entrada 920-2 (any 3)

Avui he rebut una trucada que no ha pogut més que fer-me sortir un somriure, el tipus estava força exaltat tot preguntant-me si el que li havien dit era cert (m’ha fet gràcia ja que algú que et truca com ho estava fent ell, segurament ja havia comprovat que allò del que parlava era cert), l’he escoltat per senzillament corroborar-li el que ell ja sabia, que la nostra empresa s’havia avançat i havia tret el producte en el que estàvem treballant al mercat sense avisar-los, amb la pèrdua de drets en el registre i l’explotació del mateix, de fet ells havien tingut una petita col•laboració, força significativa però petita, ben pagada i amb una promesa de més que és el que ara estava a l’aire, el tipus m’ha semblat aquell que es preguntava el perquè dels sugus de pinya embolcallats de blau... tot intentant trobar una explicació a un fet senzill que li he tingut de repetir “Quants menys a repartir, més pastís a menjar...” l’altre aleshores ha intentat un atac en base a una sèrie de merdavalors ètics i morals i aleshores ha estat quan no he pogut evitar el riure, que per cert l’ha molestat (encara no entenc el perquè): “El problema no és que jo t’hagi traït, el problema és que tu vas confiar en mi, no cerquis en mi les teves mancances, tu vas confiar quan no ho hauries d’haver fet i el resultat ja l’has vist, encara t’hauria de cobrar per la lliçó que t’hem ensenyat, però no pateixis que aquestes les donem gratuïtament...”, no sense recordar-se de persones que ell no coneix ni mai coneixerà ha penjat tot dient que ja parlarien els nostres advocats, al que li he recomanat que s’ho pensi bé abans de deixar-se enganyar per altres (sembla estrany com no aprèn el personal) ja que personalment considerava que ho tenien força pelut... poc després i mentre fèiem el cafè alguns dels tipus que havien participat en el projecte es mostraven un xic escandalitzats, perquè ells s’hi havien implicat professionalment i personalment, i molt possiblement l’acte de la nostra empresa faria que perdessin part de les amistats que havien fet de l’altre companyia, i el que encara els aterria més, a partir d’aquell moment la pèrdua de confiança en la pròpia empresa, on quedaven les paraules o els actes que pactessin veient com havia anat aquell tema, no he pogut estar de recordar-lis, que el millor que poden fer és no confiar en l’empresa, perquè senzillament l’empresa mai ha ni confiarà en ells, i em sembla un tracte just que les dues parts actuïn d’igual manera, i de pas que es deixin estar de tractes personals i es centrin en els professionals... suposo que privadament i en petit comitè alguns dels presents ens deixaran verds i fins i tot diran allò tan amanit de: “Coses així em fan pensar en deixar l’empresa i plantejar-me moltes coses”, quan tothom sap que no ho faran, i en el fons ells són els primers coneixedors que bona part dels seus salaris es guanyen precisament d’aquesta manera, actuant pura i simplement sota normes mercantils, l’ètica i la moral són uns luxes que costen de mantenir en el món dels negocis...