entrada 919 (any 3)

Llegia com ara els reis dels noticiaris són els espais dedicats al temps i als esports, i de fet aquests ja fa temps que tenen els seus propis patrocinadors, de fet fa anys que em van dir que l’interès del personal per les notícies disminuïa en funció del putejat que un està, o del sobrat que va (i òbviament per motius diferents), en ambdós casos però es dóna la màxima humana de (o no vull saber el que passa o passo del que passa...), fa poc vaig estar sopant amb una tipa amb qui quedo cada seixanta o setanta anys, així tenim historietes suficients per omplir els llargs silencis que segons quins sopars comporten, com ella em va dir un cop “O sopem menys sovint o aquests sopar acabaran per matar el gust dels sopars...”, vaig somriure sense poder estar de dir-li “Ja em vols fer el salt?” i ella va somriure, perquè tothom sap que no hi ha més sàvia que una dona i més si és una vampira “Mira, la fidelitat és el que s’inventen aquells que dubten de la seva capacitat per mantenir una relació, t’hauries de preguntar que prefereixes una dona fidel tot i que no t’estimi o una infidel i que t’estimi, i el concepte fidelitat entès des de la perspectiva masclista of course, suposo que la resposta denotarà força si et valores més a tu o el que els altre puguin pensar de tu...”, vaig somriure aixecant la copa i dient-li “Saps, avui pensava en el darrer sopar, et vas fotre un fart de fuster...” ella va somriure amb una brillantor als ulls “I tu de camperola, que et penses que no ho recordo?” “Ja saps, que no m’agrada anar a dormir després d’una menjada pesada...” ella va somriure repassant-se els llavis amb la llengua “Encara recordo al bo del fuster, saps ja no hi ha humans com aquells, ara tots són uns sense substància, ja no sé on queden aquells humanots alts i forts amb una sang possiblement menys sana però més saborosa, mira ara surts i com a molt et pots endur un coll blanc o amb sort un de blau a la taula i que vols que et digui, tastat un tastats tots, però et planyo a tu, que entre les que hi ha... suposo que et deus jugar els ullals cada cop que mossegues un coll femení i has de perforar totes les capes de maquillatge, cremes i d’altres; saps, a vegades penso que clavant una agulla al coll d’una dona es pot fer un estudi cosmètic generacional en funció de les diferents capes que s’hi puguin trobar...”, vaig somriure, tenir temps fa que un pugui valorar les coses sense presses, a vegades voler viure-ho tot ràpid i intensament fa que les coses senzillament acabin cremades, cada cosa requereix del seu temps, tot i que en un món on la paciència escasseja i on un creu que la ciència i la tecnologia ho poden tot torna als pacients en persones cada cop més estranyes, i allí estàvem, havien passat forces anys però la conversa era com si no fes més d’unes hores des de la darrera trobada i és que com em van dir fa temps: “No importa el temps que fa que no veus a algú, l’important és el que passa quan el veus...”