entrada 920 (any 3)

Ahir em preguntaven fins a quin punt val la pena canviar per tal d’acontentar a l’altre, m’ho deia un tipus qui acaba d’iniciar una relació i qui és conscient de la màxima que la gent no canvia, sinó que senzillament menteix, el tipus em deia que en tota relació un ha de cercar allò que es vol per obtenir finalment el que es pugui, ja que tancar-se en desitjar el que es pugui porta a no aconseguir res, no vaig poder més que somriure, tot pensant que en mal lloc queda un quan els canvis han de venir de fora i no de dins, perquè l’objectiu de cadascú hauria de ser precisament aquest, el ser millor dia a dia, suposo que en això la humana tendència a la conformitat fa que un decideixi que deixar-se un xic, només que sigui un xic és acceptable i sembla estrany com aquest xic es converteix en un molt en poc temps, de fet en tota relació es passa d’un procés de certa exigència vers a la parella a una deixadesa (que molts entenen en el sentit que l’altre us accepta) i que heu d’entendre en el sentit que l’altre senzillament ja passa de vosaltres i aixeca la vista per veure i descobrir amb un somriure que hi ha vida més enllà de la parella, fa temps vaig conèixer un tipus que era un amant excel•lent i ell em deia “Has de viure cada dia com si fos el darrer de la relació, com si l’estona que comparteixes amb la teva parella pogués ser la darrera, com si tinguessis clar que ella dubta de tot el que fas... no hi ha res aconseguit, senzillament hi és tot per guanyar...”, saltant forces distàncies he traspassat aquesta dita al món laboral, i sempre ho dic als que treballen i als qui explico historietes sota el nom de ponències “A la feina s’hi ha d’anar com si fos el darrer dia, no tenint la seguretat que tenim la feina assegurada, sinó amb la incertesa que ens poden fotre el carrer a la mínima, la seguretat ens fa febles i proclius a l’error, la tensió de l’examen continu ens porta a una certa excel•lència en la feina...”, al dir-ho la gent em mira sorpresa i aleshores els hi pregunto “Vosaltres quan arribeu a casa intenteu conquistar de nou a la vostra parella o senzillament gaudiu del que ja teniu?”, i és quan esdevé una de les veritats universals i és que molt del que creieu vostre i aconseguit no ho és tant, i que si no batalleu dia a dia pel que voleu senzillament arribarà un dia que ho perdreu, i el més clar encara, si ja no voleu batallar és que senzillament ja no ho voleu, i el mantenir-ho no denota més que una malaltissa covardia a la pèrdua, però que hi farem no deixeu de ser humans, i no us mesureu pel que sou, us mesureu pel que els altres diuen que sou i clar, davant d’això que millor que tenir a forces al vostre costadet que us vagin cantant les vostres excel•lències... fa poc un tipus em deia “És tanta la diferència entre el que la gent és i el que creuen que són, que la majoria quan es veuen reflectits en un mirall senzillament no es reconeixen tot pensant: mira quin tipus més desgraciat...”