entrada 815 (any 3)

Avui ha estat un cafè un xic estrany de fet del grup n’hi havia dos que es coneixen de fa temps i per fets del tot aliens a ells una barrera s’ha aixecat que fa que molt possiblement triguin a dirigir-se la paraula, el fet és que en un cas van enxampar a la seva parella donant-li el morro a un tipus en una festa d’antics alumnes, el tipus va estar donant la brasa tota una setmana explicant i replicant el que li havien dit i dient que una cosa així no es podia perdonar, amb tot i després de parlar amb la seva parella van tornar (el pobre imbècil suposo que no tindria a ningú més a qui agobiar i que li aguantés els pets i els roncs, així doncs, que és una infidelitat en un mar de conformisme, segons ell fins i tot és de ser civilitzat…), l’altre tipus li van dir que la seva parella en un sopar d’empresa havia marxat amb un company de feina i per les hores el tipus tenia un gap de prop de quatre hores on ningú li va donar cap explicació satisfactòria, així que el tipus va decidir deixar-la, l’única frase que va dir va ser: “No n’hi ha prou amb que la dona del Cesar sigui honesta; també ho ha de semblar”… i clar dos posicions tan diferents van provocar que hi hagués dos bàndols cagant llets (és a dir abans d’acabar de dir “supercalifragilisticoespialidoso”), i el divertit era veure on es posicionava cada un en aquells dos bàndols oberts pel cas, i a mi em va venir al cap una frase d’una cançó que fa temps que no em puc treure del sarró “You say can we still be friends….” Així doncs les dues postures estan damunt la taula i òbviament cada un d’ells creu que va escollir la correcta, ara bé, jo sempre he tingut debilitat pels tipus que tenen tendències innates a innovar les dites clàssiques i com ell diu “Els que toleren la infidelitat agonitzen moltes vegades abans no els deixen… els que no la toleren ni tan sols pateixen quan deixen o els deixen”, encara el recordo un dia carregat d’alcohol quan va deixar anar “Omnium mulierum virum et omnium virorum mulierem o vit omnia mulieribus et mulier omnia virorum” (us recordo que el meu llatí està un xic rovellat…), i l’altre senzillament va somriure tot pensant que tenia una boca preciosa, i obviant que els objectes no s’han de valorar per lo preciosos que són sinó per l’ús que se’n fa dels mateixos… li estava donant voltes quan a la taula del costat he escoltat la frase del dia, un tipus explicava que a casa seva tenien pa congelat, i que els hi sortia força bo, i com ell deia “Perquè no hi ha res que putegi més que voler un entrepà i no tenir pa, perquè només falta que no en tinguis perquè vulguis un entrepà de tonyina…”, quanta demostració del que sou en tan poques paraules… encara recordo quan un preguntava que hi havia per dinar o sopar i li responien “Menjar i sort que hi ha quelcom…”, sou la generació del “Vull, vull, vull, vull….”, collons si no tens pa doncs menja una altra cosa pandilla de subnormals adoctrinats so capullos imbecil·loides candidats eterns al “plantinum mongòlic reward”… i de fons i enfoten-se’n dels que allí estaven sonava…