana m'ha portat molts records, i records de fa molts anys, hi ha gent que pregunta amb una brillantor als ulls si la mossegada d'un vampir (sempre que no acabi per desangrar), torna a algú vampir o vampiressa (pel que venia al cas), bé en certs casos si que es produeix aquest fet, però la veritable màgia de la mossegada d'un vampir és que aquell qui és mossegat es transforma, res torna a ser-li igual, i en molts casos es comença a viure la vida no tal com s'ha de viure sinó tal com és vol viure, i per Deu que hi ha una diferència més que significativa entre aquests dos conceptes. En aquest punt podríem dir que els vampirs no deixen de ser més que uns simples serenos, ja veieu en que hem acabat, serenos amb un joc de claus que obren totes les portes, podem obrir portes a qualsevol passadís o casa, tenim la possibilitat d'ajudar a entrar en qualsevol lloc, sempre i quan s'estigui disposat a pagar el preu, i en el nostre cas el preu és molt superior a unes simples monedes lliurades a les mans cadavèriques d'un vell barquer, en el nostre cas el preu a pagar és la pèrdua de la protecció de la societat al viure de forma lliure i sense regles, esdevenint un veritable ronin, algú sense senyor i no us penseu que alliberi no donar explicacions a ningú, no hi ha càrrega més alta que la de donar-se explicacions a un mateix.
Aquest cap de setmana e recordat al bo del Pierre, era un noble de la cort de Lluís XVI un dels pocs a qui el rei buscava en lloc de ser buscat, mai he vist perdonar tantes barbaritats a algú com al bo del Pierre, no hi havia cap acte que no tingués un perdó, tot el que feia tenia una vessant tan graciosa que era impossible prendre's seriosament el seus actes, i les males llengües deien que la bona de la Maria Antonieta era encara més admiradora d'ell que no pas el propi Lluís. Una nit entre copa i copa i amb un bon cigar entre les mans em va dir el seu secret, en aquest mon de desastres ell havia aprés que tot s'havia de fer amb la màxima energia i bé, costés el que costés i ell havia destinat la seva vida sencera a fer feliç a la gent, especialitzant-se en les senyores i més exactament en les senyores casades, bé, era una tasca que no li valoraven massa bé, ja que molts matrimonis existien gràcies al bo del Pierre que era capaç de pagar setmanes de matrimoni infeliç amb hores de plaer, i de fet al fotut del Pierre no li faltaven demandes de repartir felicitat... Sempre m'ha semblat una bona política aquesta, el problema dels vampirs és que per nosaltres el temps no té una escala mortal o humana, té una escala que va més enllà del vostre temps, el resultat a vegades és força graciós, les coses que tenen una durada humana acceptable, en el nostre cas són molt més llargues i intenses, i aleshores us recomano tenir un bon got d'aigua amb sucre, i estar preparades perquè com sempre acabareu dient "No puc més", l'únic variable és el temps que es triga a dir les paraules màgiques "No puc més", perquè a vegades fins i tot la felicitat es torna insuportable, i estar al paradís cansa força, bé als vampirs no tan, ja que el nostre paradís està força per sobre al vostre.
Aquest cap de setmana e recordat al bo del Pierre, era un noble de la cort de Lluís XVI un dels pocs a qui el rei buscava en lloc de ser buscat, mai he vist perdonar tantes barbaritats a algú com al bo del Pierre, no hi havia cap acte que no tingués un perdó, tot el que feia tenia una vessant tan graciosa que era impossible prendre's seriosament el seus actes, i les males llengües deien que la bona de la Maria Antonieta era encara més admiradora d'ell que no pas el propi Lluís. Una nit entre copa i copa i amb un bon cigar entre les mans em va dir el seu secret, en aquest mon de desastres ell havia aprés que tot s'havia de fer amb la màxima energia i bé, costés el que costés i ell havia destinat la seva vida sencera a fer feliç a la gent, especialitzant-se en les senyores i més exactament en les senyores casades, bé, era una tasca que no li valoraven massa bé, ja que molts matrimonis existien gràcies al bo del Pierre que era capaç de pagar setmanes de matrimoni infeliç amb hores de plaer, i de fet al fotut del Pierre no li faltaven demandes de repartir felicitat... Sempre m'ha semblat una bona política aquesta, el problema dels vampirs és que per nosaltres el temps no té una escala mortal o humana, té una escala que va més enllà del vostre temps, el resultat a vegades és força graciós, les coses que tenen una durada humana acceptable, en el nostre cas són molt més llargues i intenses, i aleshores us recomano tenir un bon got d'aigua amb sucre, i estar preparades perquè com sempre acabareu dient "No puc més", l'únic variable és el temps que es triga a dir les paraules màgiques "No puc més", perquè a vegades fins i tot la felicitat es torna insuportable, i estar al paradís cansa força, bé als vampirs no tan, ja que el nostre paradís està força per sobre al vostre.
diumenge, 15 de març del 2009
entrada 93 (any 2)
Fa temps vaig estar per Mèxic, en el desert del Chiuauau (res a veure amb la tribu del Rossi) i allí vaig conèixer al que podríem considerar com un Chaman de la tribu dels Huichas tot i que vivia sol, portava dies vagant pel desert i encara avui no sé en quin punt la realitat i la imaginació dels miratges es barregen, l'Antonio al veure'm em va batejar com l'enemic, enemic dels enemics, el significat del qual no he acabat d'entendre mai, em va convidar a una cerimònia que portava segles celebrant-se en la seva tribu, un cop caiguda la nit va anant arribant gent prop de la seva tenda, després de les presentacions, ens vam seure formant un cercle, i van començar amb uns càntics, mentre es passaven la polpa del que semblava un cactus, fins uns dies després no vaig saber que era el famós Peyote, els vampirs per naturalesa som força resistents a les drogues i altres, però sense entendre molt bé el motiu aquell no va ser el dia, em vaig sorprendre al veure com els meus sentits ampliats ja normalment esdevenien molt més sensibles, fins un punt inimaginable, vaig intentar controlar els efectes de la droga però va ser inútil, em vaig sentir transportat enllà, molt enllà estava en un passadís i davant meu una gran porta, al obrir-la vaig descobrir tres dones, es van acostar i se'm van presentar Cloto "la que fila", Làquesis "la que assigna el destí" i finalment Àtropos "la inflexible", vaig veure la meva vida des del meu naixement fins la meva mort, i vaig descobrir per qui moriria y com ho faria, vaig entendre que no era lliure i que la meva vida no havia estat més que el que aquelles havien desitjat, vaig veure el meu naixement humà i com Cloto agafava el cabdell de la meva vida i el portava afilar, allí Làquessis qui tenia la cara d'una antiga ex amb qui no vaig acabar bé, filava el fil transformant la meva existència en el que havia estat una vida de no vida entre humans i finalment Àtropos... la vella Àtropos la tenia al meu costat estàvem en un llit i amb un somriure em deia que no serien les seves estisores les que tallarien la meva vida, almenys no mentre la deixés tan satisfeta....
divendres, 13 de març del 2009
entrada 92-2 (any 2)
Vaig sortir al carrer, i la sensació de fred es va clavar en els meu cos deixant-se sense aire uns instants, agafant un xic d'aire que em va cremar als pulmons del fred que ers vaig ordenar a les meves cames que comencessin a caminar, no havia estat un bon dia, bé possiblement tampoc una bona setmana i sent sincer ni tan sols un bon mes, la vida s'havia convertit en tot un seguit d'espais temporals que s'anaven succeint amb un ordre tal que es feia difícil distingir un dia d'un altre, i una vivència actual d'una vivència passada, a vegades em parava davant de les agències de viatges pensant que molt possiblement necessitava un viatge, un viatge o una fugida (bé, quina diferència hi ha...). Aquella nit els carrers estaven sols, com cada nit, coneixia el soroll de cada carrer, podia identificar cada so d'on provenia, la bronca dels del 5 del carrer X, la televisió fora de to del carrer Y, aquell qui passejava el gos prop del carrer Z, qui dissimuladament mirava per veure que ningú veiés com el seu gos embrutava i així s'estalviava de recollir el regalet de l'animaló, tot com sempre, però al creuar la cantonada del darrer carrer quelcom semblava que fallava, hi havia alguna cosa que em portava a confusió, i va ser just en el moment que em vaig parar que tot va explotar, vaig notar uns braços que m'agafaven i uns ulls clavats en els meus, un somriure que no em va tranquil·litzar i una pressió al coll, no m'ho podia creure com es deien... vampirs!!, però si no existien "la vostra ignorància és la nostra força" vaig sentir dins del meu cap, quelcom dins meu em va impulsar a combatre amb totes les meves forces a resistir-me tot i que notava com cada segons que passava em trobava més dèbil, però lluny de sentir-me malament, cada cop em sentia més lliure, tot el que pensava dia a dia esdevenia una tonteria davant al que ara observava, la necessitat de recordar la manca de mantequilla a la nevera ara no tenia la més mínima importància, era fotudament lliure i aleshores vaig entendre el que ser lliure volia dir, volia dir no decidir entre unes sabates o unes botes, volia dir decidir el que es vol fer amb la vida d'un, i des del fons del cor quelcom em deia que em deixés anar, em notava lleugera i aleshores va passar, una música...
Sorrow rebuild me as I step out of the light
Misery strengthen me as I say my goodbyes
I heal my wounds with grief
And dream of you
And weep myself alive
Ets lliure, vaig escoltar just abans de perdre el coneixement.. qui ets? vaig preguntar. "No sóc més que un somni en aquesta nit, algú que t'ha près quelcom i que no ho hauria d'haver fet". Ens tornarem a veure? vaig preguntar mentre se'm tancaven els ulls "Molt possiblement, tot i que la propera vegada jo escolliré la música". Vaig quedar allí inconscient, al despertar em vaig sentir diferent, el fred no era tant i la nit no em va semblar gens tràgica ni patètica, ja no em costava respirar i notava una estranya escalfor al cos, una escalfor que xocava amb el fred de la nit i que reforçava el meu encant femení, em vaig sentir terriblement viva, se'm va escapar un somriure recordant que abans de quedar inconscient havia notat una sensació de calor entre les cames com feia anys que no havia sentit....
Sorrow rebuild me as I step out of the light
Misery strengthen me as I say my goodbyes
I heal my wounds with grief
And dream of you
And weep myself alive
Ets lliure, vaig escoltar just abans de perdre el coneixement.. qui ets? vaig preguntar. "No sóc més que un somni en aquesta nit, algú que t'ha près quelcom i que no ho hauria d'haver fet". Ens tornarem a veure? vaig preguntar mentre se'm tancaven els ulls "Molt possiblement, tot i que la propera vegada jo escolliré la música". Vaig quedar allí inconscient, al despertar em vaig sentir diferent, el fred no era tant i la nit no em va semblar gens tràgica ni patètica, ja no em costava respirar i notava una estranya escalfor al cos, una escalfor que xocava amb el fred de la nit i que reforçava el meu encant femení, em vaig sentir terriblement viva, se'm va escapar un somriure recordant que abans de quedar inconscient havia notat una sensació de calor entre les cames com feia anys que no havia sentit....
entrada 92 (any 2)
Brutal, senzillament brutal, és ficar-se a parlar sobre un tema perquè algú ens recordi que l'originalitat fa
segles que va deixar de ser d'aquest mon, si fa dos dies que parlem de la mort dels vampirs en mans dels humans, llegeixo en un diari el següent article: http://www.elpais.com/articulo/cultura/Hallados/restos/vampira/Venecia/elpepucul/20090312elpepucul_5/Tes
Bé, ara podria dir que hi vaig ser o fins i tot que la vaig conèixer, però us mentiria (o no), si ho digués, del que si que podeu estar segurs és que n'he conegut a molts que pecant de vanitat han acabat en mans dels humans, qui després de jugar una estona amb ells, sota conceptes d'alta ciència han acabat per trencar el joguet, i aquest un cop trencat com amb tot el que feu els humans han acabat al fons d'un armari, fet que també feu els humans quan voleu amagar alguna trapelleria, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra... Molt possiblement el pas dels segles em fa tornar més tou o em fa perdre la força amb que jutjava als humans, molt possiblement el pas del temps actua com a atenuant i alhora com un fet que em fa perdre l'esperança en la perfecció de la vostra espècie, el que finalment em provoca que us miri cada cop amb més condescendència, originada per segles d'observació de com aneu repetint error darrera error, amb tot aquesta observació menys crítica també em permet de trobar persones, que em desperten simpatia i un afecte propi d'aquells que després d'una curiositat inicial són capaços de mantenir la tensió al llarg del temps, possiblement això no és provoca conscientment sinó que esdevé inherent a la pròpia relació creada, i és que a vegades del que menys s'espera tenim més del que fins i tot desitjàvem. Els vampirs no donem res i prenem molt, tant que no queda vida darrera nostre, és per això que ens sorprèn quan trobem algú que dóna molt i no pren res, és en aquells moments quan un es pregunta per quin estrany motiu el vostre Deu porta a xais com aquests en un mon ple de llops, i on per molt que es digui ja fa segles que el pastor va deixar de venir amb el seu bastó.
segles que va deixar de ser d'aquest mon, si fa dos dies que parlem de la mort dels vampirs en mans dels humans, llegeixo en un diari el següent article: http://www.elpais.com/articulo/cultura/Hallados/restos/vampira/Venecia/elpepucul/20090312elpepucul_5/Tes
Bé, ara podria dir que hi vaig ser o fins i tot que la vaig conèixer, però us mentiria (o no), si ho digués, del que si que podeu estar segurs és que n'he conegut a molts que pecant de vanitat han acabat en mans dels humans, qui després de jugar una estona amb ells, sota conceptes d'alta ciència han acabat per trencar el joguet, i aquest un cop trencat com amb tot el que feu els humans han acabat al fons d'un armari, fet que també feu els humans quan voleu amagar alguna trapelleria, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra... Molt possiblement el pas dels segles em fa tornar més tou o em fa perdre la força amb que jutjava als humans, molt possiblement el pas del temps actua com a atenuant i alhora com un fet que em fa perdre l'esperança en la perfecció de la vostra espècie, el que finalment em provoca que us miri cada cop amb més condescendència, originada per segles d'observació de com aneu repetint error darrera error, amb tot aquesta observació menys crítica també em permet de trobar persones, que em desperten simpatia i un afecte propi d'aquells que després d'una curiositat inicial són capaços de mantenir la tensió al llarg del temps, possiblement això no és provoca conscientment sinó que esdevé inherent a la pròpia relació creada, i és que a vegades del que menys s'espera tenim més del que fins i tot desitjàvem. Els vampirs no donem res i prenem molt, tant que no queda vida darrera nostre, és per això que ens sorprèn quan trobem algú que dóna molt i no pren res, és en aquells moments quan un es pregunta per quin estrany motiu el vostre Deu porta a xais com aquests en un mon ple de llops, i on per molt que es digui ja fa segles que el pastor va deixar de venir amb el seu bastó.
dijous, 12 de març del 2009
entrada 91 (any 2)
Bé, aquella va ser la primera vegada que van intentat acabar (almenys conscientment) amb la meva existència, des de les hores hi han hagut altres intents.... i sembla que per cada humà que trec de la llista n'apareixen uns quants més, i no entenc tampoc massa la dèria i la insistència que teniu per eliminar-nos, amb l'avorrits que estaríeu sense nosaltres!!. amb tot encara recordo la primera nit, com totes les primeres vegades que passa quelcom i no puc més que agrair a qui em va ajudar aquella nit, en hem anat creuant al llarg dels segles i he de reconèixer que la balança de favors està clarament decantada vers els seu costat, suposo que si els humans teniu angelets del vostre costat per ajudar-vos els vampirs tenim d'altres ens que en donen un cop de ma sempre que és necessari. Si us he de ser sincer amb el anys un es torna més precabut i ja fa decennis del darrer intent per acabar amb mi, tot i que va ser mes barruera que la primera vegada, encara avui tinc clavats els ulls de la primera assassina de vampirs qeu vaig conèixer, i el pas de l'excitació a la sorpresa i finalment al desencís de la seva mirada encara avui en dia em té captivat. Doncs bé, semblaria ser que ja tenim un nou jugador en el tauler i un nou caçavampirs ha entrat en joc, de fet la seva estratègia poc ha variat al llarg dels segles, des de la innocència o una molt ben modelada ignorància intenten acostar-se i deixar-se veure com a víctimes per tal que i en el darrer moment passar a ser senyors de la situació, la meva sort són els ulls que encara porto clavats en la meva ment i que em permeten sense necessitat de veure'n d'altres de reconèixer aquells que tenen interès per la meva existència dels que tenen interès i no precisament en el bon sentit de la meva existència....
dimecres, 11 de març del 2009
entrada 90 (any 2)
Els vampirs al llarg dels segles que hem viscut anem desenvolupant un sentit que ens avisa quan tenim un perill a prop, sembla estrany que algú qui a priori poques coses hauria de témer, desenvolupi un sentiment com aquest, jo sempre havia cregut que era un conte de vampirs vellets qui tenien més por del que podien trobar que no pas excitació pel que podien descobrir. El primer cop que se'm va disparar va ser ja fa anys a Viena, just en el moment que un geni estava destripant les teories clàssiques de la naturalesa humana, amb tot el bon del Segismundo Schlomo, no havia fet més que allò que molts no goseu, va ser sincer amb ell mateix i després d'obrir una porta vers la seva veritable necessitat va ser capaç de mirar i tancar la porta sense tornar-se boig al descobrir el que era realment. En aquella època Viena era un paradís dels excessos, s'havien ajuntat en aquella ciutat tota una sèrie de personatges que feien de les nits vieneses quelcom del més recomanable, on les tertúlies es barrejaven amb els excessos carnals i on les escales de valors s'anaven redissenyant en funció de les necessitat, des de Portobello que no havia viscut quelcom semblant, en aquelles dates jo encara em creia invencible i no donava massa importància als meus excessos i demostracions, i va passar el que estava escrit, vaig sortir del cafè d'en Hieldrich die Stimme des Blutes, encara en recordo el nom... era febrer i feia fred pel carrer, tot i que no el notava, un dels avantatges dels vampirs, ja que per nosaltres els dies no es defineixen per la temperatura que ens ofereixen, necessitem de més per recordar un dia que no pas pel fred o el calor, al tancar la porta vaig notar quelcom que mai hagués pensat que un vampir podria sentir, vaig notar una ona de calor que em va néixer prop del Hara i va anar pujant fins sortit per damunt del meu cap, cremant per on passava, vaig quedar-me parat sense saber que passava i aleshores lla vaig veure, una noia que s'acostava, intentava ocultar la mirada, una noia fràgil en una nit freda, sense poder evitar-ho se'm van despertar els instints més baixos, em vaig acostar cap a ella mentre ella intentava cercar una fugida, un cop davant d'ella em vaig presentar amb un somriure i va ser just en aquell moment quan vaig descobrir que els seus ulls no reflectien por, i que el seu pols no estava accelerat per por, sinó per excitació i això ho afirmava el seu iris, vaig notar com ja era tard, i en aquell precís moment ella va canviar de cara deixant escapar un crit, entre nosaltres van caure com fruites madures 5 caps amb el somriure que es queda en aquells que assaboreixen l'èxit abans d'aconseguir-lo. Vaig veure una ombra la meu costat i com la noia s'aixecava, allí a l'aire semblava ballava com una ballarina sense ritme, les cames i els braços anaven descompassades i just abans de fer el darrer moviment va sortir disparada xocant contra la paret, vaig notar un líquid calent i humit a un costat de la cara i sense provar-lo vaig saber que era el que havia desitjat. "Ets estúpid vampir, estúpid i vanitós, quasi tan com poden ser-ho els humans, i assemblar-te als humans no et portarà res de bo" vaig escoltar mentre l'ombra desapareixia per on havia vingut.
dilluns, 9 de març del 2009
entrada 89 (any 2)
Avui s'ha tornat a demostrar que ser bo no porta a res, bé porta a que algú ens exploti, i ser terriblement bo ens torna terriblement estúpids, és en aquests casos quan recordo la imatge de la pel·lícula del rei pescador, quan un dels protagonistes diu que en aquest mon només hi ha dos tipus de persones, les que han nascut per obeir i les que han nascut per manar, i si ets dels que obeeixen... doncs res com també diu la cançó de Pedro Navaja "si has nacido pa martillo del cielo te llueven los clavos"... i després d'avui us puc ben assegurar que és ben cert, i que per molt que un intenti avisar ressssss, com si cridessis al Titànic per dir-li que el petit cim de gel que té davant es 2/3 vegades més gran, just sota la seva línia de flotació. Així doncs, que fer si no dir una i una altra vegada que s'està en un error, com deien fa temps "errar és d'humans, perseverar en l'error és diabòlic", així doncs al final no ens queda més que deixar que el Titànic continuí amb la seva travessia i acabi topant amb l'iceberg i la resta de la història ja és força coneguda, tot i que pocs saben que precisament el Titànic va ser dels primers en generalitzar la utilització del SOS....
Per cert, avui he rebut un recomanació i com m'ha semblat interessant us la faig extensible, m'han recomanat el llibre "La pell freda", així doncs aquí queda la recomanació, i la pregunta que algú es deu fer és... qui ha fet la recomanació?, doncs bé la recomanació l'ha fet algú que no massa exhibicionista, i és clar la negació d'un fet tan naturalment humà me porta a pensar o que es poc/a humà/na o que hi ha algun motiu per no exhibir-se, i normalment aquest fet prové quan es té por de deixar-se veure o quan el que es deixarà veure serà força diferent al que es deixa veure normalment.... o molt possiblement que un valora molt la seva intimitat, tot i que aquesta darrera excusa és del més avorrida. I seguint amb les frases d'avui, a vegades poques paraules en provoquen un huracà d'idees que fan que el funcionament normal del dia canvií radicalment i esdevingui quelcom que ens fa aparèixer un somriure, el mateix quan trobem un deliciós plat AB+.
Per cert, avui he rebut un recomanació i com m'ha semblat interessant us la faig extensible, m'han recomanat el llibre "La pell freda", així doncs aquí queda la recomanació, i la pregunta que algú es deu fer és... qui ha fet la recomanació?, doncs bé la recomanació l'ha fet algú que no massa exhibicionista, i és clar la negació d'un fet tan naturalment humà me porta a pensar o que es poc/a humà/na o que hi ha algun motiu per no exhibir-se, i normalment aquest fet prové quan es té por de deixar-se veure o quan el que es deixarà veure serà força diferent al que es deixa veure normalment.... o molt possiblement que un valora molt la seva intimitat, tot i que aquesta darrera excusa és del més avorrida. I seguint amb les frases d'avui, a vegades poques paraules en provoquen un huracà d'idees que fan que el funcionament normal del dia canvií radicalment i esdevingui quelcom que ens fa aparèixer un somriure, el mateix quan trobem un deliciós plat AB+.
diumenge, 8 de març del 2009
entrada 88 (any 2)
Brutal.... senzillament brutal, després de segles de coexistència amb els humans encara em sorprèn la vostra capacitat per negar el que és innegable, porto temps parlant amb gent i tothom em diu el mateix o tendeix a dir el mateix.... escoltant la humanitat semblaria ser que ningú cerca res, que tot ha de venir, ningú busca res, òbviament ser sincer i dir que es busca quelcom sempre implica més que dir que no es busca res.... almenys els darrers sopar van jurar fins al final que no buscaven res, que només es donaven una oportunitat... bonica forma de fugir d'estudi, sento dir-vos que per molt que us enganyeu la raça humana és una raça que té una tendència natural a la recerca, i serveixi com exemple que premieu aquells que fan de la recerca la seva vida, una altra cosa és que després els ignoreu, però sobre el paper els premieu i valoreu, i per tancar el tema dir, que agrairia que no us enganyeu més, tothom busca quelcom, i vosaltres no en sou cap excepció, tots els darrers sopar buscaven quelcom i sinó ho haguessin fet no haguessin acabat damunt la taula, sou patètics cercant allò que creieu que us farà feliços, ja que individualment no sou capaços de ser-ho, he conegut poques persones que m'hagin dit que són felices fent quelcom on han estat ells sols qui ho han fet i no han tingut la necessitat de comunicar-ho a ningú més, la resta no sou més que elements patètics que veient la buidor de la vostra existència cerqueu d'altres per tal que us l'omplin esteu condemnats a buscar la companyia, possiblement un càstig tàcit i que Deu es va oblidar quan us va fotre fora del paradís, d'on per cert, no en vau ser expulsats per menjar cap fruita, sinó per no pagar lloguer i avorrir fins i tot a Deu.... ummm, i no voldria acomiadar-me sense felicitar a totes les dones, crec que avui és el vostre dia.... i com a tal espero que el gaudiu tot i que em reservo les opinions per a mi sobre el que opino d'aquestes celebracions.... així doncs cada dia em senti pitjor al alimentar-me, cada dia crec que acabaré per acabar com vosaltres, ja sé sap que un és allò que menja i darrerament fins i tot el menjar escombraria esdevé alta cuina davant el que menjo jo.... ja que tan busqueu els humans podríeu inventar un alka seltzer per les humanitats ens crisis i corrompudes de les que ens alimentem els vampirs, perquè la cremor d'estómac fa que cada dia més em plantegi el morir d'inanició.
divendres, 6 de març del 2009
entrada 87-2 (any 2)
Bé, ja fa alguns dies de la darrera cançó, així que us en deixo una altra:
You consider me the young apprentice
Caught between the Scylla and Charybdis
Hypnotized by you if I should linger
Staring at the ring around your finger
I have only come here seeking knowledge
Things they would not teach me of in college
I can see the destiny you sold
Turned into a shining band of gold
I'll be wrapped around your finger
I'll be wrapped around your finger
Mephistopheles is not your name
I know what you're up to just the same
I will listen hard to your tuition **
You will see it come to its fruition
I'll be wrapped around your finger
I'll be wrapped around your finger
Devil and the deep blue sea behind me
Vanish in the air you'll never find me
I will turn your face to alabaster
When you will find your servant is your master
Ohhh, you'll be wrapped around my finger
You'll be wrapped around my finger **
You'll be wrapped around my finger **
I el link: http://www.youtube.com/watch?v=4yfRP8Lt_C8
You consider me the young apprentice
Caught between the Scylla and Charybdis
Hypnotized by you if I should linger
Staring at the ring around your finger
I have only come here seeking knowledge
Things they would not teach me of in college
I can see the destiny you sold
Turned into a shining band of gold
I'll be wrapped around your finger
I'll be wrapped around your finger
Mephistopheles is not your name
I know what you're up to just the same
I will listen hard to your tuition **
You will see it come to its fruition
I'll be wrapped around your finger
I'll be wrapped around your finger
Devil and the deep blue sea behind me
Vanish in the air you'll never find me
I will turn your face to alabaster
When you will find your servant is your master
Ohhh, you'll be wrapped around my finger
You'll be wrapped around my finger **
You'll be wrapped around my finger **
I el link: http://www.youtube.com/watch?v=4yfRP8Lt_C8
entrada 87 (any 2)
Algú em va dir fa segles que en aquest mon no hi ha suficients religions per fer que els homes s'estimin, però en canvi n'hi ha suficients per fer que es matin entre ells, al llarg de tots els segles que he viscut us puc assegurar que n'he conegut forces de religions, i fins i tot personalment us puc dir que n'hi han de més i menys gracioses des del meu punt de vista, amb tot i com també va dir algú, he arribat a la conclusió que els actes dels homes no mereixen ni el premi del cel ni el càstig de l'infern, repetint el que vaig dir fa temps no sou tan important com per merèixer cap d'aquests dos fets, quan escolto a algú parlant de la seva perduració en el temps, bé sigui en una vida posterior, bé sigui en un altre lloc, no puc més que somriure, i aleshores és quan us enfadeu, però a veure... en el hipotètic cas que els gossos parlessin (i he triat els gossos com podria haver triat als ornitorincs), i en el cas encara menys probable que us volguessin dir quelcom, si un gos us digués que espera al morir anar a un cel ple d'ossos per menjar i carters per perseguir i mossegar, molt possiblement somriuríeu com jo faig amb vosaltres, i si el gos s'enfadés molt possiblement encara us molestaríeu més vosaltres de com un ésser inferior a vosaltres qüestiona o pitjor! vol compartir el vostre futur, perquè només vosaltres tindreu aquest privilegi... bé, sento dir-vos que en el millor dels casos només tindreu una caixa de pi, i centenars o milers de cucs feliços pel festí que els hi ve... sou animals, possiblement us creieu els més evolucionats, però sense ànim d'ofendre us podríeu comparar biològicament amb el gran blanc i hauríeu de reconèixer que podeu ser els més evolucionats però per poc, i que heu perdut coses bones pel camí. Doncs bé, com animals tindreu el mateix destí que la resta, desapareixereu possiblement sereu recordats però aquest record per una misteriosa llei natural s'anirà oblidant i un cop passats els anys esdevindreu un res... ara si voleu saber el que realment importa, és no ser precisament un no res o un oblidat en vida, així doncs, el millor que podeu fer és intentar ser recordats aquí i ara, ja que en el futur haureu de dependre d'altres per ser-ho i a més no hi sereu per defensar-vos....
dijous, 5 de març del 2009
entrada 86 (any 2)
A partir d'una certa edat la gent ja no canvia, simplement menteix... aquesta va ser una de les millor frases d'en Hugh un mariner irlandès, que com a tot bon irlandès li faltava un bull i qui sempre anava amb un lleuger excés d'alcohol a les venes, vaja, que era tot un objecte incendiari per ell mateix... i cada cop crec més en les seves paraules, molt possiblement tot i que ell ho negués en algun moment de la seva vida havia estat algú amb "responsabilitats", tenia aquella brillantor darrera els seus ulls blaus que denotava una intel·ligència salvatge, res de racional, aquella intel·ligència que prové de la pròpia persona, aquella intel·ligència que separa als llestos dels savis, i ell n'era força de savi, a part d'un gran jugador de Go, crec que mai n'he trobat cap altra com ell, si no vam jugar centenars de partides mentre esperàvem millor temps per sortir de mars gelats no em vam jugar cap, i mai, el vaig arribar a guanyar, de fet com a savi acostumava a tenir raó i quan em va dir que el maleït Scott acabaria per matar-nos li hauria d'haver fet cas, però eren èpoques de gestes i un tot i que poc humà se sent terriblement atret de veure fins a quin punt els humans sofriu voluntàriament per tal d'obtenir un xic de glòria i de fet en Scott tenia clar que era el que volia, fins el darrer moment va guiar la seva vida, però al final quan en quedàvem pocs no va poder més que reconèixer el seu error amb les darreres llàgrimes, els vaig deixar allí, lluny molt lluny, tant que van fer falta mesos per trobar-los i si els van trobar no va ser simplement gràcies a la fortuna.... encara recordo les darreres paraules d'en Hugh, quan mirant-me ls ulls em va dir que aquella era la darrera partida que jugàvem, i que em desitjava que trobés algun jugador almenys tan dolent com ell, vaig somriure dient que si anava malament hi aniria per tots, i ell va sentenciar, que ja m'ho havia dit... a partir d'una certa edat la gent no canvia només menteix, i que a mi el temps del canvi em quedava força lluny i com a mentider encara era més patètic que com a jugador de Go. Avui en nits fredes quan estic rodejat de neu i el vent em recorda que la naturalesa per molt ignorada i prostituida que ens creguem que estigui sempre acaba per marcar la seva llei, els recordo, allí apilotonats, esperant el moment en que tot s'acabi el moment on els somnis de grandesa queden convertits ens llàgrimes, el moment on un es planteja el perquè real de tot plegat, molt possiblement con deien els centaures finalment totes aquestes bogeries no es deuen més a les paraules que Hermes ens deixa caure a les orelles i que els humans preneu com a vostres.... finalment només va quedar un diari i algú que va escriure: "lluitar, buscar, trobar, i no rendir-se mai". Molt maques les paraules, però no treuen el que va passar, i per maques que siguin no el retornarà i molt menys a en Hugh, encara avui en dia no he trobat cap jugador de Go com ell...
dimecres, 4 de març del 2009
entrada 85 (any 2)
Mesura, aquesta crec que és una de les paraules més importants en qualsevol vocabulari i el seu veritable significat no per conegut deixa de ser important, he viscut molts anys i en èpoques he viscut rodejat d'excessos, molts d'ells provocats per la necessitat de sentir-me viu, i no va ser fins que em vaig adonar que no era un ésser viu que vaig comprendre que només em quedava viure dins d'una certa mesura, la gent com jo no pot sobresortir, el que de fet seria el més natural, davant un mon de bombetes que sou els humans els vampirs esdevenim veritables super novas capaces de cremar tot el que tenim al voltant i alhora fins i tot combustionar-nos nosaltres mateixos per esdevenir un forat negre d'on no surt res, o quedar com un pulsar amb clarobscurs constants, on moments de gran lluminositat es veuen intercanviats per moments de gran foscor, jo personalment vaig comprendre que la vida en el sentit humà se m'havia escapat entre els dits el dia que no vaig poder plorar quan va morir la meva darrera estimada, en el moment que la vaig enterrar i quelcom dins meu em va forçar vers la següent, vaig descobrir que la persona que havia passat els darrers 20 anys amb mi no importava, no havia estat res més que algú amb qui estar i gaudir possiblement més gaudir que estar, els anys m'han ensenyat que encarinyar-se de les coses amb data de caducitat és una mala política, així doncs, davant la falta d'algú sempre hi ha algú més que ens permet de substituir la mancança. Però tot dins d'una mesura, la mesura és el que ens fa mes perillosos, el fet que no fem cap mena d'excés del que som o fem, ens converteix en pràcticament invisibles als ulls humans, moltes vegades quan passejo per la nit vec a altres com jo rodejats d'humans qui es mouen sense saber el perill que tenen al voltant, a vegades crec que ho heu de notar, quelcom del més primitiu us ha d'avisar que hi ha alguna cosa que no funciona, però no és més que un miratge.... alguna vegada algú de vosaltres es para en sec i es posa seriós, però dura un segon, aleshores el pobre infeliç somriu i continua amb la seva feliç vida, feliç si, i curta també, perquè no fer cas del que sentim, per estrany que ens sembli a vegades ens pot portar a la nostra fi, no hauríeu d'ignorar o deixar de costat els milions d'anys d'instints, com sempre dic, renegueu del passat i fardeu del futur, i no sou el que sou pel futur que us espera, sou el que sou pel passat que heu viscut.
dimarts, 3 de març del 2009
entrada 84 (any 2)
03 marzo
entrada 84 (any 2)
"Vull respecte", de fet que la darrera cosa que et demani el sopar és respecte, no deixa de tenir la seva gràcia, bé et podria demanar que l'assaborissis o degustessis, fins i tot que el gaudissis, ara bé... respecte... bé possiblement algun bon vi podria demanar un cert respecte i anar acompanyat d'un bon tiberi, o que no el barregem amb coke o soda, però no era el cas. I de fet és difícil donar quelcom a algú que mai ho ha tingut, bé aleshores pots donar una merda punxada en un bastó i la tipa au, contenta que ja té respecte, però crec que seria una falta de respecte, així que mal començaríem, vaig arronsar les espatlles i amb un somriure vaig preguntar que volia dir exactament amb el concepte de respecte, aleshores es va treure el seu nokai de la butxaca i amb un somriure em va ensenyar la pantalla, "vull això": "Respeto, es la base de una buena comunidad en la que habitamos. Es el reconocimiento de que algo o alguien tiene valor, se puede definir como la base del sustento de la moral y la ética. El respeto en las relaciones interpersonales comienza en el individuo, en el reconocimiento del mismo como entidad única que necesita que se comprenda al otro. Consiste en saber valorar los intereses." Mon dieu!!!, perquè després diguin que les roses tetones són idiotes mira si tinc mala sort que em va tocar l'única rosa que optava al Nobel i no sabia ..... bé no sabia fer allò que les roses en teoria saben fer de forma glamorosa, i si són franceses doblement. Així que vaig agafar aire... ummm, reconèixer que aquell tros de carn ros tenia algun valor fora del dietètic.. acceptar la necessitat que aquella persona volia ser compresa... uf, uf, uf, ni que fos un remake de "My fair lady" vaig somriure i quelcom dins meu em va dir que molt possiblement el que fes a en els propers 10 segons em marcaria, "Suposo que haurem de començar des del començament, al començament no hi havia res, i un tipus graciós va dir, que es faci la llum...", "perdona em podries definir res?", va ser la seva darrera interrupció.... vaig somriure mentre li explicava el que creia que era el res, i li recordava que el menjar no parla, i que calladeta estava més mona, aquell àpat va durar 15 anys, i no es va fer dolent, al contrari, cada dia anava agafant més solera, i al final la rosa es va quedar en morena i com a tal va perdre facultats per encisar-me amb el seus francès però en canvi va aprendre quan podia i havia d'interrompre, i aquest fet, el saber quan es pot i s'ha de interrompre, en el moment precís va demostrar que no hi ha res perdut, i tot va començar amb un xic de respecte.... qui m'ho anava a dir.
entrada 84 (any 2)
"Vull respecte", de fet que la darrera cosa que et demani el sopar és respecte, no deixa de tenir la seva gràcia, bé et podria demanar que l'assaborissis o degustessis, fins i tot que el gaudissis, ara bé... respecte... bé possiblement algun bon vi podria demanar un cert respecte i anar acompanyat d'un bon tiberi, o que no el barregem amb coke o soda, però no era el cas. I de fet és difícil donar quelcom a algú que mai ho ha tingut, bé aleshores pots donar una merda punxada en un bastó i la tipa au, contenta que ja té respecte, però crec que seria una falta de respecte, així que mal començaríem, vaig arronsar les espatlles i amb un somriure vaig preguntar que volia dir exactament amb el concepte de respecte, aleshores es va treure el seu nokai de la butxaca i amb un somriure em va ensenyar la pantalla, "vull això": "Respeto, es la base de una buena comunidad en la que habitamos. Es el reconocimiento de que algo o alguien tiene valor, se puede definir como la base del sustento de la moral y la ética. El respeto en las relaciones interpersonales comienza en el individuo, en el reconocimiento del mismo como entidad única que necesita que se comprenda al otro. Consiste en saber valorar los intereses." Mon dieu!!!, perquè després diguin que les roses tetones són idiotes mira si tinc mala sort que em va tocar l'única rosa que optava al Nobel i no sabia ..... bé no sabia fer allò que les roses en teoria saben fer de forma glamorosa, i si són franceses doblement. Així que vaig agafar aire... ummm, reconèixer que aquell tros de carn ros tenia algun valor fora del dietètic.. acceptar la necessitat que aquella persona volia ser compresa... uf, uf, uf, ni que fos un remake de "My fair lady" vaig somriure i quelcom dins meu em va dir que molt possiblement el que fes a en els propers 10 segons em marcaria, "Suposo que haurem de començar des del començament, al començament no hi havia res, i un tipus graciós va dir, que es faci la llum...", "perdona em podries definir res?", va ser la seva darrera interrupció.... vaig somriure mentre li explicava el que creia que era el res, i li recordava que el menjar no parla, i que calladeta estava més mona, aquell àpat va durar 15 anys, i no es va fer dolent, al contrari, cada dia anava agafant més solera, i al final la rosa es va quedar en morena i com a tal va perdre facultats per encisar-me amb el seus francès però en canvi va aprendre quan podia i havia d'interrompre, i aquest fet, el saber quan es pot i s'ha de interrompre, en el moment precís va demostrar que no hi ha res perdut, i tot va començar amb un xic de respecte.... qui m'ho anava a dir.
dilluns, 2 de març del 2009
entrada 83 (any 2)
De fet ja ho sabia, un escriu el que creu i acaba rebent per tots els costats.... si és que no es pot ser ni sincer ni bo, he rebut darrerament fortes queixes pel to dels meus escrits i és que els humans teniu una sensibilitat un xic exacerbada, suposo que pel fet que ve la primavera i això us afecta, així doncs queixes dels lectors i queixes de l'associació d'amics del vampirs, que no estan massa contents en que un de la meva espècie ho vagi difonent, però per un altre costat tampoc tindrien res a fer aquests si no ens cuidessin, de fet és curiós que els propis humans decideixen de cuidar-nos, tot i que com sempre que intervé la humanitat hi ha uns foscos interessos darrera aquest fet. Així doncs, ho he de reconèixer, el cel és blau (m'han dit), fa caloreta, la gent és bona i sembla que avui tots els fotuts factors s'han orientat per tal que ohhhhh, quina sort pugueu sortir al carrer amb un gran somriure, i no patiu la gent us saludarà (tot i que es preguntin, que collons li passa al cara tonto aquest), i molt possiblement els ocellets us baixaran volant fins a l'espatlla per cantar-vos aquelles meravelloses cançons que la naturalesa té per nosaltres, i mentre passegeu camí de la feina, segurament fareu un cafè d'aquest de comerç just (que no hi ha manera d'ajudar als pobres negrets que beure un bon cafè a la seva salut, i pagar als senyors intermediaris perquè en l'han portat sense saber que acaba arribant als negrets, però resssssssss, ells contents que l'home blanc gaudeixi del seu cafè, total no fa massa gaudíem de les seves senyores).... uixss que em desvio, doncs res, després del cafè segurament darrera un xic de fum (cancerigen, i d'aquí un record al Sr. Rubianes), molt segurament veureu un ulls preciosos que us miren, i voila!!, l'amor de la vostra vida, ostres qui ho anava a dir... un noi com cal, vaja d'aquells que les mares deixarien al pare per marxar amb ell (catxis torno a desviar-me), i després d'una conversa ràpida (ja se sap, lo bo si breu dues vegades bo), quedareu per sopar, i és clar no serà un vampir, així que sopar i bon sexe, i fins i tot un despertar, i amb neguit mirareu al costat del llit i el trobareu allí, i amb ell un meravellós esmorzar, i és que el noi s'ho currarà.... i possiblement tindreu sexe, abans de la dutxa per anar a treballar, i després i quan us penseu que la felicitat es perdrà perquè heu de marxar, sonarà la porta, i no serà el Porta.... i un senyor molt ben vestit, us dirà que és un notari i que un parent del que no en sabíeu res us ha fet hereva universal, i que no cal que aneu més a treballar, ja que sou mes riques que el curro... i és clar, aleshores podreu passar tota la vida al costat d'aquell home, que folla que te cagas i que a més sap fer esmorzars i planxar!!!!! i penseu!!! així fins l'eternitat, uns sèrie de dies on només s'ha de desitjar ser un xic més feliç que el dia anterior, ja està, ara quan escolteu els meus dits despertareu i us marxarà el somriure estúpid que teniu a la cara.... si és que qui no es conforma és per que no vol, i per cert, quin temps deu fer per Chamonix??.....
diumenge, 1 de març del 2009
entrada 82 (any 2)
Els vampirs hem conegut multitud de persones, i generalment sempre del sexe femení, i no sigueu malpensats, però ens van els reptes, i els del mateix sexe ja els tenim massa vistos :). I hem descobert com els humans teniu la tendència a l'autodestrucció estic fart de recuperar noies que havien venut la seva ànima a gent amb qui creien que serien felices, i de qui n'acaben avorrides amb més o menys temps, i no és que els vampirs siguem d'una ONG de Salvadors de Noies Sense Fronteres, però les coses ens venen així, qualsevol noia feliç que he vist, és una noia que ja ha tirat la instància per ser desgraciada, i amb el temps, us enganyeu per tal de veure el que no hi ha, i de creure que uns simples indicis del que es podria tenir, passa a ser el que es té i el que justifica una relació, i òbviament al final tot se'n va a norris i ja tenim una altra candidata a la carta de la setmana gastronòmica de "Noies amb el cor trencat", els vampirs hem aprés que el millor és la sinceritat, i de fet ho som quasi sempre, però és clar a vegades ser sempre sincer és avorrit i val la pensa posar un xic de sal a la vida, tot i que aquests fets són dels menys nombrosos. Amb tot, veient els moviments de les darreres persones que he conegut no puc més que arribar a la conclusió de sempre, els humans us veneu molt barats, tan barats que a vegades us regaleu sense esperar a les rebaixes, tot i que observant el que oferiu moltes vegades crec que ja heu passat l'estatus de saldos des de fa temps, possiblement molts de vosaltres ja us hauríeu d'haver aprovisionat per depreciació, amb tot.... us desitjo la millor de les sorts, ja que tothom té dret a ser o intentar ser feliç, tot i que com ja he dit... només aquell que pot passar sense felicitat hauria d'atrevir-se a ser feliç, ja que no sabeu el pesadets que us fiqueu quan veniu amb els vostres rotllos, i és clar al final feu venir malament qualsevol sopar...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)