entrada 926 (any 3)

Hi ha moments en que un no pot evitar el somriure al veure la veritable naturalesa humana, ahir em van convidar a un sopar, de fet era un sopar amb persones que no ens acostumem a ajuntar massa (i abans, mentre i després del sopar vaig entendre el perquè), l’acte va començar a prometre, al preguntar un de forma més o menys dissimulada si el sopar es pagaria en funció del que es demanés o bé si es pagaria a mitges, i aleshores i davant la resposta de “A mitges” a alguns els hi va canviar la cara, forces moviments nerviosos de les cartes de menús i un canvi de mirada de la columna del preu a la columna dels plats, i encara els que comencen a preguntar que volen dir alguns dels noms d’aquells plats que sempre passen per alt; de fet, mai he entès a aquells que demanen una cosa si cadascú es paga el seu que si en canvi es fa un repartiment equitatiu, de fet quan es paga conjuntament és quan els experts dels vins demanen la carta específiques i no s’estan de demanar aquelles ampolles que ells no demanarien si anessin a sopar sols, i a qui encara els hi has de donar les gràcies de que comparteixin els seus coneixements amb tu, i si no veus vi, doncs res, és el teu putu problema abstemi de merda (i de pas més per a ells de vi)… i ja no parlem del menjar, ara que el millor és després dels plats quan porten les cartes de postres i aquells que mai demanen postres aprofiten per navegar entre illes de gelat banyades en un mar de natilles, que dic un mar un oceà amb tsunamis provocats per les cullerades que carden al plat, o bé acabar amb volcans en plena erupció de xocolata belga calenta… i per rematar els que volen aprofitar l’ocasió demanen cafè i copa, i el més brutal és que si vols aprofitar el tema i demanes el més car (total si es tracta d’això perquè dissimular), doncs res, aleshores pot passar que aquests mateixos que han demanat el que els hi ha rotat aixequin la veu tot dient que en el teu cas tu et paguis el que has demanat que és força car i que la resta ho pagaran a mitges, en un intent orgiàstic lagrangià de maximitzar el benefici del sopar per les seves butxaques, ara brutal el comentari d’una que li deia a la seva parella “Carinyu, quan sortim junts mai demanés això…”, al que un no va poder estar-se de dir-li “Kllons perquè quan surt amb tu paga ell i avui democratitzarà el cost del sopar…”, quasi que m’ennuego davant aquella frase pensant en alguns criteris de repartiment autonòmics i com moltes vegades un senzill sopar pot explicar fets força més complicats com les col·laboracions a nivell tributari de les diferents autonomies o fins i tot entre països… eisss, però el tipus el va mirar tot ofès i vaig estar a punt de quedar-me de pastaboniato pensant que encara li demanaria una rectificació sota pena de veure’s a la sortida del astre rei amb padrins, però clar, com deia algú “De porc i de senyor se n’ha de venir de mena…”, però aquest cop el tema va estar força bé, davant aquella imatge tot just abans de començar a sopar alguns ens vam mirar i ens vam aixecar de la taula separant una part de la mateixa i dient que ells demanessin que nosaltres faríem el mateix i que si algú volia conversar amb nosaltres que li deixaríem una cadira, perquè que voleu que us digui per sortir a sopar amb segons qui millor no sortir a sopar…