entrada 821 (any 3)

Avui quasi que causo un accident quan baixant amb el cotxe he llegit en una paret “Ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” i no he pogut més que frenar el cotxe de cop, he somrigut tot pensant que faltava el “Ni Amo...” però clar, la perfecció no existeix en un món imperfecte com aquest, m’ha fet gràcia el veure com el traç de les primeres lletres s’anava difuminant cap a unes lletres més ràpides i maldestres al final (suposo que la sensació de que t’enxamparan és directament proporcional al temps invertit en la pintada), he somrigut pensant en la imatge del pobre Brian i encara he rigut més imaginant al meu “revolucionari” pintant per tota la ciutat... ara bé, el tema controlat, ja hi havia una brigada de neteja que suposo que un cop esmorzats estaven a punt de tapar aquella idea (com moltes altres) sota una capa del color dominant, com em van dir un cop “Podeu tapar el que he escrit i emmudir el que hagi dit, però només que algú ho hagi llegit o escoltat ja he triomfat...” ains, pobre infeliç, amb la societat que hi ha ja pots parlar, dir i fins i tot cagar que com no tinguis un bon director de màrqueting no et menjaràs un torrat... avui també pensava en l’acudit del dia, ahir van prendre possessió bona part dels consellers (per no dir tots) del Consell General d’aquest país i una de les tipes (de força bon veure) comentava que al seu xaxipirulin feisbuc li havien deixat al mur “A la MILF més maca del Consell, felicitats!” i la tipa havia donat les gràcies al tipus sense entendre massa bé que volia dir allò de “MILF”, els somriures fàcils i els “No res, no res, tu deixa-ho estar...” han estat a l’ordre del dia fins que algú ha decidit il•luminar-la i aleshores la seva cara s’ha enfosquit per passar un vermell supernovàtic, ha somrigut tot dient que ser Consellera li dóna certs privilegis i que ja prendrà les accions que cregui pertinents (això si que és arribar i manar sense tan sols calentar la cadira...), ahir també feia una cervesa amb un tipus amb qui comentàvem l’èxit del darrer pamflet revolucionari publicat aquest Sant Jordi, el tipus em deia “Mira, no t’has de conformar si el que t’envolta no t’agrada, de fet ningú et pot obligar a acceptar-ho, o evitar que ho canviïs si no ho trobes just, ara bé, aleshores tu també has d’acceptar que els altres ho canviïn i tampoc els hi pots dir res, i aquí hi ha el quid del tema, perquè davant el somni de canviar-ho hi ha el malson que els altres ho canviïn, i és una senzilla operació matemàtica, jo puc fer patir un canvi, però els altres em poden fer patir milers de canvis, i segurament cap de bo per a mi, perquè el que és bo pels altres (i no t’enganyis) mai ho és per a un...”, vaig aixecar la cervesa brindant per aquelles paraules i pensant en un conegut qui havia entrat com a gerent en una empresa i havia decidit fer una apujada salarial igual per a tothom, no havien trigat a saltar-li al coll tot dient que allò era injust, el meu conegut pensava que era el més democràtic, tots iguals, però davant les queixes va perdre un temps que hauria d’haver dedicat a la seva família i després de graelles, objectius i formularis, va reformular la pujada salarial, de forma que només dos dels treballadors van cobrar més de la proposta inicial (i graciosament eren dels que no havien dit res), la resta i directament proporcional al nivell de soroll contaminant que havien generat anaven cobrant cada cop menys, fins i tot un que s’havia autoproclamat salvador de la massa obreril ni tan sols veia modificat el seu salari, no cal que us digui que aleshores també hi va haver un escàndol pel fet que s’havia beneficiat a uns i perjudicat als altres... com sou els humans... qui us entengui que us compri (i de pas que us pateixi)...