La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 4 d’abril del 2011

entrada 798 (any 3)

Estava llegint avui un post sobre el que s’entén per normalitat i com a vegades un tot creient-se força “normal” té la sensació de ser un total “anormal”, i sempre que hi penso em ve al cap una escena que vaig veure fa ja un temps, on en una reunió de científics un tipus li deia a una alumna que òbviament estava allí per guanyar mèrits al seus justos estudis “Miri, la normalitat és relativa, com quasi tot, i sinó li pot preguntar a aquell senyor que sembla que hagi posat els dits a un endoll d’allí, igual aquí és una perfecta “anormal” però en canvi en una casa de putes seria del més “normal””... la tipa se’l va mirar intentant entendre si hi havia doble, triple o fins i tot quàdruple sentit per no voler entendre el que li estaven dient... doncs res que aquest dissabte em va tocar sortir i vaig quedar acollonido quan parlant amb una tipa em va dir “Parla’m més a poc a poc que no t’entenc...” possiblement aquesta noia tenia lo de la velocitat 110 però al seu cervell, vaig concloure que per molt a poc a poc que parlés el síndrome estabanil estava extés ja en aquella persona i no vaig voler diagnosticar en veu alta la preceptiva cura per erradicar-lo, la vaig deixar per veure com passada una estona havia canviat el “parlar” pel “follar” amb algú que estava només un esglaó per sobre els simis i tot un replà per sota del neng de kastefa (que ja és, i no vull faltar al pobre neng....), suposo que li deuria ser força més senzill donar certes utilitats a la seva boca més enllà que la de intentar dir alguna cosa mínimament coherent, estava mirant l’escena quan un tipus se’m va acostar “Saps, diuen que tothom hauria d’aprendre el que va passar a Roma per tal de no repetir-ho, però veient això tinc clar que els errors són cíclics...”, vaig mirar al tipus somrient al pensar que passaria si li preguntaves a qualsevol animaló d’allí pel que va passar a Roma i que va fer caure l’imperi, et mirarien amb cara d’espant i et dirien “Eisss, que jo no vaig fer res... tret de tirar un parell de monedes a una puta font i fotre un candau en un cony de pont... i tot de guais eh” (la gent que hi havia en aquell local preferia “candau” al pomepuà “forrellat”), vaig aixecar la copa i l’altre va brindar, “Saps, a la pregunta de “On són tots els homes bons?” podríem respondre “On són els homes i dones que calen ser salvats?” vaig somriure pensant en lo generós que era aquell tipus en la utilització dels plurals... vam parlar de les eleccions que hi hauria en unes hores i em va comentar “Mira que els hi he dit que se n’estiguin, però ja veuràs com algun dels personatges acabarà dient allò de “Una gran confiança comporta grans obligacions..” i el fotut és que ja els hi he advertit que els hi poden treure els colors amb aquesta frase...”, vaig somriure al pensar qui l’havia dit en el seu format original i sabent que no se n’estarien i segurament la dirien tot pensant que estaven parafrasejant a qualsevol gran estadista, pobrets... doncs res, votacions, i unes eleccions aquí sempre són divertides perquè és el que té viure en un país feudal, on encara un s’imagina mentalment el creuar un pont llevadís cada cop que passa per la frontera, una terra de famílies que no de persones, i on un cop quan m’explicaven d’on venien les fortunes (amb més somriures que no pas sentiment de vergonya) el tipus em deia “A veure, però vam fer mal a algú del país?, no, no?, doncs ja està...”, suposo que aquest deu ser el sentiment de pervivència de la gent de muntanya o senzillament d’aquells que tenint-ho tot no volen donar res...

2 comentaris:

maria ha dit...

Hi ha algú que mereix ser salvat?
Així que per aquí dalt també guanya la dreta...

Molon labe ha dit...

O com diuen, la dreta de la dreta de la dreta... tot i que ahir m'ho van explicar molt bé "Han guanyat els que havien de guanyar..."