entrada 923 (any 3)

L’altre dia estava fent un beure amb un conegut, i mentre comentàvem temes diversos se’ns van acostar uns coneguts, després de les presentacions de torn va aparèixer aquella educació mal entesa que va fer que els hi oferissin de seure amb nosaltres, i la innata curiositat humana que va fer que acceptessin per tal de descobrir qui era la noia que estava amb el meu conegut, la tipa és diu Mireia i és una cosina llunyana de la que pocs en saben alguna cosa, però com l’estiu dóna per moltes coses suposo que alguns dels presents van deixar volar la seva imaginació tot pensant la sort que haguessin fet si fossin ells qui la tinguessin al costat, el meu conegut va somriure “Ja ho veieu, aprofitant l’expressió de deveu estar cercant “aprofita el moment”, perquè les coses maques tenen la insana tendència a perdre amb el pas del temps, en canvi les coses lletges tenen la tossuderia d’allargar-se amb el pas del mateix i perpetuar-se…”, vaig aguantar-me la rialla mentre veia als tipus tot mirant-se sense entendre massa bé si allò era o no un atac vers la seva condició de monògams obligats, i com que les veritats són de molt mal caure alguns es van excusar sota les més pintoresques històries per deixar-nos sols de nou (com haguéssim tingut d’estar des de un bon començament), una de les presents ens va dir que estava en un càmping on hi havien allotjat a famílies que tenen problemes per fer vacances, sota la premissa de que tothom hauria de poder fer vacances, premissa del tot falsa, perquè com en tot vacances només les haurien de fer aquells que les poden fer, doncs res, la tipa ens va explicar lo realitzada que es sentia i les activitats que feia amb ells, al que el meu conegut li va preguntar si ella també estava al càmping, meeeeeccccc, resposta negativa, la tipa estava en un hotel, si els seus fills feien les mateixes activitats que els fills de qui ajudava, meeeeecccccc, els seus fills feien d’altres activitats a anys llum de la dels “pobrets” a més de mantenir una més que asèptica distància vers ells, si ella a part de les activitats hi feia vida amb ells meeeeecccccc, no pas, la tipa hi anava una estoneta al matí a recollir els somriures i els afalacs a la seva actuació, un cop inflada com un pao marxava a prendre el sol, perquè si hi havia quelcom més important que les seves activitats socials aquesta era el seu bany diari de sol en la coberta del seu iot, iot que cap d’aquells a qui ella ajudava trepitjaria mai, com si tothom no tingués dret a tenir un iot, posats a que tothom tingui vacances… i després ens va tocar aguantar com ens explicava la cara que posaven cada dia a l’hora de les menjades, de com “assaltaven” el bufet perquè segons ella “Sembla que no hagin vist mai tan de menjar junt…”, aquí el meu conegut li va dir amb un somriure, “I suposo que tu no deus menjar amb ells, no sigui que els deixis sense menjar, o… clar!, que tu no menges el que menja el teu servei…”, la tipa se’l va mirar clavant-li la mirada i aquí si que no vaig poder contenir el riure…