entrada 813 (any 3)

Avui mentre feia el cafè un dels tipus amb qui estava m’ha fet veure com bona part del personal que hi havia a la cafeteria tenia el seu laptop obert “Ja ho veus, intentant incomunicar-se del món darrera un portàtil per tal de comunicar-se amb aquest mateix món amb el portàtil, ja ho diuen que l’ombra d’una possibilitat pot més que la realitat més radiant…”, els vaig mirar no podent més que donar la raó al tipus, i aleshores em va venir al cap que ja són collons que tregui un personatge al blog i que el tipus tingui més èxit que no pas jo… ainsss, tenir coneguts per això, ara bé el Therminus s’ho mereix un tipus amb qui val la pena prendre’s algunes copes encara el recordo quan em va explicar que un cop que havia anat a comprar a un centre comercial i tot sortint de l’ascensor va trobar una nena que no deuria aixecar els sis anys sola, la nena se’l va mirar tot dient-li “Hola”, en Therminus li va retornar l’”Hola” tot pensant que aquella nena segurament encara estaria força sencera i que podria ser un bon producte en segons quins mercats, va mirar al voltant i va dibuixar un somriure al veure que la nena estava sola “Com et dius?” li va preguntar la nena, ell va quedar sorprès i li va donar el seu nom “Therminus”, “Jo em dic Laura…” va dir ella sense esperar que li preguntessin el nom “Ara ja ens coneixem!” va dir ella dibuixant un somriure i deixant anar aire, en Therminus va somriure, feia anys que havia perdut la sensació de la por, però la podia olorar en la nena, segurament portava estona allí sola, i ell un total desconegut havia esdevingut l’únic en que agafar-se li estava donant tombs quan la Laura li va preguntar “I a què et dediques?, el meu pare treballa en una oficina com la meva mare…”, en Therminus tenia clar que ella no es volia quedar sola, “Soluciono problemes…” la Laura se’l va mirar inquisidorament “Soluciones problemes?”, “Si” va respondre forçant el gest “Faig que la vida sigui més fàcil per a uns… eliminant el que molesta”, a la Laura se li va il·luminar la cara “Ahhh, doncs tu et podries encarregar del Joan…” “És dolent el Joan?” “Si molt!, em pega cada dia i moltes vegades em pren l’esmorzar i sempre està insultant….”, “Doncs si que sembla un nen dolent…” “Tu ho podries solucionar?” en Therminus va somriure “Si, però pensa que després hauràs de carregar amb la conseqüència dels teus actes…” ella va estar una estona en silenci, en Therminus va aixecar la mà i ella mirant-la li va allargar la seva “Tracte fet” la porta de l’ascensor es va obrir i va sortir una dona histèrica “Laura! Però que fas aquí filla meva!! No t’he dit que no et separessis!” la mare no sabia que fer davant d’ella tremolant encara dels nervis “No passa res mama estava amb en Therminus” “Amb qui?” “En Therminus…” la Laura va donar voltes sobre ella mateixa intentant trobar al seu nou amic, però ja no hi era, al cap d’uns dies el Joan no va tornar al cole, quan la Laura ho va preguntar el que passava no li van dir fins passat un temps, li van intentar explicar que el Joan havia anat a passar uns dies a la platja i que havia tingut un “accident” al mar i que no tornaria al cole, passats els anys li van dir que s’havia ofegat i ella no va ser fins un temps després que va recordar la seva conversa tot creient que no hi podia tenir res a veure…