entrada 797 (any 3)

Obrir la porta de casa i trobar-te una nena de no més de deu anys escombrant l’escala, et porta a pensar lo de la rateta que escombrava l’escaleta tot pensant que el destí no et porti el paper de gat… la nena m’ha somrigut i he descobert que era la filla de la tipa que ens fa la feina, i que m’ha dit “M’està ajudant” li volia preguntar pel seu fill mascle, però segurament el nen estava “Fent altres coses…” com pot ser estar pel carrer o senzillament jugar a la play, i després diran que el problema de les classes ve d’amunt, si el problema ve de vosaltres mateixos, lligat amb el post d’ahir podria dir que mentre alguns declinen i aprenen d’altres senzillament escombren escales, i el greu és que no se’ls hi ofereix res més… però en un món on sou especialistes en acumular merda sempre n’hi té d’haver que la treguin, perquè òbviament vosaltres no ho fareu… pujar al cotxe i escoltar això ja denota que el dia no se’l podrà prendre seriosament, recordo un conegut que és “artista” i que va fer una exposició de quadres fent servir la tècnica del vídeo i el que més es va cotitzar i que segons la crítica “denotava la força interior de l’artista” ens va dir el mateix artista després d’unes quantes copes que l’havia fet després de vàries lavatives de pintura, tot assegurant que tot i el predomini dels marrons no n’hi va haver cap d’aquest color precisament… li estava donant voltes quan ha sonat això i m’ha vingut al cap un conegut del que no en sé res des de fa ja uns anys, el tipus em va explicar que va anar per negocis a París i que al aeroport l’esperava una noia de l’empresa que l’anava a recollir, “La seva primera vegada?”, el meu conegut va somriure “Es podria dir que si…”, com que les reunions es van anar retardant ell li va preguntar a la noia si li podia fer un petit tour per la ciutat, ella ho va consultar i després d’un quasi segur “Tu fes el que et digui…” i la sorpresa que la gent parlés tan nerviosament del ”encantador” personatge que tenia davant d’ella va acceptar, la tipa va començar pels cops segurs, explicant el que havia aprés o li havien dit, i el meu conegut somreia fent alguna que altra puntualització prop de la Villette ella va dir “Cada cop hi ha mes graffittis…” el meu conegut va respondre “Són glifos…” ella va fer que si, “No t’has de sentir incòmoda sento si t’hi faig sentir…” ella va respondre nerviosament “No sé, tinc la sensació, si m’ho permet dir, que tot el que li explico i que fins ara creia cert no ho és i que vostè coneix millor la història d’aquesta ciutat que no pas jo… tot i que m’ha dit que era la primera vegada que hi venia…”, el meu conegut va somriure “Ho fas molt bé, però he llegit una mica sobre aquesta ciutat, de fet sempre m’ha encantat, ho sento de debò…” ella va somriure i va decidir agafar un paper més d’Amelie, fet que va divertir al meu conegut, qui havia vist aixecar i havia participat en bona part dels monuments que ella ensenyava, ell sabia el que hi havia de cert i el que no en el que li deien i la veritable naturalesa dels monuments, els monuments són senzillament punts que denoten posicions, posicions de quelcom que queda amagat i només resta clar per als que saben que trobar… ella va somriure i al descobrir que ell la mirava va dibuixar un somriure tremolós mentre ell escoltava…

Dime si es normal que me pase esto que me pasa.
Dime que eres real,no eres un sueño ni nada.
Dime quien da mas y te entrego aqui mis armas.
Dime que sera todo esto que me pasa.
Dime dimelo ya porque ya no entiendo nada!

Li vaig preguntar com va acabar i ell va somriure “La vaig matar, que més podia fer, com més podia acabar la nit per fer-la perfecta, jajajajaja, vampir, quan portis els temps que jo descobriràs que cap humà val la pena, si ells poden deixar abandonats deliciosos cadells que se’ls miren amb ulls de mel, que no podem fer nosaltres amb ells…”, li estava donant voltes quan ha sonat això, això ,això, això, això i això de fet avui serà un dia que ningú es podrà prendre seriosament…