entrada 816 (any 3)

Estava escoltant això quan em va entrar un missatge, vaig quedar sorprès perquè pensava que aquella bústia ja estava del tot desconnectada, de fet crec que ja he acomplert amb les hores de serveis socials que com a bona tortura em van obligar a fer tot intentant que ensenyés a aquells que no tenen masses capacitats per aprendre, suposo una cosa així va donar significat a la frase “Ensenyar en un desert…”, i tot com a venjança per una de les feines que em van encarregar, de fet em van demanar que recuperés quelcom del Cayo Casio Longinos, concretament la punxa de la seva llança mentre va fer el servei militar, així que ja em veieu entrant en una de les cases d’una de les famílies més pudents del país, aquí hi ha personatges que tenen un veritable muscle financer que podria deixar força en ridícul el propi muscle del Peter North, hi havia estat convidat en aquella casa i no em va costar ubicar-m’hi de nou, la tipa té un marge fet amb pedres recuperades de Troia, tot just al costat té un conjunt taules sota una arboreda que diuen els entesos que està formada per espècies poc conegudes i que formaven part dels jardins penjants de Babilònia, sota de les plantes hi ha un conjunt de taules formades per lloses de marbre recolzades en parts de columnes recuperades en una de les moltes investigacions que ha finançat, ara bé, els bancs per seure segons em van dir són part dels dits del Colós de Rodes, i com ella diu rient amb una part que no fos un dels dits li hagués agradat fer-se’n una banyera… en la seva biblioteca hi té pergamins que alguns han cregut identificar com a part d’una famosa biblioteca que va desaparèixer fa segles, el passadís de casa seva fa uns jocs amb un mosaic obtingut directament de Puteoli, i com ella diu “No són més que bagatel·les que m’han anat venent fent-me creure que són veritables… com la pedra que tinc damunt la taula del despatx i que alguns creuen que és un meteorit del primigeni big bang…”, i clar, ningú li portarà la contrària mentre a casa seva segueixen arribant caixes i caixes amb bagatel·les que ella paga com a bones quan tothom sap que no ho són, doncs per no ser-ho em va costar força aconseguir el coi de llança, al final em van venir a buscar però jo ja no tenia res així que com a mal menor em va tocar acceptar oferir a la societat unes hores del meu temps… ara sonava això… vaig pensar que a més en aquella bústia només hi entraven missatges amb el temari, apunts, exercicis proposats i les notes finals, i en canvi aquest era el missatge d’una antiga alumna, sort que amb el missatge hi ve l’avatar de la tipa i vaig creure identificar-la, el missatge era força incomprensible tot i que força clar, em preguntava com estava, que recordava les classes i que sense saber perquè m’enviava el missatge tot sabent que molt segurament no li contestaria, vaig somriure al escoltar els acords de això mentre enviava directament el missatge a la paperera… i per acabar això…