entrada 921 (any 3)

Vaig deixar caure el cos a terra tot pensant com quelcom tan ple de vida i increïblement perfecte podia esdevenir allò, un objecte inanimat sense gràcia ni harmonia, suposo que quan algú mor queda allò que realment s’és sense el subterfugi del que hem estat venent fins el moment, encara recordava els seus darrers espasmes a les meves mans mentre la seva sang passava a ser meva, per molt que us ho vulguin vendre ningú sap la sensació que comporta això fins que no hi passa, aleshores o bé un s’enterra en qualsevol religió per tal de superar l’acte o senzillament en fa una religió d’aquest acte... la vaig contemplar, no sé quanta vida hi podia quedar en aquell cos quan el vaig fer meu, tampoc la vida que hagués pogut portar a aquest món, ni tan sols la gent que la trobaria a faltar, molt possiblement quan qualsevol humà mata a un animal poc que hi pensa en tot això i no seré més papista que els humans, fet i fotut no sou més que els contenidors del que ens permet seguir subsistint, el color li anava marxant de les galtes, els muscles s’anaven engarrotant i aquell cos flexible, suau i graciós començava a perdre tots aquests atributs, podia escoltar a aquells que m’estaven perseguint, segurament trobarien abans el cos que a mi, i es maleirien pel fet d’haver arribat tard, qualsevol humà que l’hagués morta es podria refugiar en la idea que la culpa era d’aquells que havien estat incapaços de caçar-lo abans que cometés un acte com aquell, encara recordo a un comissari que va demanar dels nostres serveis per enxampar un assassí en sèrie el tipus em deia “Els seus crims són tan salvatges que se’ns escapen, de fet som incapaços d’acceptar i no dic entendre com algú pot actuar d’aquesta manera, i això és el que fa en bona part que no puguem atrapar...”, al final l’assassí en qüestió era un pobre noi que s’encarregava de portar les compres del mercat a les cases senyorials cobrant un xic per cada encàrrec, un pobre desgraciat per qui ningú donaria un cèntim, i que molt possiblement ni ell mateix sabia perquè actuava d’aquella manera, en resum un monstre pels humans, que obviaven el fet que aquell monstre no era ni més ni menys humà que ells mateixos... en el cas dels vampirs el tema ens patina un xic més, poc ens importa el que pugueu pensar, de fet i com a norma vosaltres moriu i nosaltres ens alimentem, el que em va sobtar va ser el moviment que hi havia en una cantonada, l’havia detectat feia estona i no vaig poder més que somriure el tipus senzillament em va veure desaparèixer estava encara sobtat del fet quan vaig aparèixer a la seva esquena “T’ha agradat l’espectacle?” el tipus es va sobresaltar girant-se, esperava que se l’hagués amagat, ja que si hi ha quelcom que odií més que un tipus que es masturba mentre mates a algú és que et vulgui ensenyar la polla, però no, heus ací que enlloc d’un pinzellet curtet i monocolor hi havia un tros de carbó i un paper, al mirar-lo, vaig tenir de reconèixer que el tipus era tot un artista, allí estava ella estirada al terra molt possiblement aquell dibuix tenia força més vida que no pas el propi cos que quedava allí, “Un artista pel que veig...” ell va forçar el gest “Algú que necessita plasmar el que veu i que moltes vegades és força diferent al que veuen els altres, molts hi veuran un cos jo hi vec una vida...” vaig somriure amagant-me en les ombres, ahhh els artistes, qui els entengui que els compri o els hi compri els quadres, el van trobar i ell va negar haver vist res, molt possiblement perquè ambdós érem conscients que no deixem de ser víctimes de les circumstàncies i ell en el fons esperava una altra oportunitat per poder dibuixar...