La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 29 d’agost del 2011

entrada 924 (any 3)

Ahir per la nit va tocar sessió de cinema, després del sopar algú va aprofitar per fer de “progre intel·lectualoide” posant-nos la peli de “serbian film”, el tipus ens va avisar que podria ferir algunes sensibilitats, a mitja cinta ja només hi quedaven alguns dels mascles i aquest pobre vampir, les parelles i d’altres van aprofitar per dir que allò els sobrepassava i van gaudir de coses millors, i la resta a aguantar per demostrar no sé quin coi d’hombria (això si, peaso trasto que gasta el prota), de fet que voleu que us digui... no vaig veure res que els humans no hagueu fet de força bon grat al llarg del temps al final de la cinta el tipus va somriure i va deixar anar un “No espero que l’entengueu però aquesta serà una cinta de referència d’ací uns anys...” (el mateix va dir de la peli de l’anticrist del lars von trien o com cony es digui), quasi que em parteixo davant aquella demostració de cultura futura com si allò que ens va fer veure no fos més que un bodrio com qualsevol altre, ara bé, el divertit del tema no va ser la cara dels presents i com anaven canviant davant les imatges com si la majoria no hagués fet, no fes o no pogués arribar a fer actes força més detestables que els que es veuen en la cinta com per exemple no saber combinar el color dels mitjons amb les sabates i els pantalons o la crueltat de cuinar una llagosta... ara el divertit de la nit va ser el regal que un dels presents va fer a la seva parella, o més ben dit el regal que la sogra (sempre les sogres) va fer a la nora, la tipa estava que no cagava amb un penjoll i una polsera a joc, doncs res que la susoditxa sogra va decidir complir el desitjos de la jove i li va fer una polsera i penjoll a joc, un preciós cordó d’or tot treballat, al que ella li va dir a la jove si li agradava i aquesta amb els ulls com a plats dient-li “Clar que m’agrada, és més, no me’l penso treure mai!”, al que la sogra amb un somriure li va dir “No saps els contenta que em fas...”, el que la joveneta no sabia era que allò era un conjunt de polsera esclava i penjoll ídem, al que la tipa encara emmirallada pel daurat metall no va caure en el significat dels mots, un cop tancada i després del clic característic i de lluir-lo la tipa li va preguntar a la seva parella si la podia ajudar a treure-se’l, i heus ací que no hi havia cap junta ni tanca, la tipa es va començar a posar nerviosa i més quan el tipus després de parlar amb sa mare li va dir “Diu que és una esclava i que esperava que sabessis el que era, i que no t’hauries de preocupar que tu mateixa has dit que no te’l trauries mai..., es veu que un cop tancat no es pot obrir de nou...”, he de reconèixer que el conjunt és senzillament brutal bonic de debò, ara bé, la juguesca de la sogre ha sobrepassat en molt la puteria més fina, ara ja tenim al jove cadell amb el collar, un collar de collons, però que no deixa de ser un collar i a més deixat posar de bon grat, humans, sempre humans, i tot gràcies al emmirallament que provoquen certs materials en els ulls verges o en els desitjos incontenibles de certes persones, perquè el que està clar és que un cop es fa un pacte amb el diable tard o d’hora toca passar per caixa i pagar... així que ninetes del món ja ho sabeu, si us regalen un penjoll mireu si hi ha tanca abans de que us el tanquin al voltant del coll, no sigui que el desig del que voleu acabi per ser el malson que voleu evitar...

2 comentaris:

maria ha dit...

Sempre ens quedaran les estanalles...

Molon labe ha dit...

Uisss i trencar el regal de la sogra??? vostè no té cor...