entrada 913 (any 3)

Hi ha coses dels humans que no per menys conegudes deixen de sorprendre’m, com per exemple el fet que uns animalons es banyin allí on no poden (o més exactament, on poden però no exempts de certs riscos), i que quan passa el que ha de passar reclamen que tot Deu mogui el seu cul per salvar-los, el mateix que aquell qui entra a robar i es queixa de que l’amo del lloc li foti un tret, o aquells que es dediquen a cremar edificis i que molt curosament diran que a casa seva no la toqui ningú, o el que se’n va d’excursió i després demana que el retorni via aèria per veure el paisatge, perquè en el fons els humans sou uns ents que després d’un procés d’individualització que ha servit per fer rics a uns quants us heu convertit en animalons socialment inadaptats, de fet la societat us va bé mentre us serveixi i us en pugueu servir de la mateixa, i us comença a molestar quan us toca ser vosaltres qui ha de fer quelcom per aquesta mateixa entelèquia que heu creat, i ja no us dic quan a més un no espera rebre res a canvi, perquè no us enganyeu, el temps que la feina ben feta o el servei ben ofert servia per inflar l’orgull ha passat, ara es tracta de fer o servir i cobrar, i que als altres els hi vagin donant si no els hi agrada el resultat final, perquè vosaltres no en teniu cap culpa de ser uns ineptes deficients... parlava amb un tipus que es dedica als cossos d’ordre (desordre veient com va el tema) i em deia “El problema és tenir de tractar civilitzadament amb gent incivilitzada, o quan la forma eficient d’actuar no és aquella que la gent està disposada a tolerar, aleshores esdevenim del tot ineficients, i el problema de fons és que la gent no té clar el que vol, perquè tothom va de xupiguai sempre que les coses no acabin per girar-se-lis en la seva contra, aleshores no pateixis que ens cridaran i ens demanaran que els hi solucionem el problema sense estar-nos d’hòsties...” he coincidit forces vegades amb un tipus que fa seminaris força més interessants que els meus, el tipus sempre deia als “alumnes avantatjats” de la primera fila “Copiar i repetir el que altres han dit no deixa de convertir-vos en simis amb memòria, i renuncieu a la veritable naturalesa humana que no és altre que la creativitat...”, el tipus en un dinar on em va convidar amb el seu fill, com ell deia “El dia que el vaig engendrar els bons espermatozous s’havien perdut en la palla prèvia o gola avall de sa mare, i clar a la tercera només quedaven els mandrosos...”, el fill va somriure, mai he vist un gest de deferència o d’ajuda cap a ell, el món és dur, i el pare per sobre de ser pare és un preparador de “supervivents” en aquest món, un dia de menut i entre els plor del seu fill li va dir “L’amor no et portarà res de bo, no esperis un pare a qui estimar, espera un pare a qui odiar, el dia que m’odiïs haurem aconseguit una fita important... perquè l’amor destrueix personalment i construeix col•lectivament, en canvi l’odi construeix personalment i destrueix col•lectivament...”, en aquest dinar (i encara no entenc com va tenir els collons de fer-ho), el nen ens presentava a la seva núvia, de fet la primera que li coneixia, la noia era força espavilada i va saber capejar les preguntes del pare, però un cop acabat el dinar i entre els cafès i els cigars el pare li va preguntar “Series capaç de matar a una persona?”, ella el va mirar sorpresa, el fill va sospirar mentre jo no podia evitar el somriure, ella va respondre “No, clar que no...”, “No?, i si aquesta persones t’estigués amenaçant, i si per exemple hagués mort a la teva parella, i després de violar a la teva filla també l’hagués morta?, és més, si coneixedora d’això tinguessis l’opció d’evitar-ho matant-lo no ho faries?”, ella va replicar “La mort d’algú no està mai justificada ara bé... segons com, no deixem de ser humans...” el vell va somriure “Vaja, com ho compliquem per justificar una mort, perquè per molt que li vulguis trobar no deixa de ser això, una mort, la resta és accessori...i saps aquests dubtes i la necessitat de tenir arguments per justificar l’acte et fan perdre temps i perdre temps et converteix en algú com la resta, i la resta no deixa de ser un ningú, deixem de ser especials per esdevenir vulgars, la necessitat de justificació denota la curtesa dels ideals que un té...”, ella va saltar “No fer-ho ens converteix en monstres...” “Potser, però els monstres si són quelcom és que són especials...”